Arxiu d'etiquetes: militars

Prim i Prats, Joan

40 Respostes

(Reus, Baix Camp, 6 desembre 1814 – Madrid, 30 desembre 1870)

Militar i polític. Prengué part en la primera guerra Carlina i aconseguí el grau de coronel. D’idees liberals, ocupà un escó a les corts el 1841 i fou un dels principals dirigents de l’aixecament que enderrocà Espartero (1843); aquell mateix any col·laborà amb les tropes que esclafaren l’alçament centralista de Catalunya, i va ésser ascendit a mariscal de camp. El 1844 fou acusat de conspirar contra Narváez, però fou tractat amb molta consideració i indultat.

Per iniciativa del ministre de la guerra, fou nomenat el 1847 governador de Puerto Rico, on reprimí amb duresa les rebel·lions dels esclaus i promulgà el conjunt d’ordenances conegut amb el nom de Codi Negre, alhora que cooperava amb les autoritats daneses per sufocar insurreccions anàlogues a les illes de Santa Cruz i Saint Thomas. A Madrid hi hagué un corrent hòstil a la política de Prim, i fou deposat del seu càrrec (1848).

Tornà a Espanya i, novament elegit diputat, defensà a les corts els principis progressistes. El 1856 fou ascendit a tinent general pel fet d’haver derrotat els rifenys que havien atacat Melilla.

Durant el govern de la Unió Liberal, fou molt remarcable la seva actuació en la guerra del Marroc (batalles de Castillejos i de Tetuan) i en l’expedició de Mèxic, on no volgué secundar la política de Napoleó III i, d’acord amb Anglaterra, es retirà a Cuba (1862). Però la seva actitud realista a Mèxic disgustà els grups conservadors espanyols, i novament tornà a buscar el suport dels progressistes.

El prestigi internacional obtingut amb aquesta expedició afavorí els seus desigs d’ocupar la presidència del Consell, i, en veure que els governs d’Isabel II li ho impedien, decidí d’organitzar una sèrie de pronunciaments, aprofitant-se de les circumstàncies polítiques i econòmiques per què passava el país. Totes aquestes activitats revolucionàries augmentaren la seva fama, i es convertí en la figura més destacada dels grups que organitzaren la Revolució del 1868.

Enderrocada Isabel II, es constituí un govern provisional, en el qual ocupà la cartera de la guerra. Efectuades les eleccions per mitjà de sufragi universal, la majoria del país es declarà a favor del programa polític que defensava la coalició de partits dirigida per Prim. A causa d’aquest triomf electoral, fou nomenat cap del govern, i amb l’ajut dels seus partidaris intentà d’instaurar una monarquia democràtica. Algunes minories polítiques no acceptaren aquesta solució i s’alçaren contra el govern, però foren sotmeses per l’exèrcit.

D’altra banda, després d’una complicada sèrie de negociacions en què foren rebutjats, per distintes raons, diversos canditats, Prim aconseguí que Amadeu de Savoia acceptés la corona espanyola. Però abans de la presa de possessió del nou monarca, Prim fou assassinat a Madrid.

Cardona, Joan Ramon Folc I de

34 Respostes

(Catalunya, 3 gener 1375 – Cardona, Bages, 11 abril 1441)

Segon comte de Cardona, vescomte de Vilamur i almirall d’Aragó. Fill de Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna. Era conegut també amb els noms de Cap de Sant Joan Baptista, el Gambacoberta i el comte Camacurt. Es casà a 16 anys amb Joana de Villena, de la casa reial. El 1396 fou un dels magnats que anaren a Sicília a cercar el nou rei Martí I l’Humà, que l’investí ben aviat de l’almirallat patern.

El 1400 heretà el comtat de Cardona. Fou un dels generals de Martí I el Jove a la campanya sarda que acabà amb la tragèdia de Sanluri (1409). Durant l’interregne de 1410-12, ell i el seu germà Antoni de Cardona i de Luna foren els caps parlamentaris més notables de la noblesa urgellista. El 1412 protestaren per la manera com havien estat elegits els compromissaris de Casp, però, un cop pronunciada la sentència, el comte s’adherí fervorosament a la nova dinastia i es negà a col·laborar en la revolta de Jaume II el Dissortat (1413).

Amb motiu del casament del seu fill Joan Ramon Folc II amb Joana de Prades, li escriví una bella lletra de consells i instruccions. El 1418 fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim al Concili de Constança, i el 1423 manà l’estol que portà a Nàpols l’infant Pere d’Aragó amb forces que permeteren al rei de prendre de nou la ciutat. De retorn, l’estol saquejà Marsella. Després del 1436 es retirà a Cardona.

Moragues i Mas, Josep

4 Respostes

(Sant Hilari Sacalm, Selva, 28 febrer 1669 – Barcelona, 27 març 1715)

Militar austriacista. El seu nom real era Josep Moragues i Sobrevia. Fill d’Isidre Moragues i Mas i de Maria Sobrevia, inicià la seva carrera en l’exèrcit de Carles II. El 1710 es casà amb Magdalena de Giralt, de qui tingué un fill, i residí a Sort (Pallars Sobirà).

El 1705 formà part de l’alçament austriacista de Vic i de la junta que atorgà poders a Domènec Perera perquè, juntament amb Antoni de Peguera, anés a Gènova a signar el pacte amb Anglaterra.

Lluità al servei del rei arxiduc Carles III, i el 1709 ja era general. Més tard fou governador de la Seu d’Urgell. Pel juny de 1713 rebé l’ordre de retre Castellciutat als filipistes, però, tot i trobar-se malalt, s’hi negà i resistí encara tres mesos. En capitular, passà a Sort, on, animat per la resistència de Barcelona, alçà un cos de voluntaris, amb els quals assetjà Castellciutat, sense èxit.

Alliberà la seva muller, presonera dels filipistes a Balaguer, i s’incorporà a l’exèrcit del marquès de Poal. Els darrers dies de la guerra encara assolí èxits aïllats. Es retirà a Sort.

Forçat a presentar-se a Barcelona, li fou negat el passaport per a emigrar, fet que el decidí a intentar la fugida en barca (març 1715), però, delatat, fou pres i executat. El seu cap fou exhibit per les autoritats filipistes al Portal de Mar de Barcelona en una gàbia, i no en fou retirat fins el 1727.

Miró i Argenter, Josep de

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)

Militar i escriptor. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins. El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.

Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.

Milans del Bosch i Carrió, Joaquim

2 Respostes

(Barcelona, 6 juny 1854 – Madrid, 3 agost 1936)

Militar. Nebot de Llorenç Milans del Bosch. Lluità en la Tercera Guerra Carlina, a Melilla (1893) i a les Filipines (1897-98). El 1907 ascendí a general de brigada i el 1913, mentre servia a l’Àfrica, a general de divisió.

Fou capità general de Catalunya (1918-20); en aquest període tingué lloc la vaga general de la Canadenca, empresa que ell mateix havia contribuït a crear. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou governador civil de Barcelona (1924-30), amb adhesió completa al programa polític del dictador: clausurà el camp del Futbol Club Barcelona i l’Orfeó Català (1925), suprimí entitats excursionistes i culturals, clausurà el Foment Català de Sallent (1925) i imposa reiterades suspensions i multes a diaris i revistes catalanes. Fou destituït en caure Primo de Rivera.

Meer i Kindelán, Ramon de

5 Respostes

(Barcelona, 11 gener 1787 – Madrid, 5 novembre 1869)

Militar i baró de Meer. Liberal, fou nomenat capità general de Catalunya (1837), i mostrà de bon principi la seva tendència favorable als elements moderats. Fou combatut pels membres progressistes de la Diputació.

Comandà les forces armades reialistes de la primera guerra carlina i, després de la pèrdua de Berga, promogué la creació d’un Consell Superior Central de Catalunya (ago/1837). Durant les eleccions d’octubre, a causa de l’agitació del Principat, declarà l’estat de setge (set/1837); ocupà Barcelona el 14/oct, episodi que representà el triomf del partit moderat i la seva candidatura.

López de Ochoa i Portuondo, Eduard

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 gener 1877 – Madrid, 16 agost 1936)

Militar. Participà en les guerres de Cuba i del Marroc. General d’infanteria des del 1918. Recolzà el cop d’estat de Primo de Rivera, de qui se separà el 1924. Liberal, pro-republicà i francmaçó, hagué d’exiliar-se a París el 1925 i participà en la conspiració de Sánchez Guerra (1928-29).

Acceptà la legalitat republicana el 14 d’abril de 1931 i l’autoritat de Francesc Macià. Capità general de Catalunya des del 1931, fou encarregat de refrenar la sublevació d’Astúries (1934), oposant-se a la violència de la Legió. Tanmateix, fou responsabilitzat de la repressió i empresonat el mar/1936, i a l’agost fou mort.

És autor de dos llibres document de primera mà: De la Dictadura a la República (1930) i Campaña militar de Asturias en octubre de 1934 (1936).

Lloria, Roger de -almirall, 1250/1305-

36 Respostes

(Scalatea, Itàlia, 17 gener 1250 – València, 19 gener 1305)

Almirall de la flota catalana (1283). Magnat sicilià al servei dels monarques de la corona catalano-aragonesa. De petit passà a Catalunya amb la seva mare, Bella d’Amici, dida de Constança de Sicília; molt aviat es casà amb Margarida Llança, germana de Conrad Llança.

Pere II el Gran el nomenà almirall el 23 d’abril de 1283 i li confià la defensa de Sicília contra els angevins. El 8 de juliol de 1283 va desfer l’estol de Carles I d’Anjou al port de Malta i s’apoderà de les illes de Malta i Gozzo. Aquesta i altres accions de les naus catalano-sicilianes determinaren que Carles d’Anjou emprengués una àmplia ofensiva naval contra Sicília, dirigida pel seu fill Carles II el Coix.

Roger de Lloria sorprengué i desféu l’estol angeví al golf de Nàpols el dia 5 de juny de 1284, i féu presoner el mateix Carles el Coix, que després serví al sobirà catalano-aragonès d’objecte de negociació. En una expedició per la costa africana, s’apodera de l’illa de Gerba (setembre 1284).

Quan, el maig de 1285, els croats francesos de Felip III l’Ardit començaren a penetrar a Catalunya, Pere el Gran el cridà a Barcelona perquè amb les seves naus obstruís el proveïment de l’exèrcit francès per mar. L’almirall es presentà el 24 d’agost al port de Barcelona, i pocs dies després (la nit del 3 al 4 setembre 1285) va desfer totalment l’armada francesa al golf de Roses; els seus homes feren dels vençuts una matança atroç i un immens botí. La victòria significà la fi de la croada i la retirada de les tropes franceses del Principat.

Lloria acompanyà Alfons II el Franc en la conquesta de Mallorca (1285-86) i d’allí fou novament enviat a Sicília, on es posà al servei de Jaume de Sicília (futur Jaume II el Just), germà de l’anterior. Reorganitzà la marina siciliana i menà una sèrie de victorioses expedicions: el març de 1286 saquejà les costes franceses des del cap Leucata fins a Aigüesmortes, el juny de 1287 derrotà un estol de naus pontifícies i angevines (davant de Punta Palinuro, Basilicata) i l’any 1269, juntament amb el rei Jaume de Sicília, portà una ofensiva contra Calàbria i assetjà Gaeta.

Quan Jaume II, ja rei de la corona catalano-aragonesa, firmà el tractat d’Anagni (1295), que lliurava l’illa a la Santa Seu, Roger de Lloria, com molts magnats catalano-aragonesos i sicilians, es negà a acceptar el tractat i féu costat a la coronació de Frederic II de Sicília (març 1296), germà de Jaume II, com a rei de Sicília.

Després, per desavinences personals amb Frederic, tornà al servei de Jaume II, que, en compliment dels compromisos d’Anagni, l’envià contra els sicilians. El 1298 s’apoderà de Pati, el 4 de juny de 1299 derrotà la flota siciliana al cap Orlando i poc després a Ponça, on féu presoner l’almirall Conrad Dòria.

Els sobirans li havien donat extenses propietats a les contrades de València i d’Alacant, on es retirà després del tractat de Caltabellota (1302).

A la seva mort, fou enterrat al monestir de Santes Creus.

Llauder i de Camín, Manuel de

7 Respostes

(Argentona, Maresme, 3 juliol 1789 – Madrid, 6 març 1851)

Militar i polític, marquès de la Vall de Ribes. Amb el grau de coronel, lluità l’any 1813 en la guerra del Francès i es destacà en el setge de Girona. Afecte a la causa de l’absolutisme, l’any 1823 s’uní a les forces franceses del duc d’Angulema, que li va valer, com a recompensa, el nomenament de capità general de Bascònia. El 1830 fou capità general d’Aragó i, poc després, de Navarra.

El 1832, després dels fets de La Granja, es declarà contrari al grup carlí i rebé la capitania general de Catalunya. Per organitzat una força contra els carlins, armà a Barcelona els batallons de la Milícia Nacional. L’any 1834 fou nomenat ministre de la guerra sota el govern de Martínez de la Rosa, càrrec que dimití aquell mateix any i tornà a la capitania de Catalunya, on actuaven les forces carlines, i també grups revolucionaris que exigien la restauració de la Constitució del 1812.

La Milícia Nacional es posà del costat dels revolucionaris, cosa que significava el fracàs del general Llauder a Barcelona. Es va fer càrrec del poder una junta que el va destituir. Es refugià a França, viatjà per Europa i, en tornar, fou nomenat, l’any 1839, capità general de Granada, però aviat hi renuncià.

L’any 1844 publicà unes memòries i el 1845 fou nomenat senador, però la seva vida va restar reduïda a l’àmbit estrictament privat fins a la mort.

Lacy y Gautier, Luis Roberto de

5 Respostes

(San Roque, Andalusia, 11 gener 1772 – Palma de Mallorca, 5 juliol 1817)

Militar i polític liberal. En iniciar-se la guerra del Francès s’oferí al govern espanyol, i es distingí en diversos fronts, especialment en l’alliberament de Catalunya, d’on fou nomenat capità general el 1811. En tornar Ferran VII (1814) fou substituït i es retirà a Vinarós, però el 1817 preparà a Caldes d’Estrac, juntament amb els germans Milans del Bosch, un alçament per restablir el règim constitucional. Fracassat aquest, Lacy es deixà agafar sense intentar fugir; l’alta estima de què gaudia a Catalunya i els contactes que tenia amb personalitats notables de la burgesia barcelonina, l’inclinaren a creure que la vida no li perillava.

Fou jutjat gairebé en secret i, malgrat la falta de proves, el capità general Castaños el condemnà a mort. Aquest, tement una commoció popular, féu córrer la veu que havia estat indultat i el traslladà al castell de Bellver, a Mallorca. El mateix Lacy creia en l’indult, però a la matinada del 5/jul fou afusellat. El 1820 les corts constituents el declararen benemèrit de la pàtria en grau heroic.