(Cienpozuelos, Madrid, 1714 – Vic, Osona, 1782)
Bisbe de Vic (1777-82). Era religiós mercedari i fou mestre general de l’orde.
El 24 de setembre de 1781 posà la primera pedra de la nova catedral de Vic; també planejà l’església de Calldetenes, per a la qual féu fer unes pintures, ara desaparegudes.
(Barcelona ?, vers 1700 – Barcelona, 1762)
Frare mercenari. Entre els seus càrrecs figuraren el de prior de Barcelona (1749) i provincial d’Aragó (1752).
Li foren publicats dos sermons en castellà. Deixà inèdites les obres Flors de llatinitat més florida, collides del català, del francès i del castellà i Apuntaments dels miracles de Nostra Senyora de la Serra de la vila de Montblanc.
(Barcelona, segle XV – 1474)
Frare mercedari. Mestre en arts i en teologia.
Actuà d’ambaixador d’Alfons IV el Magnànim a la cort pontifícia. Fou prior (1429) i mestre general (1442) del convent de la Mercè de Barcelona.
Escriví, entre altres obres, que no es conserven, uns annals del seu orde titulats Speculum fratrum Sacri Ordinis Sanctae Mariae de Mercede….
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 19 gener 1812 – Barcelona, 22 febrer 1895)
Historiador i frare mercedari. Cronista (1862) i procurador general (1869) dels mercedaris a Espanya.
Escriví Nuevo viaje a Jerusalén (1846), Historia de la villa de Villanueva y la Geltrú (1869), Historia de las Redenciones (1873) i Biblioteca mercedaria (1875).
(Badalona, Barcelonès, 1775 – Barcelona, juny 1849)
Compositor i frare mercenari.
De formació autodidàctica, fou mestre de capella de l’església de la Mercè de Barcelona el 1814, on fundà un cor infantil que havia de formar músics excel·lents.
Entre les seves obres destaquen els drames musicals bíblics El sacrifici d’Isaac i El fill pròdig.
(Barcelona, 18 octubre 1792 – Madrid, 16 abril 1853)
Escriptor. El 1807 ingressà a l’orde de la Mercè. Fou rector del col·legi de Sant Pere Nolasc de Tarragona (des del 1824) i secretari dels bisbes d’Urgell i de Solsona.
Durant la primera guerra carlina escriví La cuestión dinástica (publicada el 1869), a favor de Carles M. Isidre de Borbó, i proposà a la Junta carlina de Berga que demanés al pretendent el restabliment de les constitucions catalanes suprimides el 1714. Acabada la guerra passà a França.
El 1840 féu publicar a Barcelona, amb el pseudònim de Fèlix Ramon de Tresserra i Fàbregas, isabelí imaginari, una Historia de la última época de la vida, del conde de España y de su asesinato. Publicà, a Tolosa de Llenguadoc, De la doctrine, des droits et des malheurs de l’Eglise d’Espagne (1841) i La alocución de Gregorio XVI vindicada (1841).
Tornà a Catalunya i publicà Las leyes fundamentales de la monarquía española (1843), on atacava el centralisme i propugnava l’absolutisme. Atacà l’actitud liberal del bisbe de Canàries, José Romo, en una Impugnación crítica… (1844) i En historia del derecho de la Iglesia en España (1845).
Deixà també un Diccionario catalán-castellano (1836) i un Diccionario castellano-catalán (1836), reeditats el 1854.
(Barcelona, 1674 – després 1721)
Religiós mercedari. Fill de Narcís Feliu i germà de Narcís.
El 1695 era prior del convent de l’orde a Barcelona. Per aquest temps es veié complicat en la pugna que hi hagué entre el Reial Consell i la inquisició, precisament per negar-se a reunir la comunitat i obligar-la a definir-se en un cas on no havia pas de ficar-se. Fou expulsat de Barcelona per uns dies.
El 1702 passà un mes a Alger, com a redemptor de captius, formant part d’un grup de religiosos que aconseguiren la llibertat de 146 presoners. Passà a Barcelona el gran setge de 1713-14. Sembla haver-se significat com a austròfil.
Per l’agost de 1713 fou membre de la junta de teòlegs que autoritzà el govern perquè disposés de l’argent de les esglésies. L’esmentada tendència austròfila, i encara el fet d’ésser germà de Narcís, fou causa que els borbònics l’incloguessin al contingent de religiosos expulsats del país per ordre de 2 d’octubre de 1714.
De moment es traslladà a Sicília, i després a Gènova. El 1721, sense permís, tornà a Barcelona, on sol·licità permís per a desembarcar, encara que trigà bastant a obtenir-lo, al final hi reeixí sota la condició de recloure’s per complet al convent de l’orde.
(la Guàrdia dels Prats, Montblanc, Conca de Barberà, 1238 – 27 abril 1304)
Religiós mercedari i sant. Estudià a Cervera i a Vic, i es dedicà algun temps al bandidatge.
Ingressà a l’orde de la Mercè (1258), treballà en el rescat de presoners als regnes de Granada, Múrcia i a l’Alger, on s’oferí com a ostatge.
Considerat sant, fou aprovat el seu culte el 1686, per Innocenci XI; la seva festa se celebra el 27 d’abril.
(Barcelona, 1 desembre 1230 – 19 setembre 1290)
Religiosa mercedària i santa. Anomenada també Maria del Socors. Potser filla d’un Bernat Guillem de Cervelló.
Quan el capítol mercedari reunit a Tarragona aprovà (1265) la creació d’una branca femenina, demanà, juntament amb altres nobles, d’ésser admesa a l’orde, en el qual professà poc temps després. Fou elegida superiora de la primera comunitat femenina mercedària.
Enterrada al seu convent, el 1384 les despulles foren dipositades a l’església de la Mercè de Barcelona, en una caixa decorada amb la seva imatge, que n’és la representació més antiga. Després del procés de beatificació (1629-89), el seu culte fou aprovat el 1692.
Considerada protectora dels navegants, és representada, sovint portadora d’un vaixell. Hom en celebra la festa el 19 de setembre.
No és cert que hagués nascut a la capella de l’actual Casa Dalmases de Barcelona, puix que és una construcció del segle XV bastida per la família Boixadors.
(Tarragona, vers 1360 – Constança, Alemanya, 25 maig 1417)
(o Queixal) Religiós mercedari. Doctor en dret i en teologia.
Fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim al concili de Constança (1416). El rei Ferran I d’Antequera el nomenà conseller i li confià importants missions prop dels reis de Castella i de Fes, del papa Benet XIII i de l’emperador Segimon.
Entre les obres que va escriure cal esmentar De Unione Ecclesiae, La hermosura de su esposo Cristo, De las verdades de la Iglesia Católica, Rosa ad auroram, etc.
Dades dels Països Catalans 