(Tarragona, vers 1360 – Constança, Alemanya, 1417)
Eclesiàstic i diplomàtic. Mercenari, prior del convent de Barcelona (1405) i general de l’orde (1406).
Fou conseller i ambaixador de Ferran I de Catalunya-Aragó prop dels reis de Castella i de Fes i del papa Benet XIII.
Representant de la corona catalano-aragonesa al concili de Constança (1416), advocà a favor de la unitat de l’Església.
Li és atribuït el tractat De unione ecclesiae.
(Burgos, Castella, 14 agost 1578 – Perpinyà, 30 octubre 1637)
Eclesiàstic. Mercedari (1594). Fou elegit mestre general de l’orde (1622-26).
Assistí a les corts de Montsó (1626) i fou elegit bisbe de Solsona el 1630 però no arribà a prendre possessió, car el rei el traslladà el mateix any a l’Alguer (Sardenya), d’on fou lloctinent general (1631-32).
Traslladat a la diòcesi d’Elna (1636), donà una sèrie de decrets el 1637 en pro de la moralitat.
És autor de dos tractats sobre la manera de fer les corts a la corona catalano-aragonesa.
(Mas Santas Puèlas, França, vers 1180 – Barcelona, 6 maig 1256)
Mercedari i sant, fundador (1218), amb Ramon de Penyafort, de l’orde de la Mercè o de la Misericòrdia (a Barcelona), dedicat al rescat de captius.
Nomenat primer mestre de l’orde, va governar-lo durant 31 anys.
Alexandre VII va canonitzar-lo l’any 1655.
(València, 1750 – 1792)
Mercedari, doctor en teologia.
Ensenyà art i teologia al convent de València i fou comanador dels convents de Sogorb i de Tarragona.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1788), hi llegí un treball sobre l’origen de la llengua catalana (1789).
Publicà nombrosos sermons i obres religioses.
(Barcelona, 1732 – 1811)
Eclesiàstic i historiador. Estudià teologia a Alcalá i passà després a Barcelona.
Religiós mercedari, fou provincial de l’orde. Nomenat general de l’orde (1788), anà a residir a Madrid.
El 1777 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, d’on fou nomenat revisor d’història juntament amb Jaume Caresmar (1779).
El 1794 fou designat bisbe de Solsona, però no hi residí gaire, car actuà sovint a Barcelona.
(Tolosa de Llenguadoc, segle XIII – Barcelona, 19 gener 1339)
Cardenal mercedari. Conegut també com a fra Ramon de Tolosa.
Descendent de Simó de Montfort, entrà a l’orde de la Mercè a Barcelona, igual que el seu cosí germà Jordi de Lloria. Ambdós eren parents de l’almirall Roger de Lloria.
Jordi fou cavaller mercedari, i Ramon, sacerdot. Aquest anà dues vegades a l’Àfrica, on redimí molts captius.
El papa Benet XII, tolosà, el nomenà cardenal prevere del títol de Sant Esteve al Celi el dia 18 de desembre de 1338. Però, en arribar la notícia a Barcelona, Ramon acabava de morir-hi.
(o de la Mercè) Antic convent mercedari. Situat al nord del nucli urbà.
Des del començament del segle XIII hi hagué un santuari dedicat a Santa Maria del Miracle. La comunitat de mercedaris que el 1240 havia estat fundada al santuari de la Mare de Déu dels Prats s’hi traslladà el 1249.
L’església, originàriament de transició del romànic al gótic, fou modificada en diverses ocasions (una d’elles el 1789); el convent i el claustre són del segle XVII.
La comunitat de mercedaris fou dissolta el 1835; després fou col·legi, i des del 1897, convent dels franciscans.
(Barcelona, 1235 – )
Orde religiós i militar (mercedaris). Fundat per sant Pere Nolasc, il·luminat per una visió de la Verge, que li encarregà la missió de redimir cristians captius dels musulmans.
Nolasc i un grup de laics reberen el canonicat del bisbe Berenguer de Palou i la condició militar del rei Jaume I el Conqueridor, i posteriorment aprovat pel papa Honori III.
Inicialment fou anomenat de Santa Eulàlia, però poc abans de morir Pere Nolasc (1249), va rebre el nom d’orde de santa Maria de la Mercè.
D’orde laico-militar, l’any 1317 va convertir-se en orde clerical. Sant Ramon de Penyafort en va escriure la regla, que fou confirmada per Gregori IX de 17 de gener de 1325. Tingué noves constitucions i s’assimilà als ordes mendicants, segons consta en la butlla Aeternus Aeterni de Benet XIII.
Al principi del segle XIX experimentà una forta decadència, i fou restaurada al final del segle. Modernament els mercedaris es dediquen a l’ensenyament, als presoners i a les missions.
El 1265 es va crear una branca femenina de l’orde, que s’extingí, però fou restaurada el 1870.
Té cases a Espanya, Itàlia, l’Argentina, Xile, el Perú i l’Equador.
(Lleida, vers 1414 – mar Mediterrània, 1454)
Frare mercenari. Tingué bon prestigi per les seves intenses activitats.
Navegant cap a Àfrica amb la missió de redimir captius, la seva nau fou capturada pels turcs. Aquests el martiritzaren amb sagetes i llançaren el seu cadàver al mar.
L’Església el declarà venerable.
(Broto, Aragó, vers 1635 – Barcelona, 1710)
Arquebisbe de Tarragona (1694-1710). Mercedari (1650).
President del braç eclesiàstic, es mostrà partidari de l’arxiduc Carles, el matrimoni del qual beneí (1708).
Publicà les Constitucions Sinodals de l’arquebisbat de Tarragona (Tarragona, 1704), una bona part de les quals eren en català; un catecisme (Barcelona, 1704); les constitucions de l’orde (Saragossa, 1692), i el Bullarium dels mercedaris (Barcelona, 1697).
Dades dels Països Catalans 