(Barcelona, 4 juliol 1842 – 2 juny 1908)
Polític i industrial. Fou el dirigent del partit liberal a Catalunya, d’acord amb el financer Evarist Arnús.
Regidor de l’ajuntament de Barcelona, president de la Diputació i diputat a corts, fou senador a partir del 1899 (vitalici des del 1905).
(El Ferrol, Galícia, 31 juliol 1854 – Madrid, 12 novembre 1912)
Polític liberal i advocat. Fill de l’enginyer Josep Canalejas i Casas.
Com a president del consell de ministres (1910-12) i amb l’oposició d’importants sectors conservadors i liberals, acceptà parcialment les reclamacions catalanes per a l’autonomia i presentà a les corts el projecte de llei de mancomunitats i delegacions (1911), que possibilità la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914).
Morí tirotejat per un anarquista.
(Vic, Osona, 4 març 1816 – l’Havana, Cuba, 16 agost 1870)
Autor dramàtic.
D’idees liberals, va escriure drames romàntics, sarsueles i poemes en castellà, però la seva obra més apreciada avui són els quadres de costums escrits més tard en català La teta gallinaire (1865) i La tornada d’en Titó (1867).
(Solsona, Solsonès, 17 juliol 1775 – Barcelona, 4 abril 1842)
Polític liberal i arqueòleg. Germà de Francesc Xavier. Exercí d’advocat de Barcelona, alcalde constitucional de la ciutat (1821-22 i 1835-36) i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Tingué un paper destacat en la Junta de Sanitat durant l’epidèmia de febre groga del 1821, i en la Junta d’Armament i de Recursos del 1835. Fou també senador per Lleida.
D’entre les seves obres destaquen: Sobre la importancia de la Numismática (1816), Memorias sobre los vestidos, armas y monedas que se usaron en Cataluña antes de los romanos (1817), Disertación sobre las 800 monedas de oro godas halladas el año 1816 en la Grassa, parroquia de Constantí (1818), Memorias sobre el templo de Hércules existente en Barcelona (1838), Memoria relativa a la iglesia de Santa Maria del Pino de Barcelona (1840).
Posseïa una col·lecció de monedes molt extensa.
(Barcelona, 13 octubre 1797 – Madrid, 12 febrer 1877)
Militar liberal. Prengué part en totes les lluites civils del segle XIX a Catalunya i ascendí a general per mèrits de guerra.
Tingué una actuació destacada en la tercera guerra carlina i arribà a ésser mariscal de camp. Participà en el pronunciament a favor d’Espartero.
Havia estat governador militar de Barcelona i Menorca, capità general de les Balears, d’Aragó i de Castella la Nova i, el 1871, ministre de la Guerra.
(Tarragona, 1780 – Barcelona, 1845)
Advocat i home públic, establert a Barcelona. Fou apoderat per a Catalunya del duc de Medinaceli.
Diputat a les corts de Cadis, de les quals fou president (1814), només hi actuà a les darreres sessions contra les senyories, defensant el proteccionisme i fent rebaixar la contribució sobre Catalunya; fou el que plantejà la debatuda qüestió que els diputats catalans ho eren de Catalunya i no per Catalunya. Liberal moderat, el 1820 fou elegit diputat amb el màxim nombre de vots.
Durant la legislació 1820-21 propugnà la formació del mercat espanyol; publicà el mateix any la seva important intervenció del 5 novembre 1820, i votà per la disminució dels delmes.
Depassat pels esdeveniments, el 1837 escriví contra l’eliminació dels delmes per Mendizábal, però no ho féu públic fins el 1842.
(el Pla de Santa Maria, Alt Camp, 14 febrer 1814 – Madrid, 9 gener 1885)
Militar i polític liberal. Lluità contra els carlins en la Primera Guerra Carlina i fou l’home de confiança de Prim a Catalunya.
Diverses vegades diputat a corts per Tarragona, el 1867 es pronuncià contra Isabel II de Borbó. Arribà a reunir uns 2.000 homes al Camp de Tarragona, però la falta d’ajuda i de recursos frustraren el moviment.
Quan la revolució triomfà el 1868, fou capità general de Puerto Rico. Fou també (juny-novembre 1872) capità general de Catalunya.
(Reus, Baix Camp, 15 juny 1796 – Barcelona, 4 setembre 1843)
Home d’empresa i militar liberal. Entrà a l’exèrcit el 1811.
Tingué una intervenció activa en les files liberals durant el trienni constitucional (1820-23). Durant deu anys residí a l’exili.
El 1843 prengué la direcció de la revolta barcelonina de la Jamància, i fou el primer president de la Junta Suprema de Barcelona.
Morí en el bombardeig que les forces del govern feren sobre la ciutat des de la Ciutadella.
Tenia el grau de coronel.
(San Roque, Andalusia, 11 gener 1772 – Palma de Mallorca, 5 juliol 1817)
Militar i polític liberal. En iniciar-se la guerra del Francès s’oferí al govern espanyol, i es distingí en diversos fronts, especialment en l’alliberament de Catalunya, d’on fou nomenat capità general el 1811.
En tornar Ferran VII de Borbó (1814) fou substituït i es retirà a Vinaròs, però el 1817 preparà a Caldes d’Estrac, juntament amb els germans Milans del Bosch, un alçament per restablir el règim constitucional. Fracassat aquest, Lacy es deixà agafar sense intentar fugir; l’alta estima de què gaudia a Catalunya i els contactes que tenia amb personalitats notables de la burgesia barcelonina, l’inclinaren a creure que la vida no li perillava.
Fou jutjat gairebé en secret i, malgrat la falta de proves, el capità general Castaños el condemnà a mort. Aquest, tement una commoció popular, féu córrer la veu que havia estat indultat i el traslladà al castell de Bellver, a Mallorca. El mateix Lacy creia en l’indult, però a la matinada del 5 de juliol fou afusellat. El 1820 les corts constituents el declararen benemèrit de la pàtria en grau heroic.
Dades dels Països Catalans 