Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Bofarull i Mascaró, Pròsper de

12 Respostes

(Reus, Baix Camp, 31 agost 1777 – Barcelona, 29 desembre 1859)

Arxiver i historiador. Després d’estudiar filosofia i lleis a la Universitat de Cervera i de doctorar-se a la d’Osca el 1798, va exercir d’advocat de la chancillería de Valladolid (1802).

En declarar-se la guerra del Francès s’establí a Cadis, on exercí la seva professió i obtingué diversos càrrecs.

El 1814 va ser nomenat arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, institució que després va dirigir durant molts anys (des del 1818). Cal destacar-ne l’enorme tasca de classificació, atesa l’estat en que va trobar l’arxiu reial; el 1816 obtingué el dipòsit dels papers de la junta superior del Principat i de la Casa de la Moneda, el 1822 fou comissionat per a recollir els documents, còdexs i llibres dels ordes religioses extingits i salvà una bona part dels manuscrits dels monestirs de Ripoll i de Sant Cugat del Vallès. El 1828 passà a treballar a l’arxiu de la Generalitat.

Va escriure nombroses treballs històrics, fonamentals per al moviment romàntic català, com Los condes de Barcelona vindicados (1836), i va dirigir la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón (1847-59), en 17 volums.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, entitat que va presidir quasi ininterrompudament des del 1822.

Ha estat publicada la seva correspondència amb Prosper Mérimée i amb Salvador Brocà.

El succeí en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó el seu fill, Manuel de Bofarull i de Sartorio.

Bofarull i de Brocà, Antoni de

19 Respostes

(Reus, Baix Camp, 3 novembre 1821 – Barcelona, 12 febrer 1892)

Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic. Germà d’Andreu. Després d’estudiar dret a Barcelona, dirigí el periòdic satíric “El Hongo” (1841), féu crítica teatral a “El Sol”, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d’Aragó al “Diario de Barcelona”.

El 1846 va entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on arribaria a exercir fins a la seva mort. Va participar activament (1845) en la restauració dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor diversos anys i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis.

El 1858 va publicar Los trobadors nous. Va publicar alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845), i també diversos treballs gramaticals, com Gramática de la lengua catalana (1867), rebuts amb forta polèmica, la primera novel·la romàntica en català L’orfaneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880).

Com a historiador va escriure, entre altres, la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) i la Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), també molt discutides.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), on ordenà i inventarià l’arxiu i la biblioteca.

Blanch i Cortada, Adolf

1 Resposta

(Alacant, 11 gener 1832 – Barcelona, 7 febrer 1887)

Poeta, gramàtic, historiador i periodista. Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes, com “La Renaixença”, de la qual fou redactor de matèries econòmiques.

El 1854 publicà, en castellà, el llibre de poemes Fuegos fatuos, en el qual inclogué, en català, Cants del Laletà. Des del 1859 participà en els jocs florals (el 1868 fou mestre en gai saber) i en fou president el 1869.

Membre de diverses entitats econòmiques, fou secretari del Foment de la Producció. El 1861 entrà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari.

El mateix any publicà la novel·la Los pobres o la esclavitud de Europa i els dos volums, força documentats, d’Historia de la guerra de la Independencia en el antiguo Principado de Cataluña. El 1867, en col·laboració amb Antoni de Bofarull, publicà Gramàtica catalana, i el 1888 hom li edità, amb pròleg de Joan Sardà, les Poesies, que, influïdes per Manzoni i Espronceda, són fidels al romanticisme conservador de l’època.

Benet i Morell, Josep

7 Respostes

(Cervera, Segarra, 14 abril 1920 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 25 març 2008)

Historiador, polític i advocat. Format a l’escolania de Montserrat, ja des de jove actiu nacionalista, pertangué a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. El 1938 s’incorporà a l’exèrcit republicà.

A la postguerra es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1945). Organitzador del Front Universitari de Catalunya (1944-47) i dels Grups Nacionals de Resistència, col·laborà en la resistència antifranquista, fou cap de la secretaria de la Comissió Abat Oliba (1946-47), cofundador de “Germinabit” i també fou cofundador, com a independent, de l’Assemblea de Catalunya.

Fou també un dels fundadors i col·laboradors habituals de la revista “Serra d’Or”. Defensà nombrosos processats davant els tribunals civils i militars franquistes. Senador per l’Entesa dels Catalans (1977) i reelegit el 1979, ara amb el suport del PSUC, partit que el portà al Parlament de Catalunya (1980).

Com a historiador, especialitzat en història social i política dels segles XIX i XX, fou membre de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials i ha estat professor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona.

Ha publicat Maragall i la Setmana Tràgica (1963), El doctor Torras i Bages en el marc del seu temps (1968), Catalunya sota el règim franquista (1973), Marxisme català i qüestió nacional catalana (1974), Barcelona a mitjan segle XIX (1977, en col·laboració amb Casimir Martí), El moviment obrer durant el Bienni Progressista (1976), Desfeta i redreçament de Catalunya (1978), Combat per una Catalunya autònoma (1980), Fets i personatges (1981), Exili i mort del president Companys (1990), El president Tarradellas en els seus textos (1992) i L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya (1995); ha col·laborat en l’obra col·lectiva La Guerra Civil española (1986), dirigida per R. Tamames.

El 1985 fou nomenat director del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat de Catalunya.

Batllori i Munné, Miquel

3 Respostes

(Barcelona, 1 octubre 1909 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 febrer 2003)

Historiador i erudit. Jesuïta (1928) i sacerdot (1940). Llicenciat en història i dret a la Universitat de Barcelona (1928), on fou deixeble de Jordi Rubió. A la dissolució de la Companyia de Jesús dins l’estat espanyol, passà a Avigliana (Torí), on estudià filosofia; tornà el 1939 i es llicencià en teologia a Oña (Castella). El 1940 fou ordenat sacerdot a Barcelona; l’any següent presentà a Madrid la seva tesi doctoral, Francisco Gustá, apologista y crítico.

Assistent assidu als congressos internacionals de ciències històriques i als d’història de la Corona d’Aragó, formà part del Comitè Internacional de Ciències Històriques i fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres, i doctor honoris causa de la Universitat de València (1974), de la Facultat de Teologia de Barcelona (1978), la UNED de Cervera (1992) i la Universitat de les Illes Balears (1994). Des de 1952 fou professor de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma. Ha estat director de la revista “Archivum Historicum Societatis Iesu” (1951-69).

La seva obra, publicada en diverses llengües, supera els dos-cents títols, a part crítiques i recensions, i se centra en la història eclesiàstica i cultural. El mètode emprat, basat en una recerca exhaustiva de fons, ha permès una nova interpretació de personatges i èpoques. Ha publicat obres sobre autors medievals: Arnau de Vilanova (Obres Catalanes d’Arnau de Vilanova, 1947), de Ramon Llull (Obres literàries de Ramon Llull, 1948; Obres essencials de Ramon Llull, 1957); dels Borja (Alejandro VI y la casa real de Aragón, 1958; La correspondència d’Alexandre VI amb els seus familiars i amb els Reis Catòlics); de Jaume Balmes (Balmes i Casanovas, 1959); també ha estudiat l’humanisme als Països Catalans (Il pensiero della Rinascenza in Spagna e Portogallo, 1964), els jesuïtes (La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos, 1966), el grup il·lustrat valencià i l’escola cerverina (Documents per a la història cultural de Catalunya el segle XVIII, 1970). Ha fet, encara, estudis sobre homes de Mallorca -fruit de la seva llarga estada a l’illa-, com Costa i Llobera (La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera, 1955), el bisbe Joan Jubí, Jeroni Nadal, etc.

Un bon recull d’articles seus fou publicat amb el títol de Vuit segles de cultura catalana a Europa (1958-59), obra seguida posteriorment per Catalunya en l’època moderna (1971), Galeria de personatges, de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives (1975) i A través de la història i la cultura (1979), amb que guanyà la Lletra d’Or (1980). Li han estat dedicades miscel·lànies internacionals. Cal assenyalar, també, els estudis sobre Amèrica. El 1993 hom inicià la publicació de la seva obra completa.

Ha rebut nombrosos guardons: Creu d’Alfons X (1984), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990), Lluís Guarner (1991) i premi Príncep d’Astúries (1995).

Batlle i Gallart, Carme

1 Resposta

(Barcelona, 1931 – )

Historiadora. Deixebla de Jaume Vicens i Vives. Especialitzada en l’estudi de la baixa edat mitjana de Catalunya.

Ha publicat, entre d’altres, La ideología de la “Busca” (1955), La proyectada reforma del gobierno municipal de Barcelona (año 1386) (1962), “La Busca. Aspectos de la reforma municipal de Barcelona (1965), Una familia barcelonesa: los Destorrent (1964), Barcelona a mediados del siglo XV. Historia de una crisis urbana (1976), Els orígens medievals de la Seu d’Urgell (1979), La crisis social y económica de Barcelona a mediados del siglo XV (1973), La caritat privada i les institucions benèfiques de Barcelona al segle XIII (1980) i L’expansió baixmedieval, segles XIII-XV (1988), volum III de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar.

Col·laborà des del 1957 a “Índice Histórico Español”, i des del 1966 pertany al comitè de redacció d’aquesta revista. El 1969 contribuí a la fundació dels “Estudis d’Història Medieval” de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.

Batista i Roca, Josep Maria

10 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1895 – 27 agost 1978)

Historiador, etnòleg i polític. Després de llicenciar-se en dret i en lletres a la Universitat de Barcelona, on fou un dels fundadors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (1917), visqué alguns anys a Londres i Oxford, on féu estudis sobre el lul·lisme i els exiliats catalans del segle XIX. Publicà també Rabindranath Tagore, poeta bengalí (1918).

Fou un dels introductors als Països Catalans de l’escoltisme, i el 1927 fundà l’organització dels Minyons de Muntanya. El mateix any publicà el Manual d’excursionisme, i fou un dels fundadors de la revista “Excursionisme”.

El 14 d’abril de 1931 organitzà amb Pere M. Rossell i Vilar i amb Miquel A. Baltà una mena de guàrdia cívica entorn de Francesc Macià, i fou el creador de l’agrupació nacionalista Palestra.

Exiliat a Anglaterra el 1939, on fou professor d’història al Trinity College de Cambridge, prosseguí la tasca de propagador de la problemàtica i la personalitat de Catalunya.

Promotor de l’Anglo-Catalan Society, del Consell Nacional de Catalunya (del qual fou secretari el 1940) a Londres i fou el principal promotor del Consell Nacional Català, i impulsor de la Unió Federalista de les Comunitats Étniques Europees.

El 1976 tornà de l’exili i prosseguí les seves activitats a favor del nacionalisme català.

Balaguer i Cirera, Víctor

26 Respostes

(Barcelona, 11 desembre 1824 – Madrid, 14 gener 1901)

Polític, historiador, poeta i dramaturg. Figura important del moviment de la Renaixença, cultivà intensament el periodisme i, també, els estudis històrics, si bé en aquest terreny actuà més aviat com a divulgador fantasiós i romàntic del passat de Catalunya. Col·laborà al “Diario de Barcelona” (1850) i fou fundador dels diaris “El Catalán” (1849), “La Corona de Aragón” (1854) i “El Conceller” (1856). Enviat a Itàlia com a corresponsal d’“El Telégrafo”, assistí a les darreres etapes de la unificació italiana.

S’inicià escrivint drames romàntics de caràcter històric, primerament en castellà, com Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63) i Historia política y literaria de los trovadores (1878). Ja en català, destaquen Los trobadors moderns (1859), Els bandolers catalans o el ball d’en Serrallonga (1868), Tragèdies (1876), Noves tragèdies (1879), Les esposalles de la morta (1879) i Los Pirineus (1893), drama musical traduït a diverses llengües.

El 1859 participà en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i el 1861 va ser proclamat mestre en gai saber. De la seva producció poètica són remarcables els reculls El trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866).

Les seves inquietuds polítiques, profundament liberals i progressistes, el van portar a participar activament en la política espanyola com a figura important del partit progressista, on representava els interessos industrials catalans, intervingué en l’intent revolucionari del general Prim (1866). per la qual cosa hagué d’exiliar-se a França, on féu una gran amistat amb Mistral.

Durant la Revolució de Setembre (1868) fou membre de la junta revolucionària de Barcelona i, després, president de la diputació provincial. Elegit diputat, fou membre de la comissió parlamentària que comunicà al duc Amadeu de Savoia la seva elecció com a rei d’Espanya. Va ésser ministre d’Ultramar (1877) i de Foment (1872). Durant la restauració tornà a ésser ministre d’Ultramar (1886).

Fundà la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Aulèstia i Pijoan, Antoni

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 17 gener 1849 – Barcelona, 10 març 1908)

Escriptor i historiador. Formà part de La Jove Catalunya, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (de la qual fou president), de l’Acadèmia de Bones Lletres (des del 1877) i, després, president de la de Llengua Catalana. Fou diverses vegades mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Col·laborà en el setmanari “Lo Gai Saber” i en la revista “La Renaixença”.

Escriví diversos estudis històrics com Notícia històrica dels catalans que intervingueren en lo descobriment d’Amèrica (1876), Quadros d’història catalana (1876) i deixà inèdit Les gestes del rei en Jaume en el Puig de Santa Maria. La seva Història de Catalunya (2 volums, 1887-89), continuada després per Ernest Moliné i Brasés (1922), contribuí com cap altra a divulgar els aspectes més interessants de la nostra història.

És també autor d’estudis sobre història de la literatura catalana, així com de nombrosos discursos i memòries d’entre les quals cal esmentar La tradició literària catalana en los segles XVII i XVIII (1873), Notícia general de la prosa catalana des de su aparició fins a terminar lo segle XVI (1874), Lo moviment literari català (1875-78), Barcelona. Ressenya històrica (1878), Andreu Balaguer i Merino, necrologia, Associació Catalanista 1883).

La major part dels articles i discursos foren reunits després de la seva mort en Estudis històrics, dos volums de la “Ilustració Catalana”. La seva biblioteca fou cedida a la de l’Institut d’Estudis Catalans.

Anguera i Nolla, Pere

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 18 novembre 1953 – 4 gener 2010)

Historiador. Professor de la Universitat Rovira i Virgili. Especialitzat en el segle XIX català i, en particular, en els estudis sobre el carlisme.

És autor de les obres: La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980), Economia i societat al Baix Camp a mitjan del segle XIX (1982), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1987), A bodes em convides. Estudis d’història social (1987), Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), i director del volum 7è de l’obra Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, titulat La consolidació del món burgès, 1860-1900 (1996).