Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Coll i Alentorn, Miquel

6 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1904 – 15 desembre 1990)

Historiador i polític. Dirigent de la Joventut d’Acció Catalana Republicana fins al 1932, any en que ingressà a Unió Democràtica de Catalunya, on exercí càrrecs directius i, finalment, la presidència. Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980 i 1984), després del triomf de Convergència i Unió, fou conseller adjunt a la Presidència de la Generalitat (1980-84); el 1984 fou elegit president del Parlament de Catalunya, càrrec que exercí fins al 1988.

La seva obra d’historiador se centra en els estudis medievals. Publicà diverses edicions crítiques, com la Crònica de Desclot (1949-51) i el Llibre de feyts d’armes de Catalunya (1948), del qual va proposar com a autor J.G. Roig i Jalpí, en contra de la tradicional autoria, atribuïda a Bernat Boades. Autor, a més de La historiografia de Catalunya en el període primitiu (1950) i de La llegenda de Guillem de Montcada (1958).

Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Casassas i Ymbert, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 juny 1948 – )

Historiador. Féu els estudis de llicenciatura i doctorat a la Universitat de Barcelona, de la qual després fou catedràtic d’història contemporània i director del departament homònim. Fou codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català.

Ha estat un dels pioners de les recerques en història cultural contemporània a Catalunya, la qual cosa el portà a fundar, el 1991, el Grup d’Estudi d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals. La seva obra s’ha centrat en el món intel·lectual català des del segle XIX fins a la guerra civil espanyola. Ha publicat una amplíssima bibliografia sobre aquesta temàtica, i ha participat en nombrosos congressos internacionals.

Entre les seves obres destaquen Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política (1980), L’Ateneu Barcelonès. Dels seus orígens als nostres dies (1986), Intel·lectuals, Professionals i Polítics a la Catalunya contemporània (1989), Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX (1990), El futur del catalanisme (1997) i Els intel·lectuals i el poder a Catalunya (1808-1975) (1999).

Carreras i Candi, Francesc

13 Respostes

(Barcelona, 4 juliol 1862 – gener 1937)

Advocat, periodista i historiador. Membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1886), membre fundador i president (1913) del Centre Excursionista de Catalunya. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques.

Participà de manera molt activa en la vida social i cultural de Barcelona: president de la Joventut Conservadora (1890); regidor de l’Ajuntament per la Lliga (1891-1922), des d’on impulsà la publicació del Dietari de l’antic consell barceloní i les Rúbriques de Bruniquer (17 volums, 1892-1918); professor de història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans (1903-05), president diverses vegades de l’Acadèmia de Bones Lletres (patrocinà el seu butlletí), i fundador de la Societat Filatèlica Catalana (1901).

Dirigí la Geografia General de Catalunya, ampliada després al País Valencia, el País Basc i Galícia, per a la qual escriví La ciutat de Barcelona, encara ara l’obra més documentada sobre la ciutat.

Especialitzat en la història medieval catalana, publicà Lo castell de la Roca del Vallès (1895), Notas históricas de Sarriá (1897), Miscelània històrica catalana (1905-18), Dietari de guerra a Cervera (1907), Narracions montserratines (1911), La via Layetana (1913), La creu coberta (1919), Desafiament a Catalunya en el segle XVI, amb la col·laboració de Sigfrid Bosch (1936), Cataluña ilustrada (1940) i La navegación en el río Ebro, amb la col·laboració d’A. Gallardo (1940).

Carreras i Artau, Joaquim

3 Respostes

(Girona, 14 agost 1894 – Tiana, Maresme, 12 setembre 1968)

Filòsof i historiador de la filosofia. Germà de Tomàs, amb el qual col·laborà de manera especial en la redacció de la Historia de la filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43).

Exercí un eficaç mestratge tant en l’ensenyament mitjà com a la Universitat de Barcelona, d’on fou dotze anys professor auxiliar i, després, catedràtic (1951-64). Es féu remarcar amb una innovadora tesi doctoral: Ensayo sobre el voluntarismo de Duns Scot (1923).

Membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1944) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955), president de la Société Internationale pour l’Etude de la Philosophie médiévale (1964) i membre de l’Escola Lul·lística de Mallorca.

Es dedicà a l’estudi del pensament català medieval, especialment de Ramon Llull i d’Arnau de Vilanova, de les obres dels quals féu l’edició crítica. Autor d’El lul·lisme (1957) i de La filosofía universitaria en Cataluña durante el segundo tercio del siglo XIX (1964).

Carrera i Pujal, Jaume

Deixa un comentari

(Centelles, Osona, 1895 – Barcelona, 8 gener 1961)

Historiador i periodista. Fou redactor de “La Veu de Catalunya” i director de “Cataluña Marítima” i de les publicacions de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona. Dedicat als estudis moderns i contemporanis, la seva obra aporta molts materials, però hi ha vacil·lacions de mètode i de rigor.

Entre altres treballs publicà Historia de la economia española (1943-47), Historia política y económica de Cataluña. Siglos XVI, XVII y XVIII (1945-48), Historia política de Cataluña en el siglo XIX (1957), La economía de Cataluña en el siglo XIX (1961) i La Lonja del Mar y los Cuerpos de Comercio de Barcelona (1953).

Havia publicat també obres d’historiografia local: La vila de Castellterçol (1948), La Barcelona del segle XVIII (1951), i de caràcter polític: La protecció de les minories nacionals (1923) i Per un ordre polític i econòmic (1935).

Capmany de Montpalau i de Surís, Antoni de

9 Respostes

(Barcelona, 24 novembre 1742 – Cadis, Andalusia, 14 novembre 1813)

Historiador, filòleg i polític. Prengué part a la campanya contra Portugal (1762) i més tard col·laborà amb Olavide en la colonització de Sierra Morena al front d’un grup de catalans (1770). Instal·lat a Madrid, hi ocupà diversos càrrecs, especialment el de secretari de l’Academia de Historia (1790).

Diputat per l’ajuntament de Barcelona a Madrid, durant la invasió napoleònica tingué un paper destacat a les corts de Cadis, ciutat on morí víctima de la pesta, allí defensà la supressió de la Inquisició, però desaprovà la desaparició de les senyories. Exaltà l’esplendor de la Catalunya medieval, tot i que considerant el català una llengua “morta per a la república de les lletres”, produí en castellà tota la seva obra.

La seva primera obra de caire econòmic fou Discurso económico-político en defensa del trabajador mecánico de los menestrales (1778), la qual és un elogi dels gremis i una rèplica a Campomanes; encara que la seva obra fonamental, encarregada per la Junta de Comerç de Barcelona, fou Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92), peça mestra de la metodologia històrica i al·legat econòmic a favor de Catalunya.

També és autor de Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791), Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807) i Teatro histórico-crítico de la elocuencia castellana (1786-94).

Capdevila i Felip, Sanç

3 Respostes

(Maldà, Urgell, 11 desembre 1883 – 19 setembre 1932)

Eclesiàstic i historiador. Ordenat sacerdot el 1908, exercí a Sant Martí de Riucorb, Guimerà i Forès. L’any 1921 fou encarregat pel cardenal Vidal i Barraquer de la creació i ordenació de l’Arxiu Històric arxidiocesà de Tarragona (considerada modèlica); fou canonge i arxiver de la catedral (1931). Es dedicà a l’arqueologia i a l’estudi documental de la seva regió nativa.

Entre les seves nombroses obres cal remarcar: Un concili provincial de Tarragona desconegut (1926), Epítome histórico de la Tarragona monumental (1926), Els franciscans i l’arquebisbe de Tarragona Benet de Rocabertí (1928), La catedral de Tarragona i el retaule de l’altar major (1929), Les antigues institucions escolars de la Tarragona restaurada (1929), Tarragona, Guía histórico-arqueológica (1931) i La Seu de Tarragona (1935), publicació pòstuma on fou recollit un gran nombre de notes documentals que havia anat extraient.

Publicà d’altres treballs a “La Cruz”, de Tarragona; “Estudis Universitaris Catalans”, “Criterion”, “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans”, “Analecta Sacra Tarraconensia”, “Vida Cristiana” i “Franciscàlia”.

Camps i Arboix, Joaquim de

2 Respostes

(Girona, 24 gener 1894 – Barcelona, 25 gener 1975)

Jurista, historiador i polític. Membre d’Acció Catalana Republicana, fou regidor (1919, 1930 i 1934), diputat al Parlament de Catalunya (1932) i alcalde de Girona (1936).

En acabar la guerra civil, s’exilià a França, i posteriorment a Argentina, d’on tornà el 1948. President de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1964) i membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1965).

Especialitzat en estudis de dret català, és autor de Modernitat del Dret català (1953) i Historia del derecho catalán moderno (1958). Altres obres: Verntallat, cabdill dels remences (1956), La masia catalana (1959), La Mancomunitat de Catalunya (1968), El Parlament de Catalunya (1976) i les biografies Duran i Bas (1961) i Josep M. Pi i Sunyer (1963).

Cabana i Vancells, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 desembre 1934 – )

Advocat i especialista en economia. Ha publicat treballs relacionats amb la història bancària com: La banca a Catalunya (1965), Bancs i banquers a Catalunya (1972), El Banc de Barcelona (1844-1920) (1978), Banca Catalana: un capítol de la seva història (1978) i Banca Catalana. Diari personal (1988); o amb l’economia catalana en general: Catalunya i l’economia: dues preocupacions (1983), Les multinacionals a Catalunya (1984), Fàbriques i empresaris (4 volums, 1992-94).

Coordinador de la Història econòmica de la Catalunya contemporània (6 volums, 1989-92), col·laborà al diari “Avui” com a comentarista econòmic. També publicà Cròniques de Guinea Equatorial (1995) i La burgesia catalana (1996).

Brocà i de Montagut, Guillem Maria de

5 Respostes

(Reus, Baix Camp, 21 octubre 1850 – Riudecanyes, Baix Camp, 23 octubre 1918)

Jurista i historiador del dret català. Fill de Salvador Maria de Brocà i de Bofarull. Es llicencià en dret (1869) a la Universitat de Barcelona, on exercí com a auxiliar de càtedra. Es doctorà el 1870. Fou secretari del Primer Congrés Català de Jurisconsults (1881). Recollí la seva experiència en qüestions processals en el Manual de formularios ajustados a la ley de enjuiciamiento civil (1875).

Formà part de la secció jurídica de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), destinada als treballs de recerca històrica i de reconstrucció de les institucions polítiques i jurídiques catalanes. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1899-1900; 1900-01), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1886) i degà del Col·legi d’Advocats (1911-15). Presidí la Comissió de Jurisconsults que preparava l’Apèndix del Codi Civil (1915) per al règim jurídic especial de Catalunya, obra impulsada per la Mancomunitat.

De la seva producció cal destacar Instituciones de derecho civil catalán vigente, comentadas con la doctrina del tribunal supremo y precedidas de una introducción histórica (1880, juntament amb Joan Amell i Llopis), Juristes i jurisconsults catalans del segle XIV fins al XVII (1909), Estudi i ensenyança del dret a Catalunya abans del segle XVIII (1909), Taula de les estampacions de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1910), Els usatges de Barcelona (1914), Biografia de Ramon Llàtzer de Dou (1916) i la seva fonamental Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil y… (1918), que constitueix un tractat força complet sobre la història externa del dret català.