(Girona, 15 maig 1942 – Madrid, 19 juny 2024)
Dramaturg, narrador i assagista. D’infant la seva família es traslladà a Madrid.
El 1986 guanyà el premi Castilla-La Mancha per la seva obra D.J.. El 1987 estrenà Como reses, escrita el 1970 en col·laboració amb Luis Matilla.
El 1992, a les envistes de la celebració del 5è centenari del descobriment d’Amèrica, publicà Yo, maldita india, una lúcida reflexió sobre l’arribada dels espanyols a aquell continent.
(Girona, 28 desembre 1829 – Barcelona, 22 setembre 1895)
Editor i llibreter. Antic dependent de la casa Tasso, el 1855 adquirí la Llibreria Espanyola, des d’on projectà setmanaris i col·leccions populars, que tingueren una gran irradiació.
Edità els Singlots poètics de Pitarra, i obres de Valentí Almirall, Robert Robert, Conrad Roure, Albert de Sicília Llanas, etc. Fou el creador dels periòdics “El Cañón Rayado”, “El Tiburón”, “Lo Xanguet”, “Un Tros de Paper”, “Lo Noi de la Mare”, “La Rambla” i altres, i assolí uns grans èxits amb “La Campana de Gràcia” i “L’Esquella de la Torratxa”.
D’idees republicanes, prengué part en la Revolució de Setembre, del 1868, i fou membre de la Junta Revolucionària de Barcelona; també fou nomenat (1873) director general de correus a l’illa de Cuba.
Fou el pare d’Antoni López i Benturas, el qual continuà l’editorial.
(Girona, 1806 – Barcelona, 1862)
Metge i naturalista. Durant la primera guerra carlina fou metge militar. Posteriorment exercí a Figueres i després fou catedràtic de botànica aplicada i professor de l’Escola Industrial de Barcelona.
Va dirigir “El Cultivador” (Barcelona, 1848-51). És autor de diversos escrits de divulgació sobre l’agricultura i de teorització sobre els bancs agrícoles.
Obres principals: Lecciones elementales de botánica (1842), Catecismo d’agricultura (1850) i Reflexiones acerca de los bancos agrícolas (1856).
(Girona, 1816 – 1860)
Frenòleg. Secundà l’ideari de Marià Cubí a propòsit de la frenologia.
Col·laborà a “La Antorcha” i fou redactor del “Eco de la Frenología”, així com de la revista “La Madre de Família”.
És autor de diversos llibres de caràcter moral, d’una obra de química i d’algunes traduccions.
(Girona, 1160 – 1235)
Escriptor. Fill de Josep Kimhi (Girona, segle XII), gramàtic.
Fou membre ben distingit de la comunitat hebrea de Girona. Visqué molts anys a Narbona.
Actuà com a àrbitre màxim dels debats sostinguts pels jueus de Catalunya i del Llenguadoc sobre el pensament de Maimònides, envers el qual es pronuncià favorablement.
Fou comentarista dels textos religiosos, mostrant-se seguidor de l’exègeta Abraham ben Ezra, també gironí. Escriví diversos treballs de gramàtica. La seva fama arribava a diversos països.
Fou germà seu Moisès Kimhi (Girona, segle XII) Gramàtic.
(Girona, 16 juny 1862 – 25 abril 1932)
Enginyer industrial. Ingressà a La Maquinista Terrestre i Marítima (1881), on fou un dels tres directors el 1894, i el 1917 director general.
Impulsor i director d’Electrometal·lúrgica de l’Ebre (EMESA) (1904), concebé la central de Sástago, a l’Ebre.
Fou president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona (1897-99) i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts.
Fou el pare de Manuel Junoy i Cornet.
(Girona, 21 juny 1822 – Castellterçol, Moianès, 22 juny 1872)
Prelat. Fou canonge de Lleida.
El 1865 fou nomenat bisbe de Vic. Renuncià al càrrec per la seva gran modèstia. La decisió no fou admesa i hagué d’ocupar la seva diòcesi l’any següent fins a la seva mort.
Assistí al Concili Vaticà de 1869. Destacà com a predicador.
(Girona, 28 març 1843 – Barcelona, 15 febrer 1910)
Fotogravador. Germà d’Adolf. Abandonà la seva carrera d’enginyer per dedicar-se al gravat.
Fundà el primer taller d’aquesta especialitat que existí al país.
També fou germana seva Júlia Joarizti i Lasarte (Girona, segle XIX) Poetessa. És autora de poemes diversos i alguna traducció del francès.
(Girona, 26 maig 1890 – Antony, França, 2 febrer 1973)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts barcelonina. Era deixeble d’Eusebi Arnau.
Exposà a Girona i a Barcelona, i el 1910 se n’anà a París, on fou ajudant de Mallol i de Renoir, del qual fou l’autor material de moltes de les seves escultures. Després tornà a exposar diverses vegades a Barcelona i a Girona.
La seva obra, d’una gran amplitud de composició, es mou dins una línia més aviat classicista.
(Girona, segle X – Barcelona, 985)
Ciutadà. L’any 985, amenaçada Barcelona per la terrible expedició d’al-Mansur, Borrell II demanà socors a Girona, on es formà una host de la qual devia formar part Guilmon, i que manava el vescomte gironí Guandalgaud.
En l’atac sarraí contra Barcelona Guilmon caigué presoner, i fou mort després, d’un cop d’espasa. N’ha restat el testament sacramental.
Dades dels Països Catalans 