(Girona, 13 novembre 1807 – Madrid, 25 març 1884)
Militar. Lluità en els rengles liberals a la primera guerra carlina i ascendí a tinent coronel (1839). Va haver d’emigrar a França a conseqüència dels esdeveniments de Barcelona (1841).
El 1863 fou ministre de Marina i, després d’haver estat senador per Lleida, fou nomenat senador vitalici (1861).
(Girona, 1874 – Barcelona, 1923)
Actor i director teatral. Cosí de Margarida Xirgu.
Debutà com a actor al Teatre de les Arts, de Barcelona (1904).
Dirigí els quadres escènics L’Artesà (1916-17), el del Casal Català de Gràcia (1917-21), el de l’Ateneu de Sant Gervasi (1921-22) i el Mossèn Cinto (1922-23); a tots féu representar obres d’autors catalans.
(Girona, 27 maig 1890 – 17 octubre 1953)
Pedagog. Germà petit de Rafael.
Començà la seva activitat el 1910 a l’escola Vallparadís de Terrassa, on tingué contacte amb Alexandre Galí, Artur Martorell i Joan Llongueras. Col·laborà activament amb Galí a l’escola Montessori i a la Mútua Escolar Blanquerna.
El 1925, a causa d’un escrit contra la Dictadura de Primo de Rivera, hagué d’exiliar-se a Suïssa. El 1926 participà en el I Congrés del Ritme de Ginebra.
Col·laborà a la fundació dels Minyons de Muntanya (1930), fou secretari de l’Escola d’Estiu (1931), fundà i dirigí la revista “Plançons” (1933), deixà l’escola Blanquerna i creà l’escola S’Agaró (1935).
Dels seus escrits, amarats d’idealisme nacionalista, despunten una sèrie d’articles publicats el 1928 a “Annals dels Cursos Tècnics de Pedagogia”.
(Girona, 1900 – Barcelona, 1988)
Crític i promotor d’art. Estudià dibuix i pintura a l’Escola de Llotja (Barcelona), però el contacte amb l’obra de promoció plàstica del marxant Josep Dalmau el féu decantar cap a la crítica d’art i la defensa de les noves tendències.
El 1920 donà a conèixer el Primer Manifest Vibracionista. Fundà i dirigí la revista d’art “Parthenon” i col·laborà en diversos diaris i publicacions, com ara la revista “Jano”, de la qual fou crític d’art.
Promocionà el Cicle Experimental d’Art Nou, a les galeries Jardin, de Barcelona (1948).
La montaña iluminada és un recull d’articles crítics que publicà arran de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.
(Girona, 1422 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1484)
Humanista i eclesiàstic. Bisbe d’Elna (1453-62) i de Girona (1463-83) i cardenal (1483).
A les Corts de Barcelona del 1454 féu una cèlebre exposició de la situació de crisi que travessava el Principat.
Durant l’aixecament de la Generalitat contra Joan II, al front dels bisbes catalans, es distingí pel seu esperit reialista. Mantingué el coratge dels defensors de Girona durant el primer setge de la ciutat (1467), i el 1469, en veure que era impossible de resistir l’assalt de les tropes del duc de Lorena, claudicà, obligat a prestar jurament al príncep de Viana, l’ofensiva de Joan II el Sense Fe (1471) li va permetre de lluitar novament al costat del rei.
Home culte i erudit, estudià a Bolonya i fou un dels introductors de l’humanisme a Catalunya; s’envoltà a Girona d’un grup de gent instruïda, entre la qual hi havia el canonge Andreu Alfonsello.
En la seva obra Paralipomenon Hispaniae libri decem es manifestà com un dels primers defensors de la idea d’Espanya com a unitat politico-geogràfica.
(Girona, vers 1395 – vers 1480)
(dit el Jove). Fill de Joan Margarit i de Peguera, i de Caterina de Pau, i germà de Joan, Berenguer i Francesc. Fou senyor de Sant Gregori.
Protagonitzà, gràcies al fet d’ésser nebot del bisbe Bernat de Pau, nombrosos incidents a Girona. Les milícies populars del sagramental saquejaren (1454) la casa que posseïa al Mercadal i el molí de Sant Gregori, conflicte que es polaritzà en un enfrontament entre el llinatge i la menestralia gironina.
En recompensa als serveis oferts a la corona durant la guerra contra Joan II (1462-72) rebé les senyories de Palafrugell, Palamós i Santa Coloma de Farners.
Fou el pare de Lluís i Violant Margarit i Bertran.
(Girona ?, vers 1625 – Perpinyà, 1701)
Militar. Tercer marquès d’Aguilar. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Vicenç, de Felip i de Josep.
Publicà Retórica epítome latino y castellano… (1645).
Després de la capitulació del 1652 passà amb el seu pare al Rosselló i formà part de l’exèrcit de Lluís XIV.
Es casà (1675) amb Rafaela de Negrell de Cruïlles i de Bas, baronessa de Castellfollit i comtessa de Montagut.
(Girona, 1445 – segle XV)
Fill i successor de Francesc Margarit i de Pau.
Es casà (1477) amb Joana de Requesens, i foren pares de Joan, Jeroni i Lluís Margarit i de Requesens.
La seva germana fou:
Violant Margarit i Bertran (Girona, segle XV – Catalunya, segle XV) Es casà amb Joan Sarriera, senyor de Vulpellac.
Dades dels Països Catalans 