Arxiu d'etiquetes: Girona (morts a)

Molgosa i Valls, Jaume

(Barcelona, 1841 – Girona, 14 setembre 1907)

Escriptor i director i actor de teatre. Actuà habitualment del 1860 al 1895 a Barcelona, on estrenà un gran nombre de comèdies, que publicà sovint, com Un bateig a cops de punys (1885), Nihilistes (1887) i Conseqüències de l’Electra (1902), i drames, com Blanca Monnier, o la secuestrada de Piotiers (1901).

Fou germà seu Josep Oriol Molgosa i Valls  (Barcelona, 17 desembre 1844 – 15 abril 1909)  Actor i escriptor. Publicà i estrenà obres de teatre, en català i en castellà.

Miró II de Besalú

(Catalunya, abans 928 – Girona, 22 gener 984)

(dit Bonfill)  Comte de Besalú (965-984) i bisbe de Girona (971-874). Quart fill legítim de Miró II el Jove. Fou destinat de jove a la vida eclesiàstica, començada essent levita (documentat el 941).

A causa d’una sèrie de circumstàncies casuals -mort del germà Guifré II, comte de Besalú (957), a mans d’uns vassalls revoltats, i mort natural (965) del germà gran Sunifred II, esdevingué senyor de tots els estats patrimonials (Cerdanya, Berga, Conflent, Besalú), es convertí en comte de Besalú, mentre l’altre germà, Oliba Cabreta, heretà la Cerdanya amb els seus annexos (Berga, Conflent).

L’any 961 fou elegit bisbe de Girona; a Catalunya, aquest és l’únic cas d’acumulació en una sola persona de les dignitats de bisbe i de comte. Amb Oliba Cabreta acabà la construcció de la basílica de Cuixà, que ell va consagrar (974). Fundà els monestirs de Serrateix i de Sant Pere de Besalú i consagrà la nova església del monestir de Ripoll (977). Estigué a Roma els anys 979 i 983.

Amb ell la casa cerdana inicià una política religiosa tendent a acaparar les principals seus episcopals del país. Home d’extraordinària cultura, els seus escrits sorprenen sobretot per la gran riquesa de lèxic, abundós en mots d’origen grec.

Miguel, Vicent Josep

(València, segle XVII – Girona, 1700)

Historiador i jurista. Publicà unes Tablas cronológicas (1689) i el llibre Christal de la verdad y demostración de las máximas de Francia (1694).

Deixà inèdits uns annals d’Hongria, en castellà, i uns comentaris jurídics escrits en llatí.

Mates, Pere

(Catalunya, vers 1500 – Girona, 1558)

Pintor renaixentista. Establert a Girona. Realitzà una remarcable obra pictòrica dins el nou corrent renaixentista importat per alguns artistes estrangers, entre els quals hi havia Joan de Borgonya, de qui va seguir l’esperit.

Entre les obres que li són atribuïdes cal esmentar el retaule de La Magdalena (1526) a la seu de Girona, el retaule major de Sant Pere de Rodes (1532), el de Sant Pere de Montagut, el de Sant Iscle i Santa Victòria de Millars, el de la Mare de Déu del Mont i el de s’Agaró. També és coneguda la Pietat del monestir de Banyoles, obra en la qual es representat un paisatge gironí amb la seu a mig acabar.

Mates seguí en els seus treballs les formes compositives que trobava en els gravats de Dürer, llavors en molta circulació pertot arreu, i copià també la disposició, per exemple, de la coneguda obra d’Aine Bru sobre el martiri de sant Cugat.

Matamala i Teixidor, Feliu

(Amer, Selva, 21 setembre 1912 – Girona, 22 novembre 2009)

Llibreter i activista cultural.

Impulsor d’iniciatives a favor del català, ja durant el franquisme i fins als darrers anys de la seva vida. Fundà l’emblemàtica llibreria Les Voltes de Girona.

L’any 2004 va rebré la medalla Francesc Macià i el 2009 la Creu de Sant Jordi, ambdues distincions de la Generalitat de Catalunya.

Masramon i de Ventós, Joaquim Maria

(Olot, Garrotxa, 1910 – Girona, 1987)

Arquitecte (1940).

S’ha dedicat quasi exclusivament a la restauració d’edificis, sobretot a Girona, entre les quals hi ha l’absis de la catedral, el projecte i la decoració de la planta baixa de la casa de Misericòrdia, la restauració de l’església de l’hospital provincial de Santa Caterina, etc.

Ha estat arquitecte de la diputació de Girona.

Masó i Valentí, Narcís

(Girona, 27 maig 1890 – 17 octubre 1953)

Pedagog. Germà petit de Rafael.

Començà la seva activitat el 1910 a l’escola Vallparadís de Terrassa, on tingué contacte amb Alexandre Galí, Artur Martorell i Joan Llongueras. Col·laborà activament amb Galí a l’escola Montessori i a la Mútua Escolar Blanquerna.

El 1925, a causa d’un escrit contra la Dictadura de Primo de Rivera, hagué d’exiliar-se a Suïssa. El 1926 participà en el I Congrés del Ritme de Ginebra.

Col·laborà a la fundació dels Minyons de Muntanya (1930), fou secretari de l’Escola d’Estiu (1931), fundà i dirigí la revista “Plançons” (1933), deixà l’escola Blanquerna i creà l’escola S’Agaró (1935).

Dels seus escrits, amarats d’idealisme nacionalista, despunten una sèrie d’articles publicats el 1928 a “Annals dels Cursos Tècnics de Pedagogia”.

Masmitjà i de Puig, Joaquim

(Olot, Garrotxa, 29 desembre 1808 – Girona, 26 agost 1886)

Canonge de Girona. Estudià a la Universitat de Cervera, i fou ordenat de sacerdot el 1834.

Exercí l’apostolat a Olot i a Girona, com a director de consciències, fundador de la congregació de les filles del Santíssim i Immaculat Cos de Maria (1848) i apòstol de la devoció al Cor de Maria.

Renuncià diverses dignitats, entre les quals la mitra de Girona.

Marquès i Casanovas, Jaume

(Sant Martí Vell, Gironès, 24 juliol 1906 – Girona, 11 setembre 1992)

Arxiver i historiador. Canonge arxiver de la catedral de Girona.

Membre de diverses comissions, com la del Patrimonio Artístico Nacional, la diocesana d’art sagrat, la de l’Institut d’Estudis Gironins, etc. Fins el 1974 fou director del Museu Diocesà de Girona.

Dugué a terme una tasca important de catalogació -Museu Diocesà i arxiu de la catedral- i de publicació de temes gironins.

A part nombroses col·laboracions a periòdics, cal citar-ne La comarca de Bañolas (amb J.M. Corominas), La comarca de Besalú, El paseo arqueológico de Gerona, El Museo Diocesano de Gerona, Amer, Comentario al Apocalipsis de Beato de Liébana, Santa María de Castelló de Ampurias, El claustre de la Seu de Girona, Els jueus de Girona, Girona Vella, Maçanet de la Selva i Casals de Girona.

Margarit i de Peguera -germans-

Eren fills de Bernat (II) Margarit.

Bernat Margarit i de Peguera  (Catalunya, vers 1395 – vers 1480)  (dit el Vell)  Fou l’iniciador de la línia secundària dels senyors del Castell d’Empordà. Es casà amb la pubilla Francesca de Santfeliu-Vilaragut, senyora del Castell d’Empordà, Ullastret, Monells i Sant Iscle. Fou veguer de Barcelona i combaté com a mercenari (1426-28) en la guerra dels Cent Anys, i durant la guerra contra Joan II (1462-72) on participà en la defensa de Girona contra les tropes de la Generalitat, i, un cop presa la ciutat, col·laborà en el lliurament d’aquesta als reialistes (1471). La seva filla i hereva fou Constança Margarit i de Santfeliu  (Catalunya, segle XV)  la qual fou muller de Joan Bertran, i els pares de Pere Margarit.

Joan Margarit i de Peguera   (Catalunya, segle XV – Girona, segle XV) Fou l’iniciador de la línia primogènita dels senyors de Sant Gregori. Probable veguer de Girona (1440-42). Es casà amb Caterina de Pau i foren pares de Joan, Berenguer, Francesc i Bernat (III) Margarit i de Pau.