Arxiu d'etiquetes: franciscans/es

Cordelles -varis bio-

1 Resposta

Guillem Cordelles  (Barcelona, segle XIII – Itàlia, 1290)  Frare franciscà. Fou famós per les seves virtuts, així com pels seus coneixements teològics i la seva eloqüència en la predicació.

Jaume de Cordelles  (Barcelona, segle XVI – 1574)  Eclesiàstic i protector de l’ensenyament. Ciutadà honrat de Barcelona. Fou canonge de Barcelona, cabiscol de Tarragona i elegit bisbe d’Elna. Llegà els seus béns per a la construcció del Col·legi de Cordelles, del qual redactà els estatuts el 1572.

Miquel de Cordelles  (Barcelona, segle XVI – 1596)  Jurista. Fou un dels qui treballà més a la compilació de les Constitucions de Catalunya. El 1593 creà el Col·legi de Cordelles, segons el testament del seu oncle Jaume de Cordelles.

Comas -varis bio-

Deixa un comentari

Alfons Comas  (Terrassa, Vallès Occidental, segle XVII – Catalunya, segle XVII)  Músic. Fou organista de Sant Pau del Camp, a Barcelona. Excel·lí també com a intèrpret de flauta, fagot i oboè.

Bernat Comas  (Catalunya, segle XVIII)  Musicòleg i frare caputxí. Publicà notables escrits, entre ells el Método para canto llano aparegut el 1734.

Vicent Comas  (València, 1811 – Jerusalem, Palestina, 1894)  Músic i compositor. Fou organista a Morella i a Terol. S’ordenà sacerdot en 1839. Posteriorment prengué l’hàbit franciscà i fou enviat al convent de Jerusalem, on morí. Deixà bon nombre de peces de música sacra.

Coll -varis bio-

Deixa un comentari

Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.

Antoni Martí Coll  (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII)  Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.

Francesc Coll  (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799)  Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.

Gaspar Coll  (Palma de Mallorca, 1757 – 1826)  Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.

Gaspar Ferran Coll  (Palma de Mallorca, 1826 – 1855)  Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.

Josep Sebastià Coll  (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX)  Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.

Lluís Coll  (Palma de Mallorca, 1656 – 1694)  Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.

Martí Coll  (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760)  Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.

Pere Coll  (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII)  Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.

Vicent Coll  (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805)  Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.

Cima, Pere

Deixa un comentari

(Tortosa, Baix Ebre, segle XIV – Illes Balears, 1390)

Religiós franciscà. Bisbe d’Elna (1371-77) i de Mallorca (1378-90) i confessor de Pere III de Catalunya.

A Elna aconseguí una butlla de Gregori XI que posà fi als litigis nascuts entre el seu antecessor Pere de Planella i els cònsols de Perpinyà.

Traslladat a Mallorca, a l’inici del Cisma d’Occident, reconegué l’autoritat pontifícia de Climent VII a les corts del 1381. El 1385 celebrà un sínode.

Cardona i Grau, Antoni

Deixa un comentari

(Tarragona, 1846 – Barcelona, 1924)

Franciscà observant. Arran del canvi polític del 1868 es traslladà al Perú (on acabà els estudis i inicià els treballs de missioner popular) i a Terra Santa (1878), d’on fou procurador general. Anà també a Xipre i a Turquia.

Nomenat definidor general de l’orde, no ocupà aquest càrrec per motius de salut.

Càrdenes, Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI)

Franciscà. Dugué a terme una notable acció social a Lleida (vers 1558-60), a Perpinyà i a d’altres poblacions catalanes amb la fundació i la reorganització de cases d’orfes.

Bancal, Ramon

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Frare franciscà. Arribà a provincial del seu orde. Gaudí de bon prestigi.

El 1327 fou un dels assistents distingits de la inauguració del monestir de monges clarisses de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada, darrera muller de Jaume II de Catalunya.

Andreu, Fèlix

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVIII)

Frare franciscà. Fou provincial del seu orde.

Publicà diverses obres de devoció mariana.

Vidal, Albert

Deixa un comentari

(Montblanc, Conca de Barberà, segle XVIII)

Eclesiàstic franciscà. Tingué fama com a orador, i publicà diversos sermons (1783, 1784, 1793 i 1797).

Deixà inèdit un Diccionari català, conservat a la Biblioteca de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Tomàs, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Teòleg escotista. Franciscà, fou professor de filosofia durant la segona i la tercera dècades del segle, al convent barceloní de Sant Nicolau.

Durant el magisteri escriví les seves obres teològiques més importants: De ente, De formalitatibus, el seu tractat més conegut i llegit fins al Renaixement.

Més tard fou mestre de teologia i escriví un comentari de les Sentències de Pere Llombard i almenys un quòdlibet.

Encarna l’evolució de l’escotisme cap a un realisme extrem, tendència coneguda en l’escolàstica tardana amb el nom de formalisme.