(Santa Coloma de Farners, Selva, 25 agost 1754 – Califòrnia, EUA, 3 novembre 1825)
Missioner franciscà. Passà a les missions californianes el 1789 i fins el 1812 fou president de totes les missions de Califòrnia.
També excel·lí pel seu talent musical i compongué diverses peces polifòniques, força cantades pels neòfits.
(Barcelona, Barcelonès)
(o Sant Nicolau) Antic convent de franciscans, un dels principals temples gòtics de la ciutat, enderrocat després de la crema del 1835. Era situat vora l’actual plaça del Duc de Medinaceli.
El primer temple fou inaugurat per Jaume I el 1246; al costat tenia un claustre dedicat a Sant Nicolau. Durant la segona meitat del segle XIII fou començada l’església major, dedicada a Sant Nicolau de Bari, que constava d’una sola nau de 7 trams amb volta de creueria, absis poligonal i capelles laterals.
El 1349 fou consagrat el segon claustre, amb el qual comunicava un tercer claustre construït al segle XV. Les dependències conventuals donaven a un altre claustre, construït el 1752.
Les restes conservades, així com els documents gràfics de l’edifici, són poc importants.
(Barcelona, Barcelonès)
Antic col·legi de franciscans observants, situat a la Rambla, prop del carrer de la Unió, al solar de l’Hotel Orient.
El fundà el 1627 el mercader Pere Canals i li donà el solar el duc de Cardona. L’església fou beneïda el 1634 i el col·legi començà a funcionar el 1635, per bé que no s’acabà del tot fins el 1764. Per disposició del fundador n’eren administradors els consellers de Barcelona.
Era un gran edifici amb dos claustres, on residien habitualment 24 religiosos. S’hi ensenyava filosofia, dret canònic i teologia. Tenia una gran biblioteca i fou un centre d’estudis religiosos important.
El 1834, a la vetlla de l’exclaustració, tenia 24 estudiants. Exclaustrat el 1835, es destinà a local de policia, i ben aviat fou venut i aterrat; sobre el seu solar es construí l’Hotel Orient.
(Reus, Baix Camp, 1812 – La Paz, Bolívia, 1899)
Missioner. Ingressà en l’orde franciscà (1834).
Arran de l’exclaustració del 1835 passà a Itàlia i d’allí a Bolívia, on fundà el centre missioner de Copacabana; reclutà missioners a Europa i fou prefecte de missions (1861), definidor general de l’orde (1863) i visitador apostòlic a Xile.
Publicà obres històriques i escriví Mis memorias (1911).
(les Voltes, Baix Camp, 1755 – La Paz ?, Bolívia, 1834)
Missioner franciscà llec. Format al col·legi de missions d’Escornalbou, passà al Perú (1796).
Es destacà pels seus coneixements d’arquitectura; intervingué en la construcció de l’església principal de Potosí (1812-29) i en la de la catedral de La Paz (1830-34) i en altres construccions, en les quals introduí l’estil neoclàssic.
(Montblanc, Conca de Barberà, 9 març 1882 – Lleida, 24 desembre 1959)
Historiador i frare franciscà. Fou lector general de filosofia i exercí el seu mestratge a Vila-real (1909-10), a Balaguer (1913-26), a Berga (1926-30) i a Lleida (1930-36).
Després del 1940 es reincorporà al convent de Lleida, on es donà de ple a la recopilació de dades per a la seva monumental Historia de la seráfica provincia de Cataluña (1956).
És autor, també, de L’antiga ciutat de Balaguer (1930) i d’una important Història de Balaguer, que deixà manuscrita, i de la Historia de la villa de Ager (1961).
(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 1620)
Prelat i frare franciscà.
El 1610 fou elegit bisbe d’Urgell, com a successor d’Andreu Capella. Celebrà dos sínodes diocesans. Morí al convent del seu orde de Barcelona.
Fou succeït pel peruà Luis Díaz d’Aux d’Armendáriz.
(Santa Coloma de Farners, Selva, desembre 1520 – Càller, Itàlia, 18 març 1567)
(Salvador Pladevall i Bien) Religiós franciscà i sant. De família molt humil, passà la seva infantesa a l’hospital de Santa Coloma de Farners i, posteriorment, es traslladà a Barcelona a fer de sabater.
Ingressà al convent franciscà de Santa Maria de Jesús. Professà a Horta de Sant Joan (Terra Alta), i hi visqué humilment. Li fou atribuïda la facultat de guarir miraculosament els malalts.
El 1565 anà a Sardenya amb el provincial de l’illa, i hi morí dos anys després.
(Vilafranca del Penedès ?, Alt Penedès, segle XIV)
Teòleg escotista. Franciscà, arribà a ésser provincial de la província d’Aragó.
La tradició el fa deixeble de Duns Escot; només se sap, però, que fou deixeble a París de l’escotista Francesc de Marchia, les lliçons del qual transcriví en un còdex que es conserva a Roma.
Mestre de teologia a París, al seu curs sobre el llibre de les Sentències (1334) figuren les tendències criticistes imperants a la seva època. Fou publicat el 1518 sota el títol Disputationes in quattuor libros Magistri Sententiarum.
(Barcelona, s XIV – Sogorb, Alt Palància, 1409)
Religiós franciscà i bisbe.
Regí les diòcesis d’Osca (1384-93), de Vic (1393-1400) i de Sogorb (1400-09). Assistí al concili de Perpinyà (1408).
Les seves intervencions en el Cisma d’Occident palesen el seu esperit pacífic i conciliador.
Es féu enterrar al convent de Sant Francesc de Barcelona, on havia professat.
Dades dels Països Catalans 