(França, 1677 – 1754)
Militar való. Estigué al servei de Felip V de Borbó des del 1703. Prengué part en la guerra de Successió i arribà a tinent general el 1711.
Governador de Tortosa des del 1711, fou capità general de Castella (1727) i de Catalunya (1735 i 1738).
(Durfòrt, França, 1929 – ? )
Forjador. S’especialitzà en el treball del coure: el 1962 instal·là el seu obrador a l’Armentera (Alt Empordà), i el 1968 a Palamós (Baix Empordà).
Ha forjat els canelobres de l’església parroquial de l’Armentera i gran quantitat d’escuts familiars, xocolateres, floreres i campanes de xemeneies, repartits per tot Catalunya.
(Foix, França, 1488 – Llíria, Camp de Túria, 15 octubre 1536)
Reina de Catalunya-Aragó (1506-16) i vescomtessa de Castellbó. Filla de Joan de Foix, vescomte de Narbona, i neboda de Lluís XII de França.
El 1506 es va casar amb el seu oncle Ferran II el Catòlic a Dueñas (Castella). En virtut d’aquest matrimoni, concertat en el tractat de Blois (1505), Ferran II pretenia, d’una banda, estrènyer les relacions diplomàtiques amb França i, d’altra, evitar que els territoris de la corona catalano-aragonesa fossin heretats per la casa d’Àustria. A canvi, Lluís XII cedí a Germana els seus drets sobre Nàpols. Aquests designis no pogueren acomplir-se, en morir l’infant Joan poc després de néixer (1509).
En les absències del seu marit fou lloctinent general de Catalunya, València i Aragó, i presidí les Corts generals de Montsó (1512) i les aragoneses de Calataiud (1515).
Vídua de Ferran, es casà amb Joan de Brandemburg (1519) i el 1523 fou nomenada per l’emperador Carles virreina de València, on dirigí la repressió subsegüent a la revolta de les Germanies, fins al desembre de 1524, en que promulgà un indult, primer document oficial redactat a València en llengua castellana.
El 1526, novament vídua, es va casar amb Ferran de Nàpols, duc de Calàbria, fill de Frederic II de Nàpols.
(Foix, França, 26 febrer 1423 – Roncesvalls, Navarra, 21 juliol 1472)
Comte de Foix i de Bearn (Gastó XI) i vescomte de Castellbó (1436-72). Fill i successor del comte Joan I i de Joana d’Albret.
El 1434 es casà amb la infanta Elionor d’Aragó, filla del rei Joan II de Catalunya, i aquest els declarà successors al tron de Navarra (1455), després de desheretar el príncep de Viana i la infanta Blanca.
Intervingué en la Guerra contra Joan II prop del rei i fou l’alliberador de la reina Joana Enríquez i del príncep Ferran, assetjats a Girona pel comte Hug Roger III de Pallars (1462).
A Navarra fou cap del partit beaumontès, que pretenia d’entronitzar la seva muller, enfront dels designis de Joan II.
(Foix, Occitània, 1287 – Maubuisson, França, 13 desembre 1315)
Comte de Foix, baró de Castellvell de Rosanes i de Montcada i senyor d’Andorra (1302-15), entre d’altres.
Fill del comte Roger Bernat III i de la vescomtessa Margarida I de Bearn, dels quals heretà els estats, bé que li calgué defensar els seus drets a la successió de Bearn davant les pretensions dels comtes d’Armanyac, ajudat per Jaume II de Catalunya, el qual, altrament, s’oposà a les seves aspiracions al comtat d’Urgell i al vescomtat d’Àger.
A la seva mort deixà els seus dominis ultra pirinencs i Andorra a l’hereu, Gastó II de Foix, i els dominis catalans al segon fill, Roger Bernat III de Castellbó.
(Neuf Chatelle, França, 28 febrer 1814 – Alzira, Ribera Alta, 13 octubre 1887)
(o Rafael) Militar. Malgrat néixer a França per l’exili dels seus pares, fou considerat gironí. Lluità en el bàndol isabelí en la primera i la segona guerra carlina.
El 1859, durant la guerra d’Àfrica, es distingí als alts de Benzú i fou ascendit a tinent general.
Adscrit al partit moderat, fou capità general de Catalunya (1866-67) i de València (1867-68), on fou destituït per la Revolució de Setembre.
En recompensa a la seva col·laboració a la Restauració borbònica, Alfons XII de Borbó li concedí el títol de marquès de Benzú (1875).
(París, França, 1882 – Barcelona, 1966)
Pintor. Establert des de molt jove a Barcelona, on exposà regularment des del 1918.
Fou director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1940-42) i de la d’Arts i Oficis Artístics (1940-46). El 1949 exposà, amb èxit, a Buenos Aires.
Conreà un tipus de marina fogosa i solitària que, malgrat el seu convencionalisme, el féu força conegut popularment.
(Rouen, França, segle XIV – Catalunya, segle XV)
Mestre d’obres. S’identifica amb el Mestre Carlí, el qual l’any 1408 traçà un projecte de façana per a la catedral de Barcelona, que, bé que no es dugué a terme, al final del segle XIX n’inspirà l’actual façana, de Josep Oriol Mestres i August Font.
Del 1410 al 1414 dirigí les obres de la seu de Lleida, i el 1416 treballà en el campanar d’aquesta mateixa església.
El seu estil denota la influència del gòtic francès per l’abundor d’elements decoratius, en contrast amb la sobrietat del gòtic català, però amb un resultat harmònic.
(França, segle XIV – Girona, 1518)
Pintor actiu a Barcelona i a Girona. El 1511 pintà les portes de l’orgue de Santa Caterina, i el 1513 dictaminà sobre l’obra de Joan de Borgonya a Santa Maria del Mar.
El 1514 pintà una cortina per a la catedral de Barcelona, i el 1517 començà el retaule de Sant Feliu de Girona, del qual féu la pradel·la i les portes.
El seu estil és fortament inspirat en gravadors alemanys, decorat amb motius renaixentistes.
(Occitània, segle XIV – Catalunya, segle XV)
Dama. Filla de Roger Bernat III, vescomte de Castellbó del llinatge de Foix, i de Constança de Luna.
Es casà amb el comte Hug Roger II de Pallars. El seu marit lluità contra el seu nebot Mateu de Foix quan aquest envaí Catalunya el 1396. Fills seus foren Roger Bernat I, comte, Arnau Roger, bisbe d’Urgell i patriarca d’Alexandria, i Artau (II).
A la mort del seu marit (1416), en rebé les valls de Cardós, Espot i Berrós, entre Llavorsí i Escaló.
El 1432, el seu nét Arnau Roger IV li ocupà aquells territoris, però li foren tornats pels bons oficis de la reina Maria de Castella.
Dades dels Països Catalans 