(París, França, 1882 – Barcelona, 1966)
Pintor. Establert des de molt jove a Barcelona, on exposà regularment des del 1918.
Fou director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1940-42) i de la d’Arts i Oficis Artístics (1940-46). El 1949 exposà, amb èxit, a Buenos Aires.
Conreà un tipus de marina fogosa i solitària que, malgrat el seu convencionalisme, el féu força conegut popularment.
(Rouen, França, segle XIV – Catalunya, segle XV)
Mestre d’obres. S’identifica amb el Mestre Carlí, el qual l’any 1408 traçà un projecte de façana per a la catedral de Barcelona, que, bé que no es dugué a terme, al final del segle XIX n’inspirà l’actual façana, de Josep Oriol Mestres i August Font.
Del 1410 al 1414 dirigí les obres de la seu de Lleida, i el 1416 treballà en el campanar d’aquesta mateixa església.
El seu estil denota la influència del gòtic francès per l’abundor d’elements decoratius, en contrast amb la sobrietat del gòtic català, però amb un resultat harmònic.
(França, segle XIV – Girona, 1518)
Pintor actiu a Barcelona i a Girona. El 1511 pintà les portes de l’orgue de Santa Caterina, i el 1513 dictaminà sobre l’obra de Joan de Borgonya a Santa Maria del Mar.
El 1514 pintà una cortina per a la catedral de Barcelona, i el 1517 començà el retaule de Sant Feliu de Girona, del qual féu la pradel·la i les portes.
El seu estil és fortament inspirat en gravadors alemanys, decorat amb motius renaixentistes.
(Occitània, segle XIV – Catalunya, segle XV)
Dama. Filla de Roger Bernat III, vescomte de Castellbó del llinatge de Foix, i de Constança de Luna.
Es casà amb el comte Hug Roger II de Pallars. El seu marit lluità contra el seu nebot Mateu de Foix quan aquest envaí Catalunya el 1396. Fills seus foren Roger Bernat I, comte, Arnau Roger, bisbe d’Urgell i patriarca d’Alexandria, i Artau (II).
A la mort del seu marit (1416), en rebé les valls de Cardós, Espot i Berrós, entre Llavorsí i Escaló.
El 1432, el seu nét Arnau Roger IV li ocupà aquells territoris, però li foren tornats pels bons oficis de la reina Maria de Castella.
(Lo Martegue, Provença, 10 desembre 1757 – Barcelona, 1813)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona, ciutat on s’instal·là cap al 1773.
Durant la invasió napoleònica defensà les idees del neoclassicisme importades de França, i viatjà entre el 1793 i el 1800, amb una possible estada a París, on rebé la influència de David, que ell introduí a Catalunya, i es convertí en el màxim representant del neoclassicisme.
Treballà en principi a Tarragona, realitzant pintura religiosa: féu encàrrecs per al monestir de Poblet (1789), com La mort de sant Bernat i La Verge de la Misericòrdia. Instal·lat a Barcelona, pintà obres per al palau de la Virreina i altres palaus i esglésies, com la Coronació de la Mare de Déu (1800), a la cúpula de Sant Sever i Sant Carles Borromeu, la seva obra més important.
Pintà els retrats de Carles IV i Maria Lluïsa (1802), per a l’ajuntament de Barcelona, el del rei Josep I Bonaparte (Museu d’Art de Catalunya) i un autoretrat (Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona) i elaborà dibuixos i teles de tipus i escenes populars, dins una tendència plenament neoclàssica.
El 1809 es féu càrrec de la direcció de l’Escola de Dibuix de Llotja, de Barcelona, que ocupà fins a la mort. A més de les seves activitats pedagògiques, fou remarcable el seu intent d’establir un museu públic de pintures.
(Occitània ?, segle XIII – Girona ?, segle XIV)
Mestre d’obres i escultor. Treballà a Girona i al Llenguadoc, del 1309 al 1336.
Mestre major de les seus de Narbona i Girona (1321-30), on possiblement acabà l’absis que el seu germà Enric havia iniciat el 1312.
L’any 1322 realitzà el sepulcre del bisbe gironí Guillem de Vilamarí, li són atribuïts també els sepulcres de Bernat de Vilamarí (1291-1312) i de Pere de Rocabertí (1318-24), tots tres a la catedral de Girona.
Fou germà seu Enric de Faveran (Occitània ?, segle XIII – Girona ?, segle XIV) Arquitecte. Treballà a les catedrals de Narbona i de Girona. En aquesta dirigí les obres fins al 1321, data en que fou succeït al càrrec pel seu germà Jaume, amb el qual col·laborà.
(castell de Ramefort, Foix, França, 15 agost 1775 – Organyà, Alt Urgell, 2 novembre 1839)
(o d’Espagne) Militar i comte d’Espanya. El 1827 dirigí la repressió contra els Malcontents i fou nomenat capità general de Catalunya per consell de F.T. Calomarde. Durant el seu govern (1827-32) portà a terme una política sistemàtica de terror contra els reialistes purs i contra els liberals, la qual cosa li guanyà l’odi d’ambdós sectors.
Substituït pel general Llauder (1832), fugí a Mallorca i després a França. Detingut a Perpinyà (1833), fou confinat a la ciutadella de Lilla. Fugí el 1838 i, d’acord amb el pretendent Carles V, prengué el comandament de la junta carlina de Berga.
La seva intransigència i la seva crueltat provocaren que fos destituït i detingut per la junta (1839), que decidí desterrar-lo a Andorra.
En trobar-se prop del pont de l’Espia, prop d’Organyà, fou assassinat i llançat al Segre.
(Bordeus, França, 7 març 1844 – Barcelona, 25 gener 1935)
Inventor. Es llicencià en ciències a la universitat de Madrid.
Del 1869 al 1873 fou professor a l’institut lliure d’Onyate. Des del 1891 fou catedràtic de física i química a Barcelona.
Inventà nombrosos aparells científics, entre els quals cal esmentar-ne un per determinar el principi de la sortida dels líquids.
Fou director de l’estació meteorològica de Bilbao. Fou el promotor de la idea dels parcs geogràfics i membre de l’Asociación contra las Corridas de Toros.
Publicà nombrosos articles sobre temes literaris, pedagògics i socials, unes Nociones de Química Orgánica i un Compendio de Física y Química.
(Carcassona ?, França, vers 972 – Sant Quirze de Besora, Osona, 1 març 1058)
Comtessa de Barcelona. Muller de Ramon Borrell I, a qui ajudà a reconstruir el país després de les incursions d’al-Mugdir. Influí perquè el seu germà Pere fos nomenat bisbe de Girona i l’abat Oliba de Vic.
Pel testament del seu marit (mort el 1018), exercí el condomini dels comtats de Barcelona, Girona i Osona durant la minoritat del seu fill Berenguer Ramon I, fins al 1023.
Dona enèrgica, sabé envoltar-se de bons col·laboradors, com el seu germà Pere, el famós abat Oliba, el jurista Ponç Bonfill i Gombau de Besora.
Mort el seu fill (1035), fou succeït pel seu nét Ramon Berenguer I, i, durant la seva minoritat, Ermessenda inicià una segona regència damunt els comtats, fins al 1039, any en què, amb motiu de les dissensions sorgides amb el seu nét per l’exercici del govern, es retirà a Girona i hi exercí un domini quasi exclusiu.
Amb el matrimoni de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052) es reproduïren les dissensions, fomentades ara per les ambicions d’Almodis. Ermessenda els féu excomunicar pel papa Víctor II (1056).
L’any següent, però, s’establí un pacte pel qual Ermessenda vengué al seu nét els drets que tenia sobre els comtats, es comprometé a fer aixecar l’excomunió i es retirà a Sant Quirze de Besora.
(Pau, Bearn, França, 18 febrer 1938 – Alacant, 6 desembre 2008)
Historiador. Jesuïta (1954), doctor en filologia semítica (Barcelona, 1967) i en teologia (Lió).
Professor a les universitats de Barcelona (1965), Lió (1967), Tunis (1971) i Alger (1973). Ha investigat especialment temes àrabs en relació amb la història medieval de la Península.
Ha publicat, entre molts altres llibres, un notable estudi sobre l’obra àrab d’Anselm Turmeda (1971), amb el text crític de l’original àrab i la traducció castellana. També s’ha centrat en les connexions entre el món islàmic i el cristianisme a la Mediterrània, amb obres com Mallorca bajo la autoridad compartida de bizantinos y árabes: siglos VIII-IX (1991).
Dades dels Països Catalans 