(València, 1754 – segle XIX)
Jurista. Estudià dret i filosofia. Fou advocat del Suprem Consell de Castella (1779) i alcalde major de diverses poblacions.
És autor d’escrits de caràcter històric i moral i de diverses traduccions del francès.
(Maó, Menorca, 17 novembre 1754 – Madrid, 12 març 1809)
Diplomàtic i erudit. Advocat de professió, formà part de la delegació que negocià la pau entre Trípoli (1784) i el 1792 fou cònsol general a l’imperi otomà.
Participà en la fundació de la Societat Maonesa (1778), en una sessió de la qual llegí el llarg poema català en alexandrins Safira, versificació d’una narració de Richard Steele. Fou publicat a la “Revista de Menorca” (1931).
(Elda, Vinalopó Mitjà, 8 abril 1754 – 18 octubre 1830)
Il·lustrat i jurista. Fou fiscal de la cancelleria de Granada des del 1790 fins al 1810, en què Josep I el nomenà membre del Tribunal Suprem de Madrid. Les seves idees econòmiques entronquen amb les de Campomanes.
Autor de moltes obres, entre les quals cal esmentar Ensayos de una biblioteca española de los mejores escritores del reinado de Carlos III (1785-89), Historia del lujo y de las leyes santuarias en España (1788) i Historia de los vínculos y mayorazgos (1805).
(Alberic, Ribera Alta, 29 juliol 1754 – 22 abril 1820)
Advocat i polític. Durant molts anys dugué un plet per sostreure la vila d’Alberic de la senyoria del duc de l’Infantado.
Fou diputat de la vila esmentada a les corts de Cadis (1810-12). Hi mostrà gran competència sobre les qüestions jurídiques. Inicià el debat sobre els senyorius el 23 d’abril de 1811, amb un discurs contundent i molt sentit per l’experiència personal que tenia sobre aquests afers.
(Felanitx, Mallorca, 1754 – 1837)
Doctor en filosofia i notari. Investigador de la història local.
Va escriure Idea histórico-artística… de Santueri, Historia eclesiástica de Felanitx i Pintura histórica de la villa de Felanitx.
Ajudà Jovellanos en els seus estudis sobre Mallorca.
(València ?, segle XVII – València, segle XVIII)
Pintor. Gendre i deixeble de Jeroni Jacint Espinosa.
Excel·lí en les natures mortes.
Fou el pare de Joaquim Eiximeno i Espinosa (València, 1674 – 1754) Pintor. Com el seu pare excel·lí en la pintura de natures mortes.
(València, 17 març 1675 – 17 gener 1754)
Segon marquès de Vilatorques. Fill i successor de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja. Fou governador de València i virrei de Nàpols.
Pel seu matrimoni (1702) amb la comtessa de Cervelló incorporà aquest comtat, però la branca s’extingí amb llur filla (1799), que aportà l’herència als Osorio.
(Coves de Vinromà, Plana Alta, 1693 – Madrid, 2 febrer 1754)
Arquitecte. Autor de la façana de la catedral de Múrcia (començada en 1741-42 i acabada pels seus deixebles el 1754), d’estil derivat del rococó francès.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, atorgat el 1754 a Procopi Francesc de Bassecourt i de Thieulane.
(Catalunya, segle XVIII – 1754)
Senyor de Fonolleres, la quadra del Llor (Segarra) i Corbella (Urgell). Fill de Vicenç Duran i Móra.
Obtingué els privilegis de cavaller (1727) i de noble (1739) del Principat i el càrrec de regidor perpetu hereditari de Barcelona (1739).
Fou el pare de:
Maria Josepa de Duran i de Brassó (Catalunya, segle XVIII) Es casà amb Josep Francesc de Duran i de Puig (Catalunya, segle XVIII) Director de la Companyia de Comerç.
Josep de Duran i de Brassó, Josep de (Catalunya, segle XVIII) Fou el pare de:
Dades dels Països Catalans 