(Castellterçol, Moianès, 23 maig 1915 – Saint-Remy, França, 27 novembre 2005)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
El 1940 s’establí a França, on ha obtingut èxits notables. També triomfà amb l’exposició que féu a Nova York el 1950.
Ha conreat, per bé que rarament, l’escultura.
(Madrid, 14 abril 1774 – Bordeus, França, 13 desembre 1843)
Bisbe d’Urgell (1817-25). Qualificador del Sant Ofici.
Durant el seu pontificat urgellenc es mostrà refractari al moviment constitucional, s’adherí a la Junta de Regència (1821), a la qual cedí part del palau episcopal, i cooperà econòmicament en la fortificació de la Seu d’Urgell.
En ésser restablert l’absolutisme (1823), aplegà en un volum els seus escrits antiliberals, i el 1825 fou recompensat amb la seu arquebisbal de Saragossa.
(Catalunya, 1698 – París, França, 8 setembre 1761)
Enginyer militar. Estudià a l’estat francès sota la protecció de Cayot de Blanzy, cap d’enginyers a Montreuil.
Ajudà els astrònoms La-Hire i Cassiri en la mesura del meridià terrestre i fou professor d’artilleria a l’Escola de la Fère.
Participà en la guerra de Successió d’Àustria i fou inspector de l’arsenal de París (1858). Féu importants estudis sobre mecànica aplicada a construccions hidràuliques.
D’entre les seves obres cal esmentar Science des ingénieurs (1729), Bombardier français, ou l’art de jeter les bombes avec précision (1731) i Architectura hydraulique (1737-53), obra en quatre volums on tracta de la mecànica aplicada a les màquines i estudia la construcció de rescloses, dics, etc.
(Palma de Mallorca, 5 març 1800 – França, segle XIX)
Escriptor i teòric polític. Fou, des d’“El Vapor”, en 1835-36, i des d’“El Nuevo Vapor”, en 1836-37, el principal introductor a Espanya de les doctrines de Saint-Simon.
Rebé moltes crítiques quan s’adherí al partit moderat (1837) i se n’hagué d’anar de Barcelona.
Tingué, d’altra banda, una certa activitat literària, en una línia de romanticisme liberal (Teresita o una mujer del siglo XIX, 1835).
Utilitzà molt sovint el pseudònim de Joseph Andrew de Covert-Spring.
(Catalunya, segle XIV – Savoia, França, segle XV)
Cavaller, dit també Berenguer de Fluvià. Fou conseller, capità i un dels principals valedors del comte Jaume II d’Urgell en la lluita contra Ferran I d’Antequera. Després del compromís de Casp (1412), aconsellà a Jaume d’Urgell la immediata insurrecció.
Fracassà en l’intent d’apoderar-se de Lleida, però derrotà les forces reialistes de Francesc d’Erill i d’Orcau i de Jordi de Caramany prop de Margalef (1413). Restà al costat de Jaume a Balaguer i lluità contra el setge de la ciutat.
Derrotats els urgellistes, s’exilià a França i passà, més tard, al ducat de Savoia, on el duc Amadeu VIII li donà un càrrec oficial. Des d’allí intentà de nou algun altre projecte a favor del d’Urgell.
(Lleida, 13 setembre 1804 – Vichy, França, 23 juliol 1870)
Eclesiàstic. Es formà a les universitats de Barcelona, Alcalá, Valladolid i Bolonya.
Canonge de Tarragona i capellà d’honor de la capella reial, fou promogut a bisbe de l’Havana (1846-64), on organitzà el seminari tridentí.
El 1864 fou elegit arquebisbe de Tarragona. Prengué part, a Roma, en el Concili Vaticà I (1869-70).
(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 28 febrer 1888 – Artois, França, 9 maig 1915)
Pedagog i periodista. Escriví en algunes revistes comarcals.
Estudià a Suïssa i a París, on també es dedicà a l’ensenyament. Fou professor de castellà a Moscou i a Sant Petersburg. Durant un temps fou també secretari d’un home de negocis rus.
El 1914 s’allistà com a voluntari català per defensar França de la invasió alemanya. Fou corresponsal de guerra de “Las Noticias” de Barcelona. Morí al front del Somme.
(Barcelona, segle XV – Montpeller, França, 1472)
Mercader i després ciutadà. Fill de Felip de Ferrera. Fou conegut també com a Felip de Foix.
Fou un dels membres més actius de la Biga i conseller de Barcelona (1447, 1452 i 1461).
Es casà (1431-35) amb Elionor de Llobera i Roig, filla de Joan de Llobera i Garró, de qui fou soci, i foren pares de Felip de Ferrera i de Llobera.
(Igualada, Anoia, segle XX – París, França, 1978)
Anarco-sindicalista. Dirigent de la CNT d’Igualada, dirigí, a l’exili, diferents revistes, entre les quals “Umbral” (París 1962-70).
Autor dels llibres de memòries Vida sindicalista (1957) i De l’Anoia al Sena sense presa (1966) i, amb el pseudònim de Joan del Pi, d’Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947).
(Catalunya, segle XV – Provença, França, 1472)
Eclesiàstic. Frare benedictí i abat de Montserrat el 1451, com a successor d’Antoni d’Avinyó. Doctor en dret, dictà constitucions i capítols per als monjos, els ermitans i la confraria de Montserrat.
Tingué el càrrec de bibliotecari reial, i fou amic personal dels papes Nicolau V i Calixt III. Aquest li conferí, el 1456, el comandament d’una galera pontifícia que havia de lluitar contra els turcs. Aquell mateix any hom el troba en constants actuacions contra les extralimitacions del governador Galceran de Requesens i del mateix Alfons IV el Magnànim i en defensa de les constitucions de Catalunya.
Fou diputat i president de la Generalitat de Catalunya (1458-61), i, com a tal, intervingué en defensa de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, Joan II el Sense Fe. Deixà d’ésser diputat i president de la diputació del general el 31 de juliol de 1461, però continuà les seves incessants activitats polítiques, i estigué al costat de les corporacions catalanes des que esclatà la guerra contra Joan II (1462).
Des de l’agost de 1463 gestionà la petició d’ajut a Enric IV de Castella. Del juny de 1463 al gener de 1464 visità Lluís XI de França. Pere IV, el Conestable, el tingué per sospitós i el féu empresonar el 1464, però després el comissionà per a una ambaixada a Portugal en cerca de recursos i ajut (fi del 1465). Mort el Conestable, Ferrer fou retingut en presó a Portugal, almenys fins a la fi del 1466.
En ésser elegit rei dels catalans Renat d’Anjou (1466), Ferrer passà a ésser canceller de la Cort, però caigué en desgràcia a causa de la defecció del seu nebot Pere Joan Ferrer.
Al final del 1471, quan la situació militar era molt difícil, dirigí un grup francòfil irreductible, partidari d’entendre’s amb Lluís XI. Per això fou empresonat i després desterrat a Provença (19 de novembre de 1471), on hi morí pocs mesos després.
Dades dels Països Catalans 