(Palafrugell, Baix Empordà, 1892 – Tolosa de Llenguadoc, França, 1971)
Periodista i dibuixant. Fou un personatge bohemi i dispers, que es distingí per un humorisme innovador.
Fou redactor de “La Publicidad”, “La Publicitat”, “El Be Negre”, “D’Ací i d’Allà” i “El Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses”. És autor d’un llibre per a infants: 3 al Pol.
Un cop exiliat el 1939, fou presoner dels nazis.
Va col·laborar a “Vida Nova”, revista de Montpeller.
(Catalunya, segle VIII – Lió, França, 811)
Bisbe d’Urgell, documentat des del 781. Sembla que procedent del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i mestre de Claudi de Torí.
Partidari convençut i membre destacat de l’adopcionisme -que rebé el nom d’heretgia feliciana a l’imperi franc-, és veié obligat a retractar-se en diverses ocasions en els concilis de Ratisbona (792), Frankfurt (794), Roma (798) i Aquisgrà (798-800), sínodes en què la seva doctrina fou condemnada.
Amb tot, l’emperador Carlemany no li permeté de retornar a la seu d’Urgell, i va confinar-lo a Lió sota la vigilància del bisbe d’aquella ciutat.
(Barcelona, 19 febrer 1865 – París, França, 26 juliol 1922)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, a Madrid i a París, on residí molts anys.
No experimentà la influència de les tendències artístiques d’avantguarda i es mantingué dins una línia academicista d’extrema correcció, bé que poc emotiva.
Bon observador, conreà el paisatge, el retrat, els temes socials i els de la burgesia (La model, El cementiri de Santes Creus, Convalescència).
Com a dibuixant, ocupà un lloc important entre els modernistes.
(Barcelona, 1911 – Tolosa de Llenguadoc, França, 1945)
Polític. Col·laborador de “L’Opinió” (1928-29), el 1930 era un dels principals dirigents de l’Esquerra Universitària. Fou un dels fundadors de les Joventuts Comunistes -dependents inicialment de la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB) i després del Bloc Obrer i Camperol (BOC)-, de les quals fou secretari polític (1931-32).
Membre de la Comissió Agrària creada pel Comitè Central del BOC l’agost de 1931, publicà Dels remences als rabassaires (“L’Hora”, 1931) i Las luchas que han librado los campesinos catalanes contra sus explotadores (“La Batalla”, 1931).
En crear-se el POUM, va encapçalar amb Víctor Colomer i Àngel Estivill, un petit grup del BOC que va ingressar en la Federació Catalana del PSOE (1935) i, després, en el PSUC (1936).
Va morir assassinat.
(Malgrat de Mar, Maresme, 5 octubre 1903 – Tolosa, Llenguadoc, 21 octubre 1981)
“Germinal Esgleas” Dirigent anarquista. Afiliat a la CNT des de molt jove, fou secretari de la Confederació Regional de Catalunya (1923), i cofundador del grup de “La Revista Blanca”.
Afiliat a la FAI, exercí importants càrrecs en la segona meitat de la guerra civil espanyola i a l’exili, on fou secretari del Moviment Llibertari Espanyol CNT (1945) i de la Comissió Intercontinental (1947).
(Catalunya, segle XIII – Avinyó, França, 1321)
Prior de Montserrat. El 1311 fou elegit abat de La Cava (Itàlia), dignitat que renuncià.
Intentà, sense èxit, d’afranquir el priorat montserratí de la dependència de l’abadia de Ripoll i, per tal de facilitar als pelegrins l’accés al santuari, començà (1317) el pont de Monistrol sobre el Llobregat.
Morí a Avinyó, on havia anat per sincerar-se davant el papa Joan XXII dels greus càrrecs adduïts contra ell pel rei Jaume II el Just, sense haver estat rehabilitat.
(Matanzas, Cuba, 1871 – París, França, 4 desembre 1925)
Industrial. Fill de Salvador Elizalde, que el 1837 fixà el traçat del primer ferrocarril cubà.
Es casà el 1894 amb Carme Biada i Navarro, besnéta de Miquel Biada i Bunyol.
El 1909 establí un taller de peces de recanvi per a automòbils, que el 1911 es convertiren en Biada Elizalde i Companyia, per a la construcció d’automòbils, amb factoria a Sant Andreu de Palomar (Barcelona).
A la seva mort s’abandonà la construcció d’automòbils i es fabricaren motors d’aviació.
(Barcelona, 22 setembre 1891 – París, França, 23 desembre 1917)
Escriptor. Era fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Francesc i Raimon. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Els seus contes i algunes poesies esparses són molt remarcables. Inclinen a creure que la seva prematura desaparició frustrà un escriptor important.
El 1952 foren publicades en un volum les seves Proses completes.
(Bourgneuf, França, 1766 – Genappe, França, 1815)
(comte de Duhesme) Militar. Durant la guerra del Francès (1808), al comandament de les tropes que operaven a Catalunya, ocupà Barcelona.
Governador general de la ciutat, no pogué completar l’ocupació del Principat i, per l’excessiva duresa de la seva política, fou destituït (1810).
(París, França, 1600 – Auxonne, Borgonya, França, 6 abril 1670)
Enginyer militar. Fou cap de l’estat major del príncep de Condé a la campanya del Rosselló del 1637.
Richelieu el delegà per negociar l’ajut militar francès a la generalitat de Catalunya contra Felip IV (agost 1640); alhora actuà com a agent impulsor de la revolta catalana.
Pel setembre celebrà una conferència oficial amb Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, a Ceret; al cap de poc entrà solemnement a Barcelona, on, amb nous poders, pogué establir les bases de l’acord signat per ell i per Pau Claris (desembre 1640) quan les tropes franceses d’Espenan havien ja entrat al Principat.
En caure Tarragona a les mans de Felip IV, aprofità la situació per forçar la proclamació de la República Catalana sota protecció de França, i assolí que, davant l’avanç de les tropes castellanes, Pau Claris proclamés, al cap de poc, la subjecció del Principat a la monarquia francesa (contra l’opinió de Richelieu, que preferia una Catalunya independent).
Organitzà amb eficiència la defensa de Barcelona, juntament amb el conseller en cap de la ciutat, Joan Pere Fontanella, i el diputat militar, Francesc de Tamarit, fet que contribuí directament a la victòria franco-catalana de Montjuïc (26 gener 1641). Poc temps després fou substituït pel mariscal La Mothe i traslladat a França.
El 1644 retornà a Catalunya, on exposà al lloctinent comte d’Harcourt, les queixes del Principat pels abusos de les tropes franceses.
Les seves Mémoires… (publicades el 1892) són bàsiques per a l’estudi de la Guerra dels Segadors.
Dades dels Països Catalans 