(València, 21 març 1912 – 29 novembre 1996)
Filòleg. Fou alumne de Pompeu Fabra, a Barcelona. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ha publicat La conjugació dels verbs en valencià (1934), la introducció al Diccionari de la rima de F. Ferrer i Pastor (1956) i diversos articles sobre el català del País Valencià, alguns dels quals amb el pseudònim de Guillem Renat i Ferris.
Treballà al seminari de lexicografia de la Real Academia Española.
(Palma de Mallorca, 1843 – Madrid, 1894)
Filòleg. Fou catedràtic de sànscrit a Madrid i escriví una gramàtica d’aquella llengua.
(Palma de Mallorca, 13 maig 1838 – 21 maig 1898)
Poeta, folklorista i filòleg. De família benestant, va estudiar humanitats al seminari de Mallorca i va exercir durant anys la docència. Des del 1883 fou secretari de la junta provincial d’instrucció pública de les Balears.
Es va iniciar en les lletres escrivint poesies en castellà, però estimulat pel seu cosí i gran amic Marià Aguiló i Fuster, des del 1869 va concórrer als Jocs Florals, on el 1873 va ésser nomenat mestre en gai saber. El 1881 aconseguí el primer premi del Certamen del Mil·lenari de Montserrat, amb una oda A la Verge de Montserrat.
Va escriure Gramàtica mallorquina (1889), la primera gramàtica històrica de la llengua catalana estructurada sobre bases científiques. Es va dedicar amb entusiasme a la recuperació de paraules, refranys i cançons populars mallorquines (n’aplegà unes vuit mil).
Col·laborà en publicacions literàries i defensà amb ardor l’ús literari del català i la identitat entre el català de Mallorca i el del Principat i del Païs Valencià.
Les seves poesies es basen en poemes històrics. El seu recull de Poesies, en català, en castellà i en llatí, amb un pròleg de Miquel Costa i Llobera, fou publicat a Palma de Mallorca el 1902.
(Castelló de la Plana, 30 novembre 1928 – Barcelona, 22 març 2020)
Filòleg. S’ha dedicat especialment a l’estudi de temes de dialectologia, lingüística històrica i descriptiva, lexicografia i etimologia.
Ha col·laborat a l’Encliclopedia Lingüística hispánica, ha editat textos clàssics: Llibre d’hores (1960), Furs de València (1970, en col·laboració amb A. Soberanas), Llibre del Consolat de Mar (1981-87, en col·laboració), ha fet estudis a les edicions dels diccionaris de Nebrija.
També ha escrit nombrosos articles i llibres com ara: El léxico catalán en la Romania (1976), La llengua catalana en els seus textos (1978-79), una síntesi per a castellanoparlants de Literatura catalana (1975), el polèmic Problemes de la llengua valenciana i els seus voltants (1987), Español y catalán, juntos y en contraste (1989) i Estudis de filologia catalana i romànica (1997).
Fou president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1976-82) i conseller d’honor. Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1988) i doctor honoris causa de la Universitat d’Alacant.
(Vila-real, Plana Baixa, 29/mai/1960 – )
Filòleg, historiador de la literatura i crític literari. Llicenciat en filologia catalana i en filologia hispànica per la Universitat de València (1982), s’hi doctorà el 1989 amb la tesi La poesia de Joan Vinyoli, autor del qual ha esdevingut el màxim especialista també amb els estudis Joan Vinyoli: escriptura poètica i construcció imaginària (1990, premi Josep Carner de l’IEC), Introducció a la poesia de Joan Vinyoli (1991, premi Crítica Serra d’Or 1992) i La freda veritat de les estrelles (lectures de Joan Vinyoli) (1995).
A banda, ha estudiat aspectes diversos de la literatura catalana contemporània al País Valencià en La recuperació literària en la postguerra i Literatura actual al País Valencià (1973-1992), ambdós amb Vicent Simbor i publicats el 1993, i en El teatre en la postguerra valenciana (1939-1962) (1997), amb Santi Cortés.
Professor a la Universitat de València des del 1989, ha estat vice-degà de la facultat de filologia i membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
(Palma de Mallorca, desembre 1901 – gener 1936)
(BDLC) Revista filològica. La primera dels Països Catalans, fundada per Antoni M. Alcover, amb la finalitat de mantenir la connexió entre els diferents col·laboradors del Diccionari català valencià balear (originalment concebut com a “Diccionari de la llengua catalana”).
Aparegueren 14 volums fins al 1926 (gairebé tots redactats per Alcover), que tenen una gran importància per a la història de la llengua catalana durant aquests anys i recullen un bon nombre d’articles (de dialectologia sobretot) de primer ordre, al costat de descripcions dels viatges del mateix Alcover i de pintorescs treballs de polèmica.
Pel gener de 1933 Francesc de B. Moll en reprengué la publicació, però l’hagué d’interrompre en esclatar la guerra civil.
(Mancor de la Vall, Mallorca, 1796 – Binissalem, Mallorca, 1876)
Escriptor i filòleg. Doctorat en Dret (1817), visqué a Binissalem, d’on fou alcalde (1822). A Mallorca dirigí el “Setmanari Constitucional Polític i Mercantil de Mallorca”, “Es Prat i sa Bofera” i, possiblement, “Es Deixondidor”, per tal de difondre la seva ideologia liberal a l’illa.
Oposat a la castellanització de l’illa proposada pels Amics del País, escriví una Gramàtica de la lengua mallorquina (1835) i un Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín (1858-78); el 1872 publicà una nova edició, ampliada, de la Gramática.
Traduí F.M. Samaniego i altres clàssics castellans i és autor de Poesies mallorquines (1850) i de diversos assaigs sobre història local.
(Benicarló, Baix Maestrat, 8 juliol 1923 – Madrid, 13 agost 2001)
Filòleg i assagista. Catedràtic a Granada i Madrid, i membre de la Real Academia Española, de la qual va ser director des del desembre de 1988 fins al gener de 1992.
Especialitzat en obres sobre dialectologia: El dialecto aragonés (1953), Dialectología española (1962), Teoría lingüística de las regiones (1975), Libro de Apolorico (1976), El español de las dos orillas (1991), etc, i estudis literaris.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 18 febrer 1968 – )
Escriptor i assagista. Doctor en filologia catalana i llicenciat en comunicació audiovisual, ha escrit sobre teoria de la literatura, teoria de la cultura, literatura catalana i música.
Pel que fa a assaig, destaquen Notes per a una redefinició dels estudis literaris catalans (o sobre la por a la teoria), premi Alambor 1996 d’assaig breu, Mètodes i ideologia en la historiografia de la literatura catalana, X premi d’assaig breu de l’Associació per al Foment de la Cultura Catalana (1997), i Música i simulacre en l’era digital (1997).
És en l’escriptura poètica, però, on se centra i articula tot el seu treball, del qual destaquen les obres següents: La matèria del temps (premi Gabriel Ferrater 1994), Oceà immòbil (premi Benvingut Oliver 1995), A curt termini (premi Ciutat d’Elx 1997) i Un mateix cel (2000).
(València, 9 setembre 1911 – 16 desembre 1981)
Filòleg, historiador i folklorista. Cursà els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de València. El 1933 va publicar l’opuscle La llengua dels valencians, molt important en la tasca de conscienciació idiomàtica. Fou oficial de l’exèrcit republicà i, per això, condemnat a mort; bandejat, hagué de viure a Mallorca.
Col·laborà en el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i F. de B. Moll, en la part catalana de l’Atlas lingüístico de la Península (obra començada pel professor Tomás Navarro Tomás i publicada pel CSIC). Amb la Gramàtica valenciana (1950), va proporcionar als escriptors valencians (amb molta prudència i amb sòlida preparació científica, tot aprofitant l’experiència empírica del Diccionari) la norma fabriana en una solució de compromís, no massa distant de la llengua parlada al país.
Amb tot aquest treball lingüístic reblà la liquidació de les desviacions anarquitzants menada per Fullana, Nebot i altres, liquidació encetada en una reunió d’intel·lectuals valencians a Castelló de la Plana el 21 de desembre de 1932, i acomplerta amb la col·laboració més popular i humil de Carles Salvador i Gimeno.
També és important la tasca investigadora que Sanchis va fer en el camp filosòfic i en l’històric, en obres com Introducción a la historia lingüística de Valencia, Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista (2ª. edició, 1961), la part Època musulmana del volum I (1965) de la Història del País Valencià i el primer volum d’Aproximació a la història de la llengua catalana (1980).
Publicà, així mateix, estudis folklòrics: Els vents segons la cultura popular (1952), Els molins de vent a Mallorca (1955), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963, 1965 i 1968). Autor, encara, de Contribució al nomenclàtro geogràfic del País Valencià (1966) i Renaixença al País Valencià (1968), etc.
Dades dels Països Catalans 