Arxiu d'etiquetes: filòlegs/gues

Roca i Pons, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 desembre 1914 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 28 agost 2000)

Lingüista. Llicenciat en dret (1935) i en filologia romànica (1941). Professor a la Universitat de Barcelona en 1947-55, any en què emigrà a Cuba, on fou docent a la Universidad de Oriente, de Santiago de Cuba (1955-56). S’establí als EUA i exercí com a professor a la Universitat d’Indiana (1957-81), entre d’altres.

Remarcable promotor de l’ensenyament del català, fou cap de la secció de català i provençal de la Modern Language Association (1962-70). Promotor i primer president de la North American Catalan Society (1978) i, més tard, president honorífic, fou també fundador de “Catalan Review”, òrgan d’aquesta entitat.

El 1987 fou elegit membre de la junta directiva de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, i el 1989, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Col·laborà en nombroses publicacions científiques, com ara “Revue des Langues Romanes” i “Estudis Romànics”. El 1988 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Publicà Estudios sobre perífrasis verbales del español (1958, premi Menéndez Pelayo), Introducción a la gramática (1960), l’edició castellana, molt ampliada, de Le langage, de J. Vendryes (1958), Introducció a l’estudi de la llengua catalana (1970), on introduí en l’estudi del català els mètodes estructuralistes, i Introduction to Catalan Literature (1977).

Casacuberta i Roger, Josep Maria de

5 Respostes

(Barcelona, 4 octubre 1897 – 25 febrer 1985)

Filòleg i editor. S’especialitzà en filologia romànica a Montpeller i Zuric. Sota el patrocini de la Mancomunitat, inicià el recull sistemàtic de la toponomàstica catalana. Membre de l’IEC, realitzà valuoses aportacions a l’onomàstica i la toponímies catalanes (Memòria, 1922) i col·laborà amb Joan Coromines en l’estudi dels dialectes (Materials per a l’estudi dels parlars aragonesos, 1936).

S’especialitzà en la Renaixença, va estudiar Jacint Verdaguer (epistolari, primers escrits, L’Atlàntida i Escrits inèdits de Jacint Verdaguer, 1958, estudis dialectològics, etc). També publicà (“Lo Verdader Català”, primer òrgan periodístic de la Renaixença, 1956).

Fundà l’Editorial Barcino (1924), que va interrompre les activitats el 1939 i les va reprendre el 1946, amb un sentit integrador dels Països Catalans i amb una exigència erudita excepcional, que es palesa sobretot en la sèrie “Els Nostres Clàssics”.

La projecció editorial i l’escola d’estudiosos que va formar han tingut una gran transcendència. Li foren atorgats diversos guardons: premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1979), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1981) i premi Ramon Fuster (1984).

Carbonell i de Ballester, Jordi

3 Respostes

(Barcelona, 23 abril 1924 – 22 agost 2016)

Filòleg i polític. Estudià la literatura catalana dels segles XVIII i XIX, la cultura catalana a Sardenya i la història social de la llengua. Dirigí la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-71). Membre de la Secció Filològica de l’IEC i director de l’Oficina d’Onomàstica (1991), membre fundador (1976) i president (1992) de l’Associazione Italiana di Studi Catalani i també de l’Associació Internacional de Llengua i Literatures Catalanes, de la qual fou elegit vice-president (1991).

De clara trajectòria nacionalista i d’esquerres, participà en les grans iniciatives unitàries de l’oposició antifranquista (Taula Rodona, Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat i fou un membre destacat de l’Assemblea de Catalunya). Impulsor del moviment Nacionalistes d’Esquerra (1979), integrat en l’agrupació electoral d’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, que presidí (1987) i de la qual se separà (1992) en acostar-se a l’ERC, partit del qual fou president des de novembre de 1996.

És autor del treball titulat Un aspecte de la influència llatina medieval en la prosa catalana: les oracions interoracionals en Antoni Canals (1950), escrit en col·laboració amb Hortènsia Curell; també són importants els seus treballs sobre la literatura menorquina del segle XVIII. Dedicat a la crítica teatral, ha col·laborat a “Serra d’Or”, i ha publicat l’assaig L’obra dramàtica de Josep Maria de Sagarra (1964), com a pròleg de l’edició de les obres completes d’aquest autor. Ha preparat i prologat l’edició de part de l’obra de Rois de Corella. Amb Francesco Maconi ha tingut cura de l’edició Els catalans a Sardenya (1985), recull de textos històrics.

Capmany de Montpalau i de Surís, Antoni de

7 Respostes

(Barcelona, 24 novembre 1742 – Cadis, Andalusia, 14 novembre 1813)

Historiador, filòleg i polític. Prengué part a la campanya contra Portugal (1762) i més tard col·laborà amb Olavide en la colonització de Sierra Morena al front d’un grup de catalans (1770). Instal·lat a Madrid, hi ocupà diversos càrrecs, especialment el de secretari de l’Academia de Historia (1790).

Diputat per l’ajuntament de Barcelona a Madrid, durant la invasió napoleònica tingué un paper destacat a les corts de Cadis, ciutat on morí víctima de la pesta, allí defensà la supressió de la Inquisició, però desaprovà la desaparició de les senyories. Exaltà l’esplendor de la Catalunya medieval, tot i que considerant el català una llengua “morta per a la república de les lletres”, produí en castellà tota la seva obra.

La seva primera obra de caire econòmic fou Discurso económico-político en defensa del trabajador mecánico de los menestrales (1778), la qual és un elogi dels gremis i una rèplica a Campomanes; encara que la seva obra fonamental, encarregada per la Junta de Comerç de Barcelona, fou Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92), peça mestra de la metodologia històrica i al·legat econòmic a favor de Catalunya.

També és autor de Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791), Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807) i Teatro histórico-crítico de la elocuencia castellana (1786-94).

Cabré i Fabré, Jaume

1 Resposta

(Barcelona, 30 abril 1947 – )

Escriptor. Llicenciat en filologia catalana, fou un dels narradors més sòlids i més premiats de la narrativa catalana de finals del segle XX.

Es donà a conèixer amb Faules de mal desar (1974, premi Victor Català 1973), seguiren Toquen a morts (1977), Carn d’olla (1978), El mirall i l’ombra (1980), Lubowski o la desraó (1983), Senyoria (1991) i la trilogia Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984, guanyadora de diversos premis i traduïda al castellà), La teranyina (1984, premi Sant Jordi, traduïda al castellà i al francès), i Llibre de preludis (1985).

Ha escrit llibres de la literatura infantil i juvenil: Galceran, l’heroi de la guerra negra (1979), La història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L’hereu de Sau (1985). També ha escrit amb gran èxit guions radiofònics i per a la televisió.

Membre fundador del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Barnils i Giol, Pere

3 Respostes

(Centelles, Osona, 20 novembre 1882 – Barcelona, 30 gener 1933)

Filòleg i foneticista. Pensionat per la diputació de Barcelona, estudià filologia romànica a la universitat de Halle, on seguí els cursos de Schäell i Suchier, i a París, on s’especialitzà en fonètica experimental.

Dedicat a la investigació del català i als estudis de dialectologia, publicà la seva tesi doctoral El dialecte d’Alacant (1913). Durant sis anys s’encarregà d’aplegar materials per al Diccionari General de la Llengua Catalana.

Fou director del Laboratori de Fonètica de Barcelona, on va aplicar per primera vegada els mètodes de Rousselot, sota la direcció del qual publicà un volum d'”Estudis Fonètics”, que constituí un dels números del “Butlletí de Dialectologia Catalana”. Col·laborà en la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i fou director tècnic de l’Escola Municipal de Sordmuts.

Dirigí les revistes “Estudis Fonètics”, “La Paraula” i “El Parlar” i publicà nombrosos estudis de fonètica i de dialectologia, l’obra Els defectes del parlar (1930) i el recull de poemes Les creus de Centelles (1913).

Aramon i Serra, Ramon

7 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1907 – 17 juliol 2000)

Filòleg. Format a Barcelona, Madrid, Berlín i Leipzig, col·laborà a l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura i amb Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma de Barcelona (1934); fou professor de l’Escola del Parc.

Publicà edicions crítiques de textos medievals en català i provençal (com les del Curial e Güelfa, 1930-33, les Novel·letes exemplars, 1934, el Cançoner dels Masdovelles, 1938, etc.). Escriví l’estimable Bibliografia de la llengua i literatura catalana (1925-1934), Les edicions de texts catalans medievals, Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari (1957), Frederic Mistral i la Renaixença catalana (1985) i Estudis de llengua i literatura (1997). Es publicà en honor seu la Miscel·lània Aramon i Serra (1979-84), en tres volums, que inicia una segona època dels Estudis Universitaris Catalans.

Apartat de la universitat pel franquisme, revitalitzà els Estudis Universitaris Catalans i esdevingué membre i secretari general de l’IEC (1942-1989), al qual aportà continuïtat i projecció internacional. Des del 1961 representà la Unió Acadèmica Internacional a les assemblees biennals del Consell de la Filosofia i les Ciències Humanes (UNESCO).

Amb Pere Bohigas i M. Coll i Alentorn, fundà el 1946 la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que presidí. Director de la revista “Estudis Romànics” des del 1947. El 1961, per encàrrec de la UNESCO dirigí el Corpus des troubadours. Ha estat nomenat conseller de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i corresponent de l’Académic des Inscripcions de Belles-Lettres (Institut de France).

El 1982 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el 1983 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1990, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

Anglada i d’Abadal, Maria Àngels

2 Respostes

(Vic, Osona, 9 març 1930 – Figueres, Alt Empordà, 23 abril 1999)

Escriptora. Llicenciada en filologia clàssica.

Ha conreat la crítica literària –Aproximació a la poesia de Salvador Espriu (1974); Memóries d’un pagès del segle XVIII (1978, amb la col·laboració del seu marit, Jordi Geli); Viatge a Itaca amb Josep Carner (1982)-, la poesia –Díptic (1972), amb Núria Albó; Kyparíssia (1980), Arietta (1996)-, la novel·la –Les closes (1979, premi Josep Pla 1978), Sandàlies d’escuma (1985, premi Lletra d’Or 1985), Artemísia (1989), L’agent del rei (1991)- i la narració –No em dic Laura (1981), Viola d’amore (1983), La daurada Parmèlia i altres contes (1991), El violí d’Auschwitz (1994), L’hipopòtam blau (1996), Quadern d’Aram (1997).

També ha publicat Les germanes de Safo (1983), antologia de poetes hel·lenístiques, i les obres divulgatives Relats de mitologia. Els Déus (1996) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

Ha aplegat tota la seva poesia a Columnes d’hores (1965-1990) (1990) i és autora de l’assaig Paisatge amb poetes (1988). En poesia, es troba inclosa en l’antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999).

Després publicà les narracions Nit de 1911 (premi Octavi Pellissa, 1999) i les proses al volum Figueres, ciutat de les idees (1999), en narrativa infantil i juvenil, publicà El bruel de Castelló (1996) i, al mateix any, Relats de mitologia II. Els herois.