(Alcoi, Alcoià, 27 octubre 1906 – Gijón, Astúries, 30 desembre 1996)
Escriptor. Fill de Joan Botella i Asensi. Llicenciat en dret. S’exilià el 1939.
Ha publicat les novel·les Por qué callaron las campanas (Mèxic, 1953), Así cayeron los dados (París, 1959) i Encrucijada (París, 1962).
(Roma, Itàlia, 13 setembre 1475 – Viana, Navarra, 12 març 1507)
Prelat i militar. Fill del papa Alexandre VI i de Vannozza Catanei. Fou inicialment destinat a la carrera eclesiàstica, i gràcies a les influències del seu pare obtingué, ben d’hora, diverses prebendes importants: protonotari apostòlic (1482), bisbe de Pamplona (1491), arquebisbe de València (1492) i més tard cardenal (1493), tot i que només era un simple tonsurat. Fou nomenada diaca el 1494.
A la mort del seu germà Joan de Borja (assassinat segons sembla per instigació del mateix Cèsar), abandonà l’estat eclesiàstic i participà activament en la política diplomàtica i militar del seu pare, per al qual obtingué l’aliança amb Lluís XII de França, i ell rebé el ducat de Valentinois i el casament amb Carlota d’Albret, germana del rei consort de Navarra.
Al final del 1499, amb el seu exèrcit es posa a les ordres del seu pare i conquerí la Romanya, terres pontifícies en poder dels grans senyors italians. El 1500 fou nomenat capità general de l’exèrcit de l’Església, i el 1501 Alexandre VI li concedí el títol de duc de la Romanya.
Participà en moltes altres accions bèl·liques i fou considerat un dels condottieri més hàbils i més brillants de l’època. Miquel Àngel li construí fortaleses, i Leonardo da Vinci li preparà màquines de guerra.
Compartí la fama de crueltat i de lascívia que hom atribueix als Borja; l’acusaren d’estar al darrera de diversos homicidis i de pressumptes relacions incestuoses amb la seva germana Lucrècia Borja.
Però la seva autoritat desaparegué en pujar al tron pontifici Juli II, enemic dels Borja; el qual el feu empresonar (1503) i perdé els càrrecs castrenses de l’Església.
Perseguit, fugí a Nàpols on fou detingut i traslladat a Castella. Aconseguí d’evadir-se del castell de Medina del Campo, i s’incorporà a les forces del seu cunyat Albert, rei de Navarra, que aleshores lluitaven contra els castellans. Morí en un incident del setge de Viana.
(Callosa de Segura, Baix Segura, 14 desembre 1768 – Jumilla, Múrcia, 18 novembre 1812)
Arquitecte. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles.
El 1790 va anar a viure a Múrcia, ciutat on deixà obres notables.
(Gandia, Safor, 11 abril 1755 – Vara del Rey, Cuenca, 5 gener 1813)
Escriptor. Estudià a Salamanca. Es posà en contacte amb els il·lustrats: es casà amb la filla de l’erudit Andreu Piquer.
És autor d’Odas i Epigramas (1784), però, sobretot, de Sátiras (que la censura impedí de publicar), on al concepte optimista de “segle de llums” oposa críticament el de “segle d’aparences”.
També escriví, entre el 1786 i el 1790, Cartas políticoeconómicas al conde de Lerena, una de les primeres i més incisives manifestacions del pensament liberal peninsular; aquesta obra, no editada fins al 1841, fou atribuïda erròniament a altres autors, però fins al 1967 no li ha estat definitivament atribuïda, per François López.
(València, 1480 – Santo Domingo de la Calzada, la Rioja, 22 desembre 1540)
Escultor. Fill i deixeble de Pau Forment. Possiblement anà a Itàlia, on rebé la influència de l’escola de Donatello que s’observa en la seva obra. És l’introductor de l’escultura renaixentista, de la qual esdevingué el màxim representant, en l’àmbit de la corona catalano-aragonesa, durant la primera meitat del segle XVI.
L’any 1509 contractà, juntament amb el seu germà Onofre, un retaule per a la confraria d’argenters de València i, aquest mateix any, es traslladà a Saragossa, on realitzà el retaule major del Pilar (1509-15), el de l’església de San Pablo (1511), ambdós amb caràcters renaixentistes en l’estil de les figures i de la decoració, però d’estructura encara gòtica, el de San Miguel de los Navarros (1518), ja clarament renaixentista, i el de la seu d’Osca (1520-34), novament amb estructura gòtica (probablement per imposició dels contractants).
El model renaixentista triomfà plenament en el retaule major del monestir de Poblet (1527-29), que no fou, però, ben acceptat pel monestir i donà lloc a un llarg plet.
Va morir quan treballava en el retaule major de la catedral de Santa Domingo de la Calzada, que havia iniciat l’any 1537.
La fecunditat de la seva producció és deguda al gran nombre dels seus col·laboradors, que, d’altra banda, en traslladar-se a diferents ciutats, influïren en l’evolució de l’escultura a tota la península.
(Córdoba de Tucumán, Mèxic, 1808 – Monte Muro, Navarra, 1874)
Militar. Es distingí en la Primera Guerra Carlina. Fou capità general de Catalunya (1845-46 i 1848-49).
Intervingué en la liquidació de la Segona Guerra Carlina i fou rebut a Barcelona com a triomfador (maig 1849).
(Barcelona, 1721 – Oviedo, Astúries, 1773)
(o Antoni) Tractadista musical. Monjo de Montserrat, fou deixeble del pare Benet Esteve.
Escriví el tractat Examen musical, en què tracta de la tècnica musical de l’època, amb exemples vocals de compositors montserratins.
(Villapedre, Astúries, 26 agost 1751 – Santa Maria de Sisla, Toledo, 15 setembre 1825)
Eclesiàstic. El 1820 va ser nomenat bisbe de Tortosa, però quatre anys després va ser reclòs al convent de Santa Maria de Sisla, on morí.
(Foix, França, 26 febrer 1423 – Roncesvalls, Navarra, 21 juliol 1472)
Comte de Foix i de Bearn (Gastó XI) i vescomte de Castellbó (1436-72). Fill i successor del comte Joan I i de Joana d’Albret.
El 1434 es casà amb la infanta Elionor d’Aragó, filla del rei Joan II de Catalunya, i aquest els declarà successors al tron de Navarra (1455), després de desheretar el príncep de Viana i la infanta Blanca.
Intervingué en la Guerra contra Joan II prop del rei i fou l’alliberador de la reina Joana Enríquez i del príncep Ferran, assetjats a Girona pel comte Hug Roger III de Pallars (1462).
A Navarra fou cap del partit beaumontès, que pretenia d’entronitzar la seva muller, enfront dels designis de Joan II.
Dades dels Països Catalans 