(València, 4 novembre 1816 – Cartagena, Múrcia, 8 setembre 1862)
Músic. Fill del tenor Carles Llorens. Fou músic de diferents registres a partir del 1840.
Les seves principals obres són l’òpera El cuerno de oro (1850) i les sarsueles Federico II el Grande (1853) i Por balcones y ventanas (1867). És autor d’obres simfòniques de caràcter descriptiu i de música religiosa.
(Almeria, Andalusia, 1851 – Santander, Cantàbria, segle XX)
Polític republicà. Catedràtic de geografia a Palma de Mallorca des del 1889. Dirigent del partit d’Unió Republicana de Mallorca (1896), fou regidor des del 1899.
Organitzador, amb Francesc Julià, del Partit Republicà Radical (1911). Marxà a Santander l’any 1914.
(La Mancha, Castella, segle XV – Múrcia ?, segle XVI)
(o Hernando de) Pintor. Després d’una estada a València, on donà lliçons a Fernando Yáñez, sembla que anà a Itàlia amb aquest. És difícil de destriar la seva obra posterior de la de Yáñez, amb qui, a València, sempre col·laborà.
Pel juny de 1506 cobrà ja pel retaule de Sant Cosme i Sant Damià de la seu de València, dada que sembla confirmar la tesi que fou ell qui col·laborà amb Leonardo da Vinci a la Batalla d’Anghiari.
Pel març de 1507 amb Yáñez feren capitulacions amb el capítol de la seu valenciana per a pintar la que havia d’ésser llur obra mestra: les portes del retaule major, que acabaren de cobrar el 1510; Justi assignà a Llanos sis de les taules, i les que resten, al seu company o ambdós alhora; la d’atribució més segura són les de la Nativitat de la Mare de Déu i el Descans en la fugida a Egipte.
Cap al 1513 sembla que se separà de Yáñez i s’establí a Múrcia. Hom li ha atribuït una Anunciació (Col·legi del Corpus Christi de València).
Amb Yáñez, és una figura cabdal del Renaixement pictòric hispànic i, segons sembla, fou format a la València de la conjunció de la fi del gòtic amb l’italianisme renaixentista.
(Crevillent, Baix Vinalopó, 26 octubre 1783 – Múrcia, 5 juliol 1824)
(Jaume Alfonso i Joan) Bandoler. El 1806 ingressà a la partida dels germans Mojica. Morts aquests, la comandà fins al 1808.
Lluità contra els francesos i es convertí en el prototipus de guerriller bandoler. La seva àrea fou València, la Manxa i Sierra Morena.
Entre el 1820 i el 1823 lluità a favor dels reialistes i, després, dels apostòlics. Morí executat.
(Peníscola, Baix Mestrat, 1124 – Múrcia, 1172)
Sobirà musulmà de València i de Múrcia (1147-72). Reietó del Llevant, anomenat rei Llop.
Proclamat sobirà de València a la mort d’Ibn Iyad (1147), estengué els seus dominis per Dénia, Xàtiva, Múrcia, Llorca, Jaen, Baeza i Carmona, i s’oposà als almohades. Rebé l’ajut del seu sogre, Ibrahim ibn Hamusk, la protecció del comte de Barcelona i la col·laboració de mercenaris cristians de diverses procedències.
Afeblit per la defecció d’Ibn Hamusk (1169) i el malcontentament dels seus súbdits, carregats d’impostos i exaccions, fou vençut pels almohades i reduït a la sobirania de Múrcia.
(València, 1898 – Oviedo, Astúries, 1934)
Periodista. Utilitzà generalment el pseudònim de Luis de Sirval. Fou redactor dels diaris “La Voz de Valencia” (1916-17), “El Noticiero Universal” i “El Diluvio” de Barcelona, i, des del 1920, de “La Libertad” de Madrid.
Durant la Segona República organitzà una agència de col·laboracions periodístiques per a la premsa d’esquerra. Publicà el recull d’articles Huellas de los constituyentes (1933), amb pròleg de Gabriel Alomar.
Fou assassinat en una comissaria durant la repressió de la revolta d’octubre de 1934. En morir hom creà un Comité Luis de Sirval, el qual, entre altres activitats, publicà un recull d’escrits d’homenatge (¡Acusamos! El asesinato de Luis de Sirval, 1935).
(Rojals, Baix Segura, 10 desembre 1922 – Gijón, Astúries, 12 febrer 2020)
Director escènic. Professor de l’Escuela Superior de Arte Dramático (Madrid), començà en el teatre independent amb la seva companyia Teatro del Arte.
El 1962 muntà La camisa, de Lauro Olmo, a l’emblemàtic Dido Teatro, i guanyà el Premio Nacional de Teatro. Dirigí durant alguns anys el Teatro Español.
Entre les seves escenificacions destaquen El príncipe constante (1988), de Calderón, i La loba (1993), de Lillian Hellman.
(Oriola, Baix Segura, vers 1629 – Múrcia, 1675)
Pintor. Format a València, vers el 1645 s’establí a Múrcia. La seva obra, generalment d’inspiració religiosa, acusa la influència de Josep de Ribera, Jeroni Jacint Espinosa i Pedro de Orrente.
Són notables els frescs amb que decorà la capella del Roser de l’església de Santo Domingo de Múrcia (1663-66), la sèrie de pintures Vida de la Mare de Déu (1651), dispersa per diversos museus espanyols, de l’Anunciació als pastors (museu de Brunsvic), del Sopar d’Emmaús (Museo de Santa Cruz, Toledo), de l’Adoració dels pastors (Universitat de Barcelona) i de la Mare de Déu amb l’infant (col·lecció particular, Sevilla).
(Oriola, Baix Segura, 28 juny 1924 – Múrcia, 28 gener 2005)
Filòsof i escriptor. Fou catedràtic de fonaments de filosofia a la universitat de Múrcia.
Ha publicat els assaigs filosòfics Nuestra sabiduría racional en Dios (1950), El conocimiento natural de Dios (1955) i El valor de la verdad y otros estudios (1964).
(el Cabanyal, València, 14 febrer 1936 – Arce, Cantàbria, 10 octubre 2000)
Metge i historiador. Professor agregat des del 1972 i després catedràtic d’història de la medicina de la universitat de Granada, fou format a l’escola valenciana de López Piñero, amb el qual ha realitzat molts treballs.
Ell mateix ha impulsat un notable nucli de recerca a Granada. Ha treballat sobretot en el camp de la medicina antiga i social.
És autor d’un gran nombre de llibres, entre els quals: Alma y enfermedad en la obra de Galeno (1972), Galeno (1972), Historia social de la medicina en la España de los siglos XIII al XVI (1976) i Galen: Problems in diagnosis (1981).
Ha editat el Codex Granatensis i, juntament amb López Piñero, ha investigat els aspectes mèdico-socials en el segle XIX.
Ha estat president de la Sociedad Española de Historia de la Medicina.
Dades dels Països Catalans 