Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Calderó, Miquel de

Deixa un comentari

(Alella, Maresme, segle XVII – 1705)

Jurista i eclesiàstic. Fou catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona i membre del consell reial. Regent de l’audiència, s’oposà (1695) a la inquisició per raons de jurisdicció; els inquisidors l’excomunicaren, però el Consell d’Aragó els castigà.

Quan tingueren lloc les corts del 1701 s’oposà als contrafurs de Felip V de Borbó i fou obligat a presentar-se a Madrid; però en tornà triomfant. Més tard, partidari del rei-arxiduc Carles III, fou nomenat primer inquisidor i regent honorari del Consell d’Aragó.

Finida la Guerra de Successió, els borbònics el destituïren i li confiscaren els béns.

Publicà Sacri regii criminalis concilii Cathaloniae decisiones, en tres volums (1686, 1687 i 1701).

Calbó, Ramon

Deixa un comentari

(Tarragona, 1862 – Bolívia, 1926)

Eclesiàstic i missioner. Ingressà a l’orde franciscà el 1883, i fou ordenat sacerdot el 1888.

A Bolívia es distingí extraordinàriament per la seva tasca missionera. Benet XV el nomenà bisbe titular de Catena (1919).

Caçador, Guillem -bisbe l’Alguer-

6 Respostes

(Vic, Osona, 1477 – Roma, Itàlia, 1527)

Eclesiàstic i cronista. Fill de Guillem Caçador. Estudià a Roma (1502) i a Viena.

Canonge de la catedral de Vic, a la qual renuncià (1513) a favor del seu germà Jaume. Capellà de Juli II, aquest l’envià (1511) com a legat apostòlic prop de Ferran II de Catalunya i dels reis de Navarra i Portugal per a la celebració del concili Laterà V.

Fou auditor de la Rota romana (1511) i el 1525 fou nomenat bisbe de l’Alguer, diòcesi que no regí personalment. Fou secretari del papa Lleó X.

És autor d’algunes obres llatines sobre dret canònic: Decisiones aureae… Curiae Romanca concernentes i Decisiones ac intelligentiae ad Regulas Cancelleriae diligenter collectae.

Caçador -llinatge-

Deixa un comentari

(Basilea, Suïssa, segle XV – Catalunya, segle XVI)

Família establerta a Catalunya a partir del final del segle XV. Probablement de cognom Jäger, foren coneguts amb el cognom catalanitzat de Caçador.

El primer conegut és Guillem Caçador, els descendents del qual assoliren el privilegi de cavaller (1548) i posteriorment de noble i, dels que seguiren la carrera eclesiàstica, quatre foren bisbes.

Actuaren sempre com a clan familiar tancat, participaren en la vida pública rectora del país (a la conselleria de Barcelona i a la generalitat) i foren els artífexs, lligats estretament a la Companyia de Jesús, de la implantació de la Contrareforma a Catalunya.

Buxarrais i Ventura, Ramon

Deixa un comentari

(Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 12 desembre 1929 – )

Eclesiàstic. Ordenat sacerdot el 1955, el 1959, a través d’Agermanament, fou enviat a l’arxidiòcesi d’Antofagasta (Xile), on fou administrador apostòlic de la prelatura nullius de Calama, sufragània d’Antofagasta.

Tornat a Catalunya el 1967, el 1971 fou nomenat bisbe de Zamora i, el 1973, de Màlaga. Aquí ha promogut iniciatives culturals (Museu Diocesà, Centre Diocesà de Teologia).

Acostumà a tractar els temes actuals de pastoral a través d’uns escrits titulats Cartas a Valerio, que tenien molta acceptació popular.

Butinyà i Hospital, Francesc Xavier

2 Respostes

(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1834 – Tarragona, 18 desembre 1899)

Eclesiàstic i escriptor. Fundador jesuïta (1854), ensenyà química (1859-63) a l’Havana.

Tornà a Catalunya, i fundà a Calella (1875) la congregació de les Serves de Sant Josep, conegudes popularment per butinyanes o josefines.

Escriví obres religioses –Les migdiades del mes de maig (1871) i el devocionari Joia del cristià (1882)- i un drama, La venjança del Martre (1871).

Bruguera i Lladó, Mateu

1 Resposta

(Mataró, Maresme, 1820 – Barcelona, 28 novembre 1882)

Historiador i eclesiàstic. Nomenat protonotari apostòlic el 1862, el 1867 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

És autor de Cronicón de Barcelona, Historia de la invicta y memorable bandera de Santa Eulalia (1861), Historia general de la Religiosa y Militar Orden de los Caballeros del Temple (1882) i d’Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña, en 1713 y 1714 (1871-72), la seva obra més important i en la qual utilitza, sense gaire ordre ni sistematització de les referències bibliogràfiques, una gran quantitat de materials documentals, alguns dels quals perduts actualment.

Briva i Mirabent, Antoni

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 31 gener 1926 – Astorga, Castella, 20 juny 1994)

Eclesiàstic. Estudià a Barcelona i a Roma, on es doctorà en teologia. Ordenat sacerdot el 1950 exercí diversos càrrecs parroquials i acadèmics, fou rector del Seminari Conciliar de Barcelona (1963) i canonge de la catedral (1964).

Nomenat bisbe d’Astorga (1967), va dur a terme una tasca de divulgació teològica a través de diversos escrits.

Fou cap de redacció de la revista “Orbis catholicus” (1958-64) i ha publicat articles sobre ecumenisme i les obres La gloria y su relación con la gracia según las obras de san Buenaventura (1957), El tiempo de la Iglesia según la teología de Cullman (1958), Colegio episcopal e Iglesia particular (1959).

Bret i López, Bru

Deixa un comentari

(Castellterçol, Moianès, 1771 – Barcelona, 1844)

Eclesiàstic. Arxipreste de Sant Joan de les Abadesses (1816), catedràtic de retòrica al seminari de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1803). Perseguit com a carlí, s’exilià a França (1836-37).

És autor d’un Canto alusivo a la defensa de los catalanes en Galípoli de las fuerzas combinadas del emperador y de los genoveses (1805). El 1864 fou publicada una col·lecció dels seus sermons.

Borrell -bisbe Vic-

2 Respostes

(Catalunya, segle X – Girona, 1018)

Bisbe de Vic (1010-18). Fill de Borrell i d’Ingilrada, nobles osonencs.

Nomenat a instàncies del comte Ramon Borrell I de Barcelona i del bisbe Sal·la d’Urgell. Corroborà la donació de les esglésies d’Olesa de Montserrat i de Santa Maria del Mar a la canonja restaurada de Barcelona (1012).

Al sínode de Vic del 1015 concedí al levita Guillem d’Oló, dit després de Mediona, l’administració dels béns i castells de la Segarra (Calaf) adjudicats pel comte de Barcelona a l’església de Vic. Benet VIII li confià, juntament amb l’abat Oliba, l’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses.

Morí de tornada d’una expedició a les terres islàmiques peninsulars i fou succeït en el bisbat per Oliba.