Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Vilar i Costa, Joan

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 1 agost 1889 – Tolosa de Llenguadoc, França, 2 setembre 1962)

Eclesiàstic i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús i fou bibliotecari de l’Institut Bíblic Pontifici de Roma. Deixà la companyia, i durant la guerra civil fou funcionari destacat del Comissariat de Propaganda.

Publicà, només amb inicials, Montserrat (1938), rèplica, amb bons fonaments bíblics i patriòtics, a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol. A l’exili exercí un apostolat popular, i publicà Als catalans (1944), antecedent breu de Lletres catalanes (1946), vast programa de reorganització de Catalunya i de l’Església catalana.

Vila i Sala, Antoni

Deixa un comentari

(Santpedor, Bages, 12 juny 1863 – 26 maig 1936)

Eclesiàstic i historiador. És autor d’una Historia documentada de la vila de Santpedor (1898), del Compendi popular de la història de Santpedor (1922) i de les monografies El timbal del Bruc (1890) i El feudalisme de remença (1911).

Ordenà l’arxiu municipal i l’eclesiàstic de la seva vila. Publicà també un manual sobre Els arxius parroquials (1912) i dues col·leccions de sermons: Homilies breus dels evangelis dominicals i Plàtiques religioses en català.

Fou soci corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i col·laborà en la premsa de Barcelona, Vic i Manresa.

Vila i Martínez, Josep

Deixa un comentari

(Benavites, Camp de Morvedre, 17 octubre 1866 – Girona, 1 setembre 1932)

Bisbe de Girona (1925-32). Estudià al seminari de València, fou ordenat el 1889. Des del 1887 era professor auxiliar de llatí del seminari, i després ho fou de diferents branques de filosofia.

Féu el doctorat en dret canònic a la Universitat de València, d’on més tard fou professor i vicecanceller, i el 1901 fou nomenat canonge magistral de València per oposició.

Ja bisbe de Girona, el 1928 decretà la moderna divisió d’arxiprestats de la diòcesi.

És autor de molts treballs en llatí, català i castellà, com el manual De ratione linguae latinae addiscendae (1896), un Manual de prelados (1924) i altres obres i cartes pastorals.

Urquinaona y Bidot, José María

5 Respostes

(Cadis, Andalusia, 4 setembre 1813 – Barcelona, 31 març 1883)

Eclesiàstic. Format al seminari de Cadis, fou ordenat de sacerdot (1837). Nomenat bisbe de Canàries (1868) i de Barcelona (1877), en ambdós llocs succeí el bisbe Lluch i Garriga.

Construí el nou Seminari (1879), que dotà del Museu de Geologia i de l’Acadèmia Filosòfico-científica de Sant Tomàs d’Aquino, que aplegava la intel·lectualitat universitària i eclesiàstica. Com a colofó de les festes del Mil·lenni de Montserrat (1880) obtingué de Lleó XIII la proclamació del patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre el Principat de Catalunya i la coronació de la Mare de Déu.

Elegit senador en representació de la província eclesiàstica catalana (1879), defensà a Madrid els interessos proteccionistes de la indústria catalana (1882), talment que en tornar a Barcelona fou rebut triomfalment per la multitud.

Els tres darrers mesos de la seva vida hagué de fer cara a les forces integristes catalanes, capitanejades pel director d'”El Correo Catalán” Lluís Maria de Llauder i de Dalmases i per Fèlix Sardà i Salvany, i a intervencions directes de la Santa Seu.

Fou sepultat a la basílica de la Mercè, i el municipi donà el seu nom a una de les places més cèntriques de Barcelona.

Torres i Amat de Palou, Fèlix

14 Respostes

(Sallent de Llobregat, Bages, 6 agost 1772 – Madrid, 29 desembre 1847)

Eclesiàstic i erudit. Germà d’Ignasi. Estudià al Colegio de San Ildefonso de la Universidad de Alcalá de Henares. Fou un gran coneixedor de les llengües clàssiques i semítiques, sense deixar de banda, però, les romàniques.

Un cop acabats els estudis, guiat pel seu oncle Fèlix Amat, bisbe de Palmira i confessor del rei, començà els estudis a Tarragona, i es doctorà a la universitat dels Reials Estudis de Sant Isidre. L’any 1820 formà part de la junta de govern creada a Barcelona amb motiu dels fets esdevinguts al començament del Trienni Liberal.

La cúria romana el rebutjà com a bisbe de la diòcesi barcelonina i anà a Madrid, on va tenir cura de la impressió de la traducció de la Bíblia que havia fet a instàncies del rei Carles IV. Editada a despeses del govern, havia d’ésser origen de diverses controvèrsies entre el clericat, fet que es demostra per un article, publicat a París, titulat El amigo de la Religión.

Dins la història de la literatura catalana, ocupa un lloc rellevant per l’obra Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836), començada pel seu germà Ignasi. Aquest diccionari donà a conèixer per primera vegada molts dels autors que havien contribuït a la literatura catalana, i arriba fins a la darreria del segle XVIII.

Va pertànyer a l’Acadèmia Científica de Barcelona, a la de Madrid, a la Societat d’Antiguitats de Copenhaguen i a l’Acadèmia de Bones Lletres.

Altres obres seves són: Disertación sobre la biblioteca de escritores catalanes: Salmos de David i Vida del Ilmo. Sr. D. Félix Amat, arzobispo de Palmira, el qual havia estat atacat de liberal i inclòs a l’Index romà i que Torres defensà aferrissadament en pastorals i llibres.

Se’l considera un dels precedents de la Renaixença.

Torrella i Cascante, Ramon

1 Resposta

(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 30 abril 1923 – Tarragona, 22 abril 2004)

Eclesiàstic i ecumenista. Enginyer tèxtil, ingressà al Seminari de Barcelona i fou ordenat de sacerdot el 1953. Féu estudis de sociologia i es doctorà en teologia a Roma (1958) amb la tesi L’humà i el diví en l’Església. Alguns aspectes del reformisme catòlic contemporani.

Fou consiliari de la JOC a Barcelona, de tot l’estat i d’Europa i rector del Seminari de Barcelona (1966-68). President de la nova Facultat de Teologia (1967) i bisbe auxiliar de Barcelona (1968), Pau VI el nomenà vicepresident del Consell de Laics i de la Comissió Pontifícia Justícia i Pau (1970) i del Consell Pontifici “Cor Unum” (1971).

El 1975 fou nomenat vicepresident del Secretariat per a la Unió dels Cristians, on desenvolupà una gran tasca ecumènica. Fou copresident del Grup Mixt de Treball entre l’Església Catòlica i el Consell Ecumènic de les Esglésies i el Comitè de Coordinació de la Comissió per al diàleg amb l’Església Ortodoxa.

El 1983 fou nomenat arquebisbe de Tarragona i el 1996, un any després de la celebració del Concili Provincial Tarraconense, del qual fou impulsor i president, presentà la renúncia al càrrec per motius de salut, que es feu efectiva el 1997.

El 1998 rebé la Creu de Sant Jordi.

Tarrés i Claret, Pere

4 Respostes

(Manresa, Bages, 30 maig 1905 – Barcelona, 31 agost 1950)

Metge i eclesiàstic. Fill d’obrers, alternà l’estudi de la medicina amb una forta activitat dins la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Com a vicepresident del consell federal participà en tota mena d’assemblees de l’entitat i escriví nombroses Glosses al setmanari “Flama”.

Exercí de metge a Avinyó i a Monistrol de Calders fins que s’establí a Gràcia. Fou mobilitzat en un cos de sanitat (mai/1938) fins a la fi de la guerra.

Ingressà al seminari de Barcelona i, un cop sacerdot (1942), fou vicari a Sant Esteve Sesrovires i es llicencià en teologia a Salamanca (1944). L’ambient eclesiàstic de la postguerra l’apartà del seu apostolat preferit, entre els joves, però treballà sis anys als Centres d’Acció Catòlica femenina de Sarrià.

Fundà el Sanatori de la Mercè i intervingué en diverses obres assistencials. El 1973 li fou publicat el seu Diari de guerra. Al set/2004 fou beatificat.

Soler i Canals, Josep Maria

Deixa un comentari

(Santa Eugènia de Ter, Gironès, 1946 – )

Abat de Montserrat. Estudià al Seminari dels Claretians a Solsona. Monjo de Montserrat (1970), professà el 1975 i el 1981 fou ordenat de sacerdot. En 1976-77 col·laborà a l’Institut Ecumènic de Tantur (Jerusalem), i al Pontifici Ateneu de Sant Anselm de Roma es llicencià en teologia sacramentària (1978-80).

Visitador de la Província Hispànica de la Congregació de Subiaco des del 1996, a Montserrat ha estat mestre de novicis i prefecte de juniors, i professor a l’Escola Filosòfica i Teològica de l’Abadia de Montserrat, de la qual fou el prefecte durant set anys, i també a l’Institut de Litúrgia i al de Teologia Espiritual de Barcelona.

Vicepresident de la Societat Espanyola d’Estudis Monàstics (SEDEM) des del 1992, ha estat sotsdirector de la revista “Studia Monastica”. Fou elegit abat de Montserrat per la comunitat el maig del 2000.

És autor de nombrosos articles i de llibres de litúrgia i espiritualitat.

Serratosa i Queralt, Ramon

Deixa un comentari

(Lleida, 4 octubre 1875 – Jerez de la Frontera, Andalusia, 18 abril 1961)

Eclesiàstic i historiador. Entrà al convent de la Mercè de Lleida (1888) i es doctorà en filosofia i teologia a la Universitat Gregoriana de Roma, on s’ordenà el 1898, any que retornà a Espanya.

Exercí diversos càrrecs, entre els quals dos cops el de provincial de Castella (1906-11 i 1921-23). El 1912 fundà el “Boletín Oficial de la Orden de la Merced”, del qual fou director.

El 1928 anà a Amèrica a estudiar els arxius de l’orde. Catalogà l’arxiu de Cusco, la documentació del qual aprofità per a publicar diversos articles sobre el tema (Los mercedarios y los incas del Perú, 1931; El antiguo Patronato del convento de Cuzco, 1931, etc). És autor d’un santoral de l’orde mercedari (Roma, 1912), de biografies de mercedaris i d’articles sobre temes de l’orde.

Ruaix i Vinyet, Josep

Deixa un comentari

(Moià, Moianès, 4 agost 1940 – )

Eclesiàstic, gramàtic i escriptor. Estudià al seminari de Vic i a la Facultat de Teologia de Catalunya; es llicencià en humanitats al Pontifici Institut Superior de Llatinitat (1969) i en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona (1979).

Ordenat de prevere el 1966, ha exercit en diverses parròquies de Roma (1966-71) i del bisbat de Vic des del 1971. Fou professor de diversos centres i membre de la Junta Permanent de Català (1984-88).

Ha publicat una cinquantena de títols d’obres sobre gramàtica. Els seus manuals El català en fitxes (1968), Català fàcil (1983) i El català (1984), dels quals s’han fet successives edicions, han tingut una gran acceptació. També ha publicat Punts conflictius de català. Deu estudis sobre normativa lingüística (1989), La conjugació dels verbs (1990), Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui (1994-95), Diccionari auxiliar (1996) i Català progressiu (1997).

Com a escriptor ha conreat la poesia, la història local i el periodisme, i ha col·laborat, entre altres publicacions, a “Oriflama”, “Full Diocesà” i a la revista moianesa “La Tosca”, de la qual fou cap de redacció des del 1979. Ha fet nombroses traduccions i correccions de texts.

El 1989 el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya li atorgà el premi Ramon Fuster i el 1990 l’ajuntament de Moià li concedí la medalla d’argent del municipi. L’any 1998 rebé el premi Bages de cultura; el 2000, la Creu de Sant Jordi, i el 2001, el premi Jaume I d’actuació cívica catalana.

Des del 1996 formà part del consell consultiu per a l’elaboració de la nova gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.