(Catalunya, segle XIV – Poblet, Conca de Barberà, 1456)
(o Girald, o Guilard) Bisbe de Barcelona (1445-56) i polític. Fou bisbe de Sogorb (1437-45). Fou conseller de la reina Maria de Castella.
Tingué problemes amb la generalitat per un préstec, i en especial amb el capítol de Barcelona, amb el qual pledejà des del 1448, fins al punt que en morir no li feren exèquies.
El papa Calixt III el nomenà legat per a la reforma de monestirs, i morí a Poblet exercint aquesta missió.
(Montblanc, Conca de Barberà, 1881 – Lleida, 1922)
Eclesiàstic i publicista. Doctor en teologia i remarcable predicador.
Fou canonge magistral de Tortosa (1907) i canonge arxiver de Lleida (1908), on desplegà la seva activitat com a ordenador de l’arxiu i desvetllà, amb conferències i articles, l’interès per l’abandonada Seu Vella a partir de l’any 1913.
(Millà, Noguera, segle XIII – València, 1348)
Canonge i després bisbe de València (1312-48).
Fou canceller de la corona catalano-aragonesa (1320-25) i conseller del rei Jaume II el Just. Mort aquest, residí habitualment a València, on s’oposà a les pretensions territorials del bisbe de Sogorb i defensà, a la cort valenciana del 1329, els furs valencians.
El 1345 fundà una càtedra de teologia a València.
(Agramunt, Urgell, 1665 – San Pedro Sula, Hondures, 7 octubre 1716)
Eclesiàstic. Canonge premonstratès, des del 1685, al monestir de Bellpuig de les Avellanes.
L’any 1690, a causa de pressions externes, i amb patent desplaença de la comunitat, fou imposat com a abat. Reimposat en el càrrec els anys 1696 i 1700. Els seus canonges li incoaren un procés (1703).
Aleshores se n’anà a Madrid, on fou nomenat predicador reial i, el 1708, fou designat bisbe de Nicaragua.
(Catalunya, 1562 – Vic, Osona, 1613)
Bisbe d’Elna (1608-12) i de Vic (1612-13).
De família noble, fou canonge de Tarragona. A Perpinyà dugué a terme la unió dels capítols de Sant Joan i d’Elna.
El 1613 assistí al concili provincial de Tarragona i, de retorn, impulsà a Vic l’organització d’una unió per a lluitar contra el bandolerisme.
Fou enterrat (1621) al panteó familiar de la cartoixa d’Escaladei.
(Catalunya, segle XII – França ?, segle XIII)
XVII abat perpetu del monestir de Poblet. Fou elegit el 1229 com a successor de Ramon de Cervera.
Pel novembre de 1230 rebé la visita de Jaume I el Conqueridor, que passà uns dies al monestir en visita religiosa per agrair la conquesta de Mallorca, durant el qual l’abat de Poblet i el de Santes Creus arbitraren sobre el nomenament del primer bisbe de la restaurada diòcesi de Mallorca, dirimint diferències entre el rei i el bisbat de Barcelona.
Deixà el càrrec el 1231 per tal d’ocupar la seu d’Agen (França). El substituí a l’abadiat Vidal d’Alguaire. Més tard fou arquebisbe d’Ais.
(Besalú, Garrotxa, 24 juliol 1896 – Girona, 17 abril 1980)
Eclesiàstic i historiador de l’art. Xantre de la catedral de Girona (1942) i prelat domèstic del papa (1962).
Ha estat director del Secretariat Catequístic Nacional (1956-65), i és autor del mètode JECEL.
Entre les seves publicacions cal remarcar L’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols (1929), Gerona, la catedral y el museo diocesano (1952) i, amb col·laboració, El tema eucarístico en el arte de España (1952).
(Cambrils, Baix Camp, segle XVII – Barcelona, 29 juny 1723)
Eclesiàstic. El 1704 era ardiaca de la seu de Barcelona.
Considerat austròfil, fugí de la ciutat i tornà el 1705 amb les forces de Carles III de Catalunya, el qual el nomenà capellà d’honor del palau i membre de la junta de confiscació de béns eclesiàstics.
El 1713 assistí a la junta de braços, i decidida la resistència, formà part de les primeres juntes de govern.
El 1714 fou inclòs entre els eclesiàstics que havien d’exiliar-se de tot territori de sobirania espanyola. Després d’un temps d’exili, tornà tanmateix a Barcelona.
(Lleida, 13 setembre 1804 – Vichy, França, 23 juliol 1870)
Eclesiàstic. Es formà a les universitats de Barcelona, Alcalá, Valladolid i Bolonya.
Canonge de Tarragona i capellà d’honor de la capella reial, fou promogut a bisbe de l’Havana (1846-64), on organitzà el seminari tridentí.
El 1864 fou elegit arquebisbe de Tarragona. Prengué part, a Roma, en el Concili Vaticà I (1869-70).
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic i erudit. Beneficiat de Santa Maria del Mar de Barcelona. Corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid.
Estava en relació amb Jaume Caresmar, i durant molts anys treballà a l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona. Fou corresponsal d’Antoni de Capmany en la redacció de les seves Memorias históricas (1779-92).
El 1803 pronuncià, amb motiu de la distribució de premis a la Llotja de Barcelona, una important oració, paradigma del pensament estètic neoclàssic i, al mateix temps, notícia i elogi de la pintura catalana siscentista i setcentista.
Dades dels Països Catalans 