(Catalunya, segle XVII)
Eclesiàstic i polític.
Fou canonge de la diòcesi d’Urgell i secundà el seu company Pau Claris en els desordres ocorreguts a Vic contra els bisbes centralistes (1634), en la lluita contra el seu bisbe Pau Duran i, finalment, en l’àmbit general de la política catalana.
Fou elegit oïdor eclesiàstic de la Generalitat l’any 1640 i tingué una actuació directiva, àdhuc en el camp militar, durant la guerra dels Segadors.
(Aragó, vers 1309 – 1382)
Bisbe de Vic i arquebisbe de Saragossa (1351-82).
Conseller de Pere III el Cerimoniós, participà en el tractat de Deza (1361), féu d’intermediari entre Enric de Castella i Pere III i intervingué en les negociacions pel matrimoni del fill d’Enric amb Elionor.
Va ésser nomenat patriarca de Jerusalem (1380).
(Móra de Rubiols, Aragó, 1450 – Valls, Alt Camp, 21 novembre 1511)
Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1478-90) i arquebisbe de Tarragona (1490-1511).
Estigué vinculat al servei de Joan II el Sense Fe i de Ferran II de Catalunya com a ambaixador seu a Roma i accidentalment en altres estats italians fins al 1500, que entrà a la seva arxidiòcesi.
Fou capità de la guàrdia del palau durant el conclave que elegí Alexandre VI (1492). Aquest el nomenà posteriorment governador de Roma.
Fou desmembrada l’extensió de la seva província eclesiàstica amb l’erecció de l’arquebisbat de València (1492), al qual s’incorporaren com a sufragànies Cartagena i Mallorca.
Entre el 1498 i el 1499 l’impressor Rosembach li imprimí un breviari, un diürnal, un missal i un llibre d’himnes, per a l’església tarragonina.
Fou president de la generalitat per mort del titular, el canonge barceloní Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, elegit el 1503.
Des del 1500 residí habitualment al monestir d’Escornalbou.
(Catalunya, segle VIII – Lió, França, 811)
Bisbe d’Urgell, documentat des del 781. Sembla que procedent del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i mestre de Claudi de Torí.
Partidari convençut i membre destacat de l’adopcionisme -que rebé el nom d’heretgia feliciana a l’imperi franc-, és veié obligat a retractar-se en diverses ocasions en els concilis de Ratisbona (792), Frankfurt (794), Roma (798) i Aquisgrà (798-800), sínodes en què la seva doctrina fou condemnada.
Amb tot, l’emperador Carlemany no li permeté de retornar a la seu d’Urgell, i va confinar-lo a Lió sota la vigilància del bisbe d’aquella ciutat.
(Catalunya, segle XIV – França ?, segle XIV)
Prelat. Fou elegit bisbe de Tortosa el 1357, com a successor d’Esteve.
Publicà una constitució d’interès contra les pràctiques usuràries. En 1361 fou un dels garantidors de la pau de Deza, amb Castella. El 1362 era elegit bisbe de Carcassona.
Fou succeït a Tortosa per Jaume, fill del comte Pere de Prades.
(Barcelona, juliol 1684 – Ourense, Galicia, 11 desembre 1763)
Prelat i escriptor. Professà en l’orde dels agustins l’any 1699 i obtingué el títol de mestre en teologia el 1720.
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1732), aquell mateix any fou nomenat bisbe d’Ourense, ciutat on va residir la resta de la seva vida.
Escriví composicions poètiques en castellà i dues obres en llatí, de caràcter polèmic. Figura de l’època de la decadència, com a poeta en català en destaquen les obres religioses Anatomia mental del cos humà i En memòria d’una sepultura, l’extens poema Descripció de la Muntanya e Santuari de Montserrat i, sobretot, un Art de ben morir, que obtingué una gran difusió.
Traduí al català les Lamentacions de Jeremies profeta i una heroida d’Ovidi. Li és atribuït també Lo tractat de la llengua catalana, perdut. La seva obra resta manuscrita, excepte la Descripció…, publicada el 1859.
(Torà, Solsonès, 16 desembre 1798 – Tortosa, Baix Ebre, 27 juliol 1858)
Eclesiàstic. Es doctorà a Cervera.
Ordenat, fou provisor de la diòcesi de Barcelona (1831) i governador de la de Solsona (1846).
Bisbe de Puerto Rico (1848), hi reconstruí la catedral i altres esglésies i amplià el palau episcopal.
Malalt, tornà a l’estat espanyol i fou nomenat bisbe de Tarassona (1855-57) i de Tortosa (1858), càrrec que no arribà a ocupar.
(Barcelona, 1743 – 1805)
Eclesiàstic, escriptor i gramàtic. Fill de l’arquitecte Jaume Esteve i Sunyol, es doctorà a la universitat de Salamanca i fou catedràtic de gramàtica castellana i després de retòrica al seminari tridentí de Barcelona.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1786-90) i de la de Bones Lletres (1787), on llegí composicions poètiques i dissertacions històriques.
En 1803-05 edità, a partir dels materials que li havia lliurat el bisbe Fèlix Amat i en col·laboració amb Josep Bellvitges i Antoni Joglar, el Diccionario catalán-castellano-latino.
(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1356)
Prelat. Fou bisbe d’Elna. El 1352 era nomenat bisbe de Tortosa, succeint a Jaume Sitjó. Organitzà l’arxiu diocesà.
El seu successor a la diòcesi tortosina seria Joan Fabra.
(Barcelona, 1522 – 1577)
Eclesiàstic. Fou canonge de la seu de Barcelona. Resultà elegit Oïdor de Comptes, pel braç eclesiàstic, de la Generalitat de Catalunya.
Ocupava el càrrec quan la institució decidí oposar-se a la percepció, per part de Felip II de Catalunya, de l’import extraordinari dit l’excusat, consistent en els delmes i drets d’una casa i heretat de totes les parròquies.
El dret era concedit al rei pel papa Pius V amb motiu de les guerres religioses. El Principat fou l’únic territori on sorgí el refús. La inquisició, d’acord amb el pontífex i el rei, denuncià els diputats i oïdors com a favorables a l’heretgia.
Espuny i els seus companys foren empresonats pel virrei, Diego Hurtado de Mendoza, el 19 de juliol de 1569.
Dades dels Països Catalans 