Arxiu d'etiquetes: crítics/ques d’art

Giralt-Miracle i Rodríguez, Daniel

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 setembre 1944 – )

Crític i tractadista d’art. Fill de Ricard Giralt i Miracle. Especialista en l’estudi de les arts, el disseny i l’arquitectura contemporània. Professor de comunicació visual a la Universitat de Barcelona des del 1970.

Fou fundador i director de la revista d’art “Batik” (1973-78) i ha estat col·laborador de diverses revistes. Ha organitzat nombroses exposicions, entre les quals cal destacar Barcelona, París, Nova York (1985), Le Corbusier i Barcelona (1988) i Avantguardes a Catalunya (1992), que va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1993).

Coautor de Catalunya II (1978), Argenters i joiers de Catalunya (1986) i coordinador del Llibre blanc del disseny gràfic a Catalunya (1985). Autor, entre d’altres, de L’art català contemporani (1972), El crit de la terra. Joan Miró i el Camp de Tarragona, Subirachs (1973), Guinovart, la força del llenguatge plàstic (1979), Dels bells oficis al disseny actual. Història de les arts decoratives a Catalunya (1981), Dalí, un artista multidimensional (1990), Ràfols-Casamada (1995). Ha estat president de l’ACCA i ha tingut responsabilitats públiques en la gestió de museus i d’exposicions.

Gasch i Carreras, Sebastià

13 Respostes

(Barcelona, 9 octubre 1897 – 9 desembre 1980)

Crític d’art i d’espectacles. Deixà l’escola a setze anys i treballà fins el 1931 en empreses comercials. Assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual fou bibliotecari. Introductor dels corrents avantguardistes en art, firmà amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà l’anomenat “Manifest Groc” (1928), contrari al noucentisme, i participà activament en les discussions que sobre els problemes de l’Art Nou tenien lloc a Sitges.

Va col·laborar com a crític en un gran nombre de publicacions i revistes, com la “Gaseta de les Arts”, “D’Ací i d’allà”, “L’Amic de les Arts” (1925-29) o “Destino”, des de les quals impulsà noves descobertes en el món de l’art. Fou molt amic de García Lorca, amb qui mantingué una llarga correspondència. Visqué a França del 1939 fins al 1942. Revalorador també del món de l’espectacle, el circ i el music-hall, el seu nom fou perpetuat amb el Premi Sebastià Gasch anual dedicat a aquests gèneres.

Entre altres obres, publicà La pintura catalana contemporània (1937), La dansa (1946), El circo y sus figuras (1946), L’expansió de l’art català al món (1953), Expressionisme (1955), París 1940 (1956), La pintura abstracta (1957), Barcelona de nit (1957), Charlie Rivel, pallasso català (1962), Les nits de Barcelona (1969), Tàpies (1971) i Wilfredo Lam a París (1977).

Folch i Torres, Joaquim

21 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1886 – Badalona, Barcelonès, 7 novembre 1963)

Museòleg, historiador i crític d’art. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Josep Maria i Ignasi. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans, institucions de les quals més tard fou professor.

Del 1910 al 1920 es féu càrrec de la pàgina artística de “La Veu de Catalunya”. Col·laborà també a l'”Annuari de l’Institut d’Estudis Catalans“, a “Vell i Nou”, a “D’Ací i d’Allà”, a la “Gaseta de les Arts”, a la “Revista de Catalunya”, al “Butlletí dels Museus” i a “La Vanguardia”.

Fou conservador (1918) i director general (1920-26 i 1930-39) del Departament d’Art Medieval dels museus de Barcelona. Des d’aquest càrrec portà a terme una important tasca de reorganització i modernització dels museus de la ciutat. Gràcies a la seva gestió es van poder reunir al Museu d’Art de Catalunya (inaugurat el 1934) una bona part de les pintures murals romàniques catalanes i salvar-les de llur lamentable mal estat. Fou també assessor artístic de Francesc Cambó.

Home erudit, publicà un resum de la Història general de l’art (1922) i dirigí l’obra, realitzada en col·laboració, L’art català (1955-58, 2 volums). Escriví també nombroses publicacions sobre els frontals romànics pintats a Catalunya, ceràmica de Paterna, etc, i les monografies del pintors Martí i Alsina (1912) i Marià Fortuny (1962).

Entre els càrrecs que ocupà figura el de membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1942) i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1959).

Cirici i Pellicer, Alexandre

7 Respostes

(Barcelona, 24 juny 1914 – 10 gener 1983)

Tractadista i crític d’art i escriptor. Ultra la seva tasca com a tècnic artístic de publicitat, decorador, figurinista i la seva dedicació a la pintura (dècada de 1940), excel·lí com a crític i orientador de l’art contemporani català. Professor (1970) i catedràtic de sociologia de l’art a la Universitat de Barcelona (1981), organitzà el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1960).

Es destacà com a crític d’art, amb nombroses publicacions sobre l’art i els artistes dels Països Catalans (El arte modernista catalán, 1951; L’arquitectura catalana, 1955; L’escultura catalana, 1957; La pintura catalana, 1959; Art i Societat, 1964; Ceràmica catalana, 1977; L’art gòtic català, segles XIII-XIV, 1979; L’art gòtic català, segles XV-XVI, 1979)-

Però destaquen especialment les seves obres sobre l’art del segle XX: Picasso antes de Picasso (1946), El arte modernista catalán (1951), Tàpies i la transverberació (1954), Cuixart (1960), L’art català contemporani (1970), Tàpies, testimoni del silenci (1970), Miró llegit (1970), Viladecans (1975), Museus d’art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent. La seva autoritat, en gran part exercida des de la crítica en publicacions periòdiques, tingué un gran pes en l’evolució dels corrents artístics a Catalunya.

També publicà el llibre de poesia Muntanya única (1947); els llibres de memòries: Nen, no t’enfilis (1972), Temps barrat (premi Josep Pla 1972), A cor batent (1976), Les hores clares (1977); dos llibres de visions barcelonines, amb il·lustracions d’Aurora Altisent; la guia Barcelona pam a pam (1971), i juntament amb A. Mercè i Varela, Més que un club (1975).

Afiliat al PSC fou elegit senador per Barcelona (1977, 1979, 1982) i diputat al Parlament Europeu, on defensà una proposta sobre les llengües minoritàries, que fou aprovada, i president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.

La seva germana Maria Cirici i Pellicer  (Barcelona, 1911 – 2001) fou pintora. Ha conreat el paisatge i la pintura mural.

Fou el pare de l’arquitecte Cristian Cirici i Alomar.

Benet i Vancells, Rafael

12 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental, 2 juny 1889 – Barcelona, 16 gener 1979)

Pintor i tractadista d’art. Crític contemporani. Fou deixeble de Francesc d’Assís Galí a l’Escola d’Art, a la qual assistí, i del seu oncle Joaquim Vancells. Animador de l’Agrupació Courbet (1919) i de Les Arts i Els Artistes, fou fundador del Saló de Montjuïc i president del Cercle Artístic de Sant Lluc (1929).

Paisatgista i autor de quadres de natura morta, també va cultivar la figura. Coneixedor de les tendències impressionistes i cubistes, la seva obra, sense estar afiliada a cap, n’aprofita les experiències. Va exposar no solament a Barcelona, sinó també a París, Londres i Nova York. Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. El 1959 guanyà el gran premi de la Ciutat de Terrassa i el 1966 obtingué el primer premi de la Crítica.

Com a crític i historiador d’art va escriure a “La Revista”, “Gaseta de les Arts”, “La Veu de Catalunya”, “D’ací i d’allà”, “Mirador” i “Revista”. Fou redactor d’obres com L’art català i Monumenta Cataloniae.

Publicà les monografies Joaquim Vayreda (1923), El escultor Manolo Hugué (1942), Darío de Regoyos (1945), Velázquez (1946), Antonio Viladomat (1947), Isidro Nonell y su época (1947), Xavier Nogués (1949) i Joaquim Vancells (1954).

Publicà també La escultura moderna y contemporánea (1949), El futurismo comparado (1949) i, en col·laboració amb el seu fill Jordi Benet i Aurell, Impresionismo (1952) i Simbolismo (1953). Fou cofundador del museu de Tossa de Mar.