Arxiu d'etiquetes: comtat Girona

Guifré II Borrell de Barcelona

9 Respostes

(Barcelona, vers 874 – 26 abril 911)

Comte de Barcelona, Girona (Guifré III) i Osona (897-911). Fill primogènit i successor de Guifré I el Pilós i Guinedilda.

És gairebé segur que el 899 es presentà al rei franc Carles el Ximple, a Tours-sur-Marne, i, després de jurar-li fidelitat i vassallatge, rebé un precepte que li adjudicava totes les terres que el seu pare havia ocupat en les comarques ermes d’Osona i Bages.

Aquesta fou la darrera vegada que un comte català prestà homenatge al monarca franc.

Continuà l’obra repobladora del seu pare a les comarques centrals i estengué els seus dominis a la dreta del Llobregat.

Guifré I de Barcelona

76 Respostes

(Catalunya, vers 840 – 11 agost 897)

(el Pelós o Pilós)  Comte de Cerdanya i Urgell (870-897), i de Barcelona i Girona–Besalú (878-897). Fill primogènit del comte Sunifred I (mort 848) i de la seva esposa Ermessenda.

Miró I el Vell (mort 894 o 895), germà de Guifré, col·laborà amb ell en la tasca de govern i s’encarregà especialment de la regència del Conflent, pagus annex a la Cerdanya.

Per la fidelitat de la casa de Cerdanya a la monarquia carolíngia, durant la revolta (877-878) del poderós marquès Bernat de Gòtia, Guifré va rebre els comtats de Barcelona i Girona-Besalú, i Miró, el Rosselló. Posteriorment, Guifré va deixar a un altre germà, Radulf (mort 913), el govern del pagus de Besalú, annex al comtat de Girona.

Els honors de Guifré dibuixaven un gran cercle entorn d’una regió central, les comarques d’Osona i Bages, que eren terra de ningú d’ençà de la revolta (826-827) d’Aissó. Per la situació estratègica d’aquestes terres, calia ocupar-les, repoblar-les i establir-hi una nova frontera, la del Llobregat, Cardener i Segre; Guifré ho féu entre el 879 i el 890, aproximadament.

Guanyà la vall de Lord per al comtat d’Urgell, recuperà el pagus de Berga, dependència tradicional del comtat de Cerdanya, i establí el comtat nou i únic d’Osona en terres ausonenques i manresanes.

La repoblació es realitzà a base d’aprisions, la major part directament per Guifré, pels fidels de la seva cort i també per una gran massa de camperols. Guifré i la seva muller Guinedilda fundaren també els monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (vers 885).

Al marge de l’empresa repobladora, entre el 885 i el 892, Guifré hagué d’afrontar els problemes derivats de la usurpació del bisbat d’Urgell pel clergue Esclua. Aconseguí que Esclua i el seu protegit Ermemir, bisbe de Girona, fossin deposats (concili d’Urgell, 892).

La repoblació de les comarques centrals, amb la reconstrucció de la fortalesa de Cardona, obligà els serraïns a fortificar Lleida (882) i a atacar les terres del comte en una sèrie d’enfrontaments (883-884 i 897), en l’últim dels quals Guifré fou ferit greument i morí pocs dies després.

Girona, comtat de

35 Respostes

(Catalunya, 785 – 1057)

Territori feudal, organitzat després del lliurament de la ciutat de Girona a Carlemany (785) i donat al seu vassall Rostany (785-a 812), el qual s’ocupà de la defensa i participà en el setge de Barcelona (801). El successor, Odiló, intervingué en una treva amb els musulmans (812) i va fomentar la colonització.

Amb Berà (vers 812-820) el comtat s’uní amb els de Barcelona, Besalú, Conflent, Empúries, Narbona, Rasés i Rosselló dins la marca de Septimània. Deposat Berà per rivalitats entre francs i gots, Rampó (820-825), franc, fou comte de Girona i d’Empúries.

Bernat de Septimània (826-831) obtingué els comtats després de la rebel·lió d’Aissó (826), però els va perdre, acusat d’infidelitat; els recuperà de Berenguer de Tolosa (832-835), però va acabar ajusticiat (844).

Els heretà Sunifred d’Urgell-Cerdanya (844-848) i els conservà fins a la revolta de Guillem, fill del difunt Bernat.

El de Girona l’ocupà Guifré (848-853), potser antic vescomte, que va impedir un saqueig sarraí de la ciutat (850). Un cop destituït Unifred (862), fou comte Otger (m v870), d’origen local, el qual anà a Quierzy a demanar un privilegi per Sant Julià del Mont (866).

Unit amb el comtat de Barcelona per Bernat de Gòtia i confiscats ambdós per rebel·lió, foren lliurats a Guifré el Pelós (878). Aquest afrontà les pretensions de Sunyer II i Dela d’Empúries sobre el comtat de Girona (890), que fou governat amb una certa autonomia per vescomtes, hereditaris des de Sunifred (I) (982-1008), la néta del qual, Ermessenda de Montsoriu, va unir el patrimoni amb el del seu marit Guerau de Cabrera i donà lloc a la línia vescomtal de Girona o Cabrera.

Fou titular temporal del comtat Ermessenda de Barcelona (1039-57), per cessió del seu nét Ramon Berenguer I.

Borrell II de Barcelona

43 Respostes

(Catalunya, 927 – Castellciutat, Alt Urgell, 992)

Comte de Barcelona, Girona i Osona (947-992) i d’Urgell (948-992). Fill de Sunyer I de Barcelona, corregnà amb el seu germà Miró I, fins que aquest morí (966).

Intentà, amb el bisbe Ató de Vic, la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, i estengué la repoblació fins a la vall del Gaià i la Conca de Barberà, al mateix temps que prosperava la cultura per tot el territori.

Davant la manca d’auxili dels francs quan Almansor saquejà Barcelona, decidí de trencar el lligam de vassallatge que mantenia amb el rei franc Hug Capet i proclamà la independència del comtat (985).

A partir de 988 associà en el govern els seus fills Ramon Borrell I (Barcelona) i Ermengol I (Urgell).

Bernat de Gòtia

1 Resposta

(França, segle IX – Catalunya, vers 880)

Marquès i comte de Narbona, Barcelona i Rosselló (865-878) i després comte de Girona, i darrer marquès franc a Catalunya. Fill i nét dels comtes de Poitiers.

El 872 el rei Carles el Calb el nomenà membre del consell que havia de governar Aquitània durant la minoritat del seu fill Lluís. El 876 rebé els comtats de Bourges i Autun, però l’any següent inicià una revolta (877-878) contra Carles i Lluís.

Fou destituït pel concili de Troyes (878) i, passaren Barcelona-Girona al comte de Cerdanya, Guifré I el Pelós; Rosselló, al germà d’aquest, Miró de Conflent, i Narbona, al comte de Tolosa i Alvèrnia, Bernat Plantapilosa.

Berenguer Ramon I de Barcelona

20 Respostes

(Catalunya, vers 1006 – Barcelona, 31 març 1035)

“el Corbat”  Comte de Barcelona, Girona i Osona (1017-35). Fill i successor de Ramon Borrell I de Barcelona.

D’acord amb el testament d’aquest, els primers anys governà conjuntament amb la seva mare Ermessenda de Carcassona.

Es casà amb Sança de Castella (1021), filla de Sanç Garcia de Castella, i l’associà al govern, fet que provocà una situació conflictiva amb Ermessenda, resolta gràcies a la intervenció del bisbe de Girona Pere I de Carcassona (compromís del 1023). Després de la mort de Sança es casà amb Guisla de Lluçà.

Durant el seu govern es dugué a terme una considerable tasca de pacificació i repoblació del territori comtal. A més concedí privilegis i franquícies als habitants d’Olèrdola i Barcelona (1025).

En el seu testament deixà al fill primogènit, Ramon Berenguer I, el comtat de Girona i el de Barcelona, fins al Llobregat; a Sanç, la resta d’aquest comtat, i a Guillem I, el comtat d’Osona. Ramon Berenguer I, però, aconseguí de refer el patrimoni quan els seus germans renunciaren a llurs parts (1049-54).

Berenguer I de Tolosa

2 Respostes

(França, segle VIII – 835)

Comte i duc de Tolosa i comte de Pallars i de Ribagorça (817-833), de Rosselló, d’Empúries, de Girona i de Barcelona (832-35).

Fou un personatge notable per la prudència i la fidelitat a la casa reial carolíngia, que li valgué d’ésser conseller del rei Pipí d’Aquitània.

A Pallars i a Ribagorça exercí drets sobirans, com ho mostra el precepte que concedí al monestir d’Alaó; aquests dos comtats li foren arrabassats el 833 pel comte Asnar Galí d’Urgell.

No sembla pas que tingués bones relacions amb el bisbe d’Urgell, Possedoni, d’origen franc.

Berà -comte, s IX-

9 Respostes

(Catalunya Nord, segle VIII – Catalunya, segle IX)

Comte de Barcelona (801-820) i de Girona (817-820). D’origen got, probablement era comte de Conflent i de Rasés i del Rosselló (abans del 801).

Prengué part en les campanyes de Lluís el Piadós per deslliurar Barcelona (801), d’on fou nomenat comte, i Tortosa (809), i repel·lí un atac sarraí contra la ciutat comtal (815).

Acusat de traició per cercar la pau amb els àrabs (probablement a causa de la rivalitat amb Gaucelm, comte d’Empúries), fou jutjat, deposat i condemnat a l’exili a Rouen, bé que l’emperador li estalvià la confiscació dels béns (820).