(Gironella, Berguedà, 26 octubre 1913 – Solsona, Solsonès, 3 gener 1971)
Compositor. Deixeble de Cristòfor Taltabull.
Dirigí l’Orfeó Nova Solsona (1960-64) i el Cor d’En Clavé de Berga (1964-71).
Autor de caramelles i de sardanes, com Bonmatí (1948), Mentiderota (1965), Rosa oberta (1966), entre d’altres.
(Bordils, Gironès, 14 gener 1923 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 febrer 2011)
Instrumentista de tible, compositor i director de cobla. Iniciat en la música pel seu pare, Josep Font i Grau, també músic de cobla.
Fou un dels fundadors de la cobla-orquestra Caravana, de Torroella de Montgrí (1943), si bé la major part de la seva vida artística ha estat dedicada a la cobla-orquestra Els Montgris, de la qual esdevingué director.
Entre la seva producció cal esmentar Dolç record, Mà i manetes, Regal de reis, Sardanes al casino, La Maria Teresa i en Josep, Ireneta, Per la nostra amistat, etc.
(Barcelona, 24 agost 1901 – 31 desembre 1967)
Pianista i compositor. Fill de Pius de Fluvià i Borràs. Fou deixeble d’Enric Granados i de l’Acadèmia Marshall, on més tard fou professor.
Dirigí el cor del Cercle Catòlic de Gràcia, i fou membre i professor de l’Institut de Cultura Musical de Barcelona.
És autor de cançons sobre text de Josep Carner (Fred, 1926), Josep Maria López-Picó, etc, sardanes, com Desig (1926), música de cambra, etc. El 1952 fundà el Trio Fluvià, del qual fou pianista i amb el qual actuà per tot Catalunya fins el 1959.
Fou el pare d’Armand de Fluvià i Escorsa.
(Prades, Baix Camp, 1530 – la Portella, Berguedà, 20 febrer 1604)
(dit el Jove) Compositor. Nebot de Mateu Fletxa el Vell. Es formà al costat del seu oncle a la cort castellana. Ingressà a l’orde carmelità el 1552 a la província de València.
Va viure a Itàlia i va treballar a la cort austriaca, on el 1564 fou capellà de l’emperadriu Maria, esposa de Maximilià II, i més tard cantor de la capella imperial, on actuà fins al 1581.
En morir Maximilià, l’emperador Rodolf II el premià pels serveis fets al seu pare amb el nomenament d’abat de Tihanny (Hongria). Visità la Península Ibèrica els anys 1570, 1581 i 1586, per reclutar cantors per a la capella imperial.
A Venècia publica Il primo libro di madrigali a 4 et 5 (1568). Escriví també tres llibres de música polifònica: el Libro de música de punto, perdut, Divinarum completarum psalmi, incomplet, i Las ensaladas, dedicades a Joan de Borja i d’Aragó i publicades a Praga el 1581, també és autor d’Harmonia a 5, per a cinc instruments de corda, i un Miserere a 4 veus, conservades en forma manuscrita.
El 1599 Felip III de Catalunya el nomenà abat del monestir de la Portella, lloc on es retirà.
(Prades, Baix Camp, 1481 – Poblet, Conca de Barberà, 1553)
(dit el Vell) Compositor. Estudià segurament amb Joan Castelló, mestre de capella de la catedral de Barcelona.
En 1523-25 fou mestre de capella de la catedral de Lleida, on havia estat cantor, i en 1544-48, mestre de capella de les infantes Maria i Joana, filles de l’emperador Carles V. Durant els anys que hom en desconeix l’activitat, sembla que tingué relacions amb el País Valencià.
La seva actuació a la cort castellana el familiaritzà amb el repertori de música hispànica i amb la música religiosa i profana francesa, germànica i italiana que executava la capella imperial.
Les obres més importants de Fletxa són les ensalades. Les nadales conservades de Fletxa a tres i a quatre veus mostren una tècnica contrapuntística notable. Algunes obres seves foren transcrites per a veu i viola de mà.
Tot i compondre la peça Què farem del pobre li han estat atribuïdes altres peces anònimes amb text català del Cançoner del duc de Calàbria.
Fou l’oncle de Mateu Fletxa el Jove.
(Valls, Alt Camp, 3 març 1878 – Barcelona, 1962)
Músic. Deixeble de Matthieu Crickboom, Enric Morera i Frederic Lliurat a Barcelona, amplià estudis a Brussel·les.
Compongué música de cambra i l’obra lírica en tres actes Gent del camp (1931).
(Badalona, Barcelonès, 1775 – Barcelona, juny 1849)
Compositor i frare mercenari.
De formació autodidàctica, fou mestre de capella de l’església de la Mercè de Barcelona el 1814, on fundà un cor infantil que havia de formar músics excel·lents.
Entre les seves obres destaquen els drames musicals bíblics El sacrifici d’Isaac i El fill pròdig.
(Barcelona, 24 febrer 1788 – 4 gener 1864)
Organista, director d’orquestra i compositor. Conegut per Mateuet. Deixeble de Francesc Queralt (composició) i de Carles Baguer (orgue), al qual succeí com a organista de la catedral de Barcelona a partir del 1815; fou mestre de capella de la catedral l’any 1830.
Fou director del teatre de la Santa Creu durant més de trenta anys, a partir del 1827. Fou mestre dels músics Baltasar Simó Saldoni, Nicolau Manent, Rovira i Francesc Porcell.
De la seva producció són especialment remarcables un responsori i un Benedictus. Compongué obres escèniques, vocals i per a instruments de tecla.
Fou un gran improvisador a l’orgue, especialment sobre temes de cant pla.
(Girona, 13 març 1835 – Barcelona, 7 març 1916)
Guitarrista i compositor. Amplià la seva formació musical a Barcelona amb Josep Brocà.
El 1885 anà a París, on triomfà com a concertista.
És autor d’obres per a guitarra.
(Alcover, Alt Camp, 1882 – Toledo, Castella, 1936)
Organista, compositor i eclesiàstic. Estudià amb el seu germà Joan a la Seu d’Urgell.
Residí durant vint anys a Toledo, on fou mestre de capella (1929-36) i dugué a terme una gran activitat musical. Fou professor destacat. Compongué música religiosa.
Fou assassinat en esclatar la guerra civil de 1936-39 junt amb el seu germà Josep Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1880 – Toledo, Castella, 1936).
L’altra germà seu fou Joan Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1867 – 1934) Organista. Ordenat sacerdot, fou mestre de capella de la catedral d’Urgell. Estigué al servei de la infanta Isabel de Borbó al palau de La Granja (Segòvia).
