(Horta de Sant Joan, Terra Alta, 20 abril 1915 – Barcelona, 4 juny 2014)
Instrumentista, compositor i director de cobla.
Fou component i capdavanter artístic de la Cobla Barcelona.
Guardonat en diversos certàmens de composició de sardanes, cal esmentar d’entre les seves obres: Figueres 1267, Montsagre, Una vela a l’horitzó, En Manel de Badalona, etc.
(Barcelona, 21 abril 1879 – 15 octubre 1939)
Músic i compositor. Deixeble de Claudi Martínez i Imbert, de Lluís Millet i de Felip Pedrell, àmplia els coneixements de composició amb V. d’Indy i d’orgue amb A. Decaux, a París.
Fou organista de l’església de Pompeia, de l’Orfeó Català i de l’Orquestra Pau Casals. Fou un dels fundadors i col·laboradors de la “Revista Musical Catalana” (1904) i cooperà a l’Obra del Cançoner Popular.
Exercí la crítica musical a “La Vanguardia” i escriví els poemes corals Arca de Noé (1913), Nit d’abril; Cantes religiosos (1914), amb text de Jacint Verdaguer, per a veu i piano, i Cançons populars (1918), per a cor mixt.
També és autor d’obres simfòniques i de cambra i de l’estudi Chopin: sus obras (1913).
(Girona, 7 febrer 1902 – Sabadell, Vallès Occidental, 16 gener 1986)
Escriptor i compositor. Fou organista i mestre de capella de l’església de Sant Feliu de Sabadell.
Publicà aplecs de nadales, música religiosa i goigs.
Poeta acurat, influït per Josep Carner, publicà poesies seves a Balades i cançons (1931), Horitzons i rutes (1936), Rosa mística (1942, primer llibre publicat legalment en català després de la guerra civil), Poemes de Nadal (1946), Fulles d’heura (1948), Georgiques eucarístiques (1952), etc, reunides a De primavera a reravera (1975), i Els que he trobat pel camí (1986).
En prosa va publicar Pas i repàs (1981) i El nostre pa de cada festa (1985).
(Barcelona, 18 març 1868 – Buenos Aires, Argentina, 16 gener 1926)
Músic i compositor. Estudià amb Carles G. Vidiella, Francesc Alió i M. Rodríguez de Alcàntara. El 1896 fundà la Institució Catalana de Música i dirigí la societat coral Catalunya Nova (1901-02).
El 1911 es traslladà a Cuba, on fundà l’Orfeó Català de l’Havana. Més tard dirigí l’acadèmia de belles arts de Corrientes (Argentina) i s’instal·là el 1924 a Buenos Aires.
Escriví l’opereta Cors joves (1901) de Josep M. Jordà, del qual també musicà l’obra en un acte La nit de Nadal. També compongué música per a les obres d’Eduard Marquina El llop pastor (1901) i Agua mansa (1903), per a la de Joaquim Dicenta Ramon Llull (1902) i per a la de Santiago Rusiñol El jardí abandonat (1900).
És autor de Sis valsos romàntics, per a piano, i vuit cançons per a cant i piano, amb text francès. Publicà a París un recull de cançons populars catalanes per a piano i cant, amb original català i versió francesa.
Era casat amb la cantatriu Maria Pichot, més coneguda per Maria Gay.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 19 novembre 1829 – Barcelona, 3 desembre 1901)
Compositor. Estudià al Conservatori de París, on dirigí orquestres de teatre. En tornà l’any 1854 i fou mestre de capella a la seva vila natal.
Residí encara a França entre 1858 i 1881, on escriví Cantata avec choeurs et soli (1868). Fou director de l’escolania de la basílica de la Mercè a Barcelona (a partir del 1881 fins a la seva mort). Dirigí alguns concerts simfònics a la capital.
És autor d’una Simfonia en la, per a quintet instrumental, nombrosa música religiosa, sardanes i altres obres.
(Barcelona, segle XIX – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, octubre 1879)
Compositor i escriptor. Autor de l’òpera La figlia del deserto, estrenada al Liceu de Barcelona el 1854, obra que fou rebutjada tumultuosament pel fet d’haver-se sabut que l’autor, de pocs coneixements musicals, n’havia encarregat l’harmonització a altres músics.
Publicà en defensa seva una Historia… de la ópera titulada “La figlia del deserto” (1854). Deixà també una Missa de glòria i un Stabat Mater. Escriví també El socialismo y la teocracia (1853), on atacava Donoso Cortés.
(Sabadell, Vallès Occidental, 13 desembre 1859 – Barcelona, 20 desembre 1926)
Compositora i pedagoga musical. Filla de Pere Freixas i Sabater. El 1908 fundà l’agrupació coral mixta Cultura Musical Popular.
Escriví sardanes i publicà Cançons catalanes (1900), i dues sèries de Cançons infantils (1905 i 1909), que obtingueren gran difusió. També compongué música per a obres escèniques infantils.
El 1917 dictà un curset de pedagogia musical a Barcelona, que hom sol·licità que fos repetit a Madrid.
El 1928 es féu una edició d’homenatge de les seves obres.
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1888 – 1943)
Violinista i compositor. Estudià al Conservatori de Barcelona, d’on seria professor.
Fou primer violinista de l’Orquestra Pau Casals, així com de la del teatre del Liceu. dirigí l’Orfeó Canigó.
És autor d’un poema simfònic, d’obres per a piano i violí, de diverses cançons per a acompanyament al piano, i d’algunes de caràcter coral.
(Barcelona, 24 octubre 1887 – 7 juny 1962)
Violinista i compositor. Germà d’Andreua. Deixeble d’Antoni Nicolau i de Lluís Millet.
És autor d’una cinquantena de sardanes i, entre altres obres, de la composició coral La vaca cega (premi Joaquim Serra), i de l’obra escènica La mel als llavis.
Harmonitzà també cançons tradicionals catalanes i deixà transcripcions de música dels segles XVII i XVIII.
(Barcelona, 1865 – Buenos Aires, Argentina, 1923)
Compositor. Fill de Lleó Fontova i Mareca i germà de Lleó. Estudià amb Carles Gumersind Vidiella i Felip Pedrell.
Passà a Buenos Aires (1897) on hi fundà l’Instituto Musical Fontova (1904), juntament amb el seu germà Lleó.
També fou germana seva Caterina Fontova i Planes (Barcelona, 1866 – Buenos Aires, Argentina, 1924) Actriu.
