Arxiu d'etiquetes: col·leccionistes

Rocamora i Vidal, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 abril 1892 – 6 febrer 1976)

Col·leccionista, pintor i historiador. Es formà a Llotja amb Feliu Mestres. Guanyà la medalla d’or del concurs Masriera el 1929, any en què exposà per primer cop a La Pinacoteca. Adscrit al Saló de Barcelona, des dels anys 1930 féu exposicions individuals d’obres d’un realisme vist amb sensibilitat i lirisme.

Reuní una importantíssima col·lecció d’indumentària, exposada al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona el 1933, i donada en part, el 1969, al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona. Contribuí a la revaloració del carrer de Montcada.

Publicà Un siglo de modas barcelonesas (1750-1850) (1944), Historia de la navegación aérea en Barcelona (1948), La mode en Espagne au XVIe siècle (1955) i Fernando Sor (1778-1839) (1957), entre altres obres.

Pellicer i Bru, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 18 maig 1925 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 19 gener 2019)

Numismàtic. President de l’Associació Numismàtica Espanyola. Soci d’honor de l’Associaçáo Numismática de Portugal i membre corresponent de l’Instituto de Numismática e Historia de San Nicolás de los Arroyos (Argentina).

Fou vicepresident fundador de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans. Col·laborador de la UNED.

Autor, entre d’altres, de Los reales de a 5, medios duros acuñados en Cataluña durante la guerra de separación 1640-1659 (1965), El medio duro (1971), La introducció del marc reial de Barcelona i Sardenya (1971), Glosario de maestros de ceca y ensayadores (1975), Referencias monetarias en la documentación del archivo de la Catedral de Córdoba, siglo XIV (2007) -en col·laboració-, i Las acuñaciones y quiebras monetarias de Alfonso X y Sancho IV 1252-1284-1295 (2008).

Nostres Clàssics, Els

7 Respostes

(Barcelona, 1924 – 1939 i 1946 – )

Col·lecció de l’editorial Barcino. Iniciada sota la direcció de Josep Maria de Casacuberta, amb el propòsit de posar a l’abast del públic una selecció de la literatura catalana anterior al segle XVI. Aquesta finalitat divulgadora i patriòtica es mantingué fins el 1930.

Des d’aleshores hom publicà només obres senceres, sense modernitzar-ne l’ortografia, ja amb el propòsit d’arribar a aplegar les obres completes dels escriptors medievals catalans. Fins el 1935 n’aparegueren 42 volums, impresos pulcrament en dotzè, ben relligats i preparats pels millors especialistes del país.

La col·lecció, interrompuda per la guerra civil, no pogué ésser represa fins el 1946. El ritme de publicació esdevingué més lent, però augmentà el valor erudit de les edicions i dels pròlegs, on sovint han col·laborat estrangers.

El 1987 arribà als cent vint-i-tres volums (en vuitè a partir del volum 101), que van del segle XIII al XVI (ampliant la idea inicial) i que contenen tant obres originals com traduccions.

Del 1929 al 1934 aparegueren cinc volums d’una sèrie B d’Els Nostres Clàssics, en quart i sense pròlegs ni notes; aquesta sèrie B no fou represa fins al 1975, amb el tercer volum dels Sermons de Sant Vicent Ferrer.

En conjunt, és la col·lecció més important de clàssics catalans, i ha fornit un bon nombre d’edicions de texts inèdits o pràcticament inaccessibles.

Enllaç web: Els Nostres Clàssics

Metras i Mavet, René

1 Resposta

(Saint-Étienne, França, 1926 – Barcelona, 24 març 1986)

Col·leccionista i marxant d’art. Fill d’una família instal·lada a Catalunya el 1934. Estudià enginyeria tèxtil. Practicà la pintura fins al 1947. Féu amistat amb diversos artistes, amb els quals col·laborà al Club 49 i a Dau al Set, on fou el tresorer.

Seduït pel surrealisme màgic, col·leccionà des del 1951 obres dels principals avantguardistes catalans, espanyols i francesos. Edità “El Correo de las Artes” (1958-62), i formà part del Museu d’Art Contemporani de Barcelona promogut pel FAD.

Obrí la galeria René Metras a Barcelona (1962), on presentà obres d’artistes internacionals. Ha format part de diferents jurats i ha col·laborat en les biennals de Venècia i Säo Paulo.

Marès i Deulovol, Frederic

8 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 18 setembre 1893 – Barcelona, 16 agost 1991)

Escultor, col·leccionista i erudit. Estudià a l’Escola de Llotja i practicà al taller d’Eusebi Arnau. Fou pensionat a París, Brussel·les i Itàlia.

És autor de nombroses escultures, realitzades per a llocs públics i privats de Barcelona (diversos grups de la plaça de Catalunya, monuments a l’escenògraf Soler i Rovirosa i a Francesc Layret, retrat de Aureli Capmany, etc), d’altres ciutats de l’estat espanyol, com Maó, Saragossa i Eivissa, i de l’estranger (monument a Salvador Brau, a Puerto Rico), així com de nombrosos retrats.

Aquestes obres tenen les característiques típiques de l’academicisme de la primera meitat del segle XX. Fou molt important la tasca que portà a terme en la reconstrucció de les estàtues jacents del panteó del monestir de Poblet (1946), molt deteriorades des del 1835, i destacà també com a encunyador de medalles.

Com a col·leccionista, realitzà la meritòria labor de recuperació d’objectes d’art, que, centralitzats en una institució que en porta el seu nom (Museu Frederic Marès), cedí a la ciutat de Barcelona; el museu guarda, entre altres peces, una riquíssima sèrie de talles medievals policromades.

Fou professor (1914), catedràtic (1943) i director (1946-64) de l’Escola de Belles Arts, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1960 i acadèmic de San Fernando.

Publicà Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (1964), Port de la Selva. Notas históricas (1972) i Informes sobre los monumentos catalanes (1984).

Giralt-Miracle i Rodríguez, Daniel

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 setembre 1944 – )

Crític i tractadista d’art. Fill de Ricard Giralt i Miracle. Especialista en l’estudi de les arts, el disseny i l’arquitectura contemporània. Professor de comunicació visual a la Universitat de Barcelona des del 1970.

Fou fundador i director de la revista d’art “Batik” (1973-78) i ha estat col·laborador de diverses revistes. Ha organitzat nombroses exposicions, entre les quals cal destacar Barcelona, París, Nova York (1985), Le Corbusier i Barcelona (1988) i Avantguardes a Catalunya (1992), que va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1993).

Coautor de Catalunya II (1978), Argenters i joiers de Catalunya (1986) i coordinador del Llibre blanc del disseny gràfic a Catalunya (1985). Autor, entre d’altres, de L’art català contemporani (1972), El crit de la terra. Joan Miró i el Camp de Tarragona, Subirachs (1973), Guinovart, la força del llenguatge plàstic (1979), Dels bells oficis al disseny actual. Història de les arts decoratives a Catalunya (1981), Dalí, un artista multidimensional (1990), Ràfols-Casamada (1995). Ha estat president de l’ACCA i ha tingut responsabilitats públiques en la gestió de museus i d’exposicions.

Font i Gumà, Josep

6 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 gener 1859 – 4 juliol 1922)

Arquitecte i col·leccionista. Fou deixeble d’Elies Rogent i obtingué el seu títol professional el 1885.

És autor de la font de la plaça de Soler i Gustems de Vilanova i la Geltrú (1893), de l’hospital de Sitges, de la casa Puig i Colom de Barcelona (1913-14) i de la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú. El 1904 féu la reforma de l’Ateneu Barcelonès.

Amic de Domènech i Montaner i d’Antoni Maria Gallissà, féu amb ells nombroses sortides arqueològiques, en les quals sovint aconseguia peces per a la seva notable col·lecció de ceràmica catalana dels segles XIV al XVI, que el 1919 oferí a la diputació de Barcelona a canvi de la restauració del castell de la Geltrú. El 1905 publicà el seu important estudi titulat Rajoles d’art vidriades catalanes i valencianes, amb il·lustracions pròpies. El 1922 fou nomenat acadèmic de Sant Jordi.

Casamor i d’Espona, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 setembre 1907 – Cervià de Ter, Gironès, 12 juny 1979)

Escultor i col·leccionista d’art. Es formà a l’Escola de Llotja amb Josep Junyach. Dins la tònica noucentista, a la qual s’estroncà tardanament, la seva obra se centra al voltant de la figura femenina, bé amb característiques al·legòriques, bé retrats. Hi és perceptible una certa influència de Maillol.

Concorregué a diversos certàmens oficials (1932-35) i immediatament després de la guerra civil impulsà l’anomenada Agrupació d’Artistes Mediterranis.

Realitzà diverses escultures per al recinte de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). Féu també alguns notables exemplars d’imatgeria religiosa per a esglésies i convents, així com per a la façana de la catedral de Girona.

Carreras i Dagas, Joan

1 Resposta

(Girona, 7 setembre 1828 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 19 desembre 1900)

Professor de música. Deixeble d’Antoni Vidal i de Josep Barba, fou nomenat mestre de capella a Girona (1851-60), on fundà una acadèmia de música, i hi estrenà l’òpera Rosamunda in Ravenna, i a Madrid Il rinnegato i l’oratori Los pastorcillos.

S’establí a la Bisbal d’Empordà el 1880, on fou organista i mestre de capella de la parròquia, i des d’on organitzà la vida musical de la comarca.

La seva producció és molt àmplia, especialment en el camp religiós (Missa per a tres cors i orquestra, 1852). Formà una notable col·lecció d’instruments musicals i una valuosa biblioteca de documents i llibres musicals, que fou adquirida per la diputació de Barcelona i catalogada per Felip Pedrell.