(Olot, Garrotxa, 1918 – 17 agost 1997)
Editor. El 1947 fundà la “Biblioteca Olotina”, dedicada a temes i autors locals. La gran majoria dels cent quaranta petits volums publicats són escrits en català.
Dirigí el quadre escènic de l’Orfeó Popular Olotí; ha muntat l’Arxiu Casulà, d’objectes olotins, i col·laborà a la premsa local amb el pseudònim El Campaner del Fluvià.
Fou el cronista oficial de la ciutat d’Olot.
(Barcelona, 1584 – 1638)
Noble. Rebesnét de Francesc de Castre-Pinós de So i Carròs. Dit també Gaspar Galceran de Gurrea i d’Aragó. Primer comte de Guimerà.
Reuní una col·lecció important d’objectes antics. Escriví nombrosos estudis de caràcter divers, relacionats amb els seus coneixements històrics i arqueològics.
Tingué un fill il·legítim, Esteve Galceran de Castre-Pinós-Gurrea d’Aragó (Ribagorça, segle XVII – després 1667) Fou el darrer representant de la branca dels Castre-Pinós de So.
(Valls, Alt Camp, 14 setembre 1889 – Barcelona, 13 juliol 1971)
Fotògraf i publicista. Establert a Valls, el 1915, reuní una interessant col·lecció fotogràfica sobre temes d’art i d’etnografia.
El 1932 s’establí a Barcelona, on s’especialitzà en fotografia publicitària i col·laborà en les revistes “Mirador”, “Revista Ford”, “Publi-Graf” i “Nova Ibèria”.
Promogué les relacions amb l’Alguer, especialment el viatge de retrobament del 1960.
(Barcelona, segle XIV – 1437)
Tractadista de monedes.
Autor d’un Tractat o compendi fet de les monedes per lo qual pot ésser robat o gastat per art de billoneria, e aixís mateix com ne pot ésser preservat si diligentment és advertit o entés (1437), en el qual adverteix de les maniobres amb què els florentins extreien de Catalunya la moneda de millor llei.
L’obra tingué una considerable difusió, i fou recollida per Jaume Marquilles en els seus comentaris als Usatges (1448). No fou editada, però, fins el 1818, per Josep Salat, en la seva obra Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña.
(Barcelona, 21 setembre 1856 – 27 febrer 1924)
Maquetista de joies i col·leccionista d’art. Fill de Francesc Cabot i Ferrer, i germà de Joaquim.
Organitzà, com a membre de la Junta de Museus de Barcelona, algunes de les més grans exposicions artístiques de l’època.
Adquirí a Viena el Sant Jordi de Jaume Huguet, actualment al Museu d’Art de Catalunya. La col·lecció de vidres que a la seva mort deixà al Museu d’Arts Decoratives de Barcelona és una de les més importants d’Europa.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 20 agost 1799 – Madrid, 3 desembre 1876)
Pintor, militar i col·leccionista d’art. Fill de Llorenç de Cabanyes i Fuster i germà de Josep Antoni i de Manuel.
Conreà el paisatge, moltes vegades a l’aquarel·la, i pintà, sobretot, motius de Mallorca i de Vilanova i la Geltrú. Moltes de les seves obres foren executades sobre taula. A la casa pairal de Vilanova i la Geltrú hom guarda una estimable col·lecció de les seves obres.
Fou coronel d’artilleria i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
(Barcelona, 1818 – 17 gener 1905)
Escriptor i bibliòfil. Reuní una biblioteca amb importants incunables.
Col·laborador en diverses revistes, publicà moltes obres erudites, bé que mancades de rigor científic: Egipte, Asúria i Babilònia; Per què es diu llengua d’Oc?; La gorra catalana (1887), Errors històrics: ni iberos ni fenicis (1887), Ni arios ni indoarios (1889), La Creu. Los monuments megalítics (1892), Els grecs, els etruscos (1895), L’escriptura. Lo gravat. L’impremta. Lo llibre (1898) i De la pretenguda i malentesa civilització arabe (1899), i sobre jocs: Lo joc de naips o cartes (1886), El ajedrez (1890).
(Barcelona, 26 maig 1858 – Madrid, 11 maig 1932)
Enginyer i bibliòfil. Fou director de Caminos de Hierro del Norte de España i gran impulsor de la construcció de ferrocarrils a l’estat espanyol.
Reuní importants col·leccions de ceràmica, de dibuixos i de llibres. Incorporat a la vida madrilenya, cedí les seves col·leccions als museus de Madrid.
(Barcelona, 3 octubre 1852 – 21 desembre 1927)
Arqueòleg. Fill de Manuel de Bofarull i de Sartorio, i germà de Francesc. En ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 entrà a formar part dels serveis artístics municipals i es féu càrrec de la secretaria de la secció arqueològica.
El 1903 passà a ser director del Museu Municipal, càrrec que ja ocupava interinament des de feia sis anys. Fou soci activíssim del Centre Excursionista de Catalunya.
Formà una col·lecció notable, de caràcter particular, d’instruments d’il·luminació, partint de troballes del segle XIII. Publicà diversos escrits.
(Barcelona, 1953 – )
Col·lecció creada per Josep M. de Casacuberta en el marc de l’Editorial Barcino.
Aplega texts, documents i estudis referents a Jacint Verdaguer destinats a recollir la important obra d’investigació científica, en bona part encara inèdita, que representa una renovació dels estudis verdaguerians.
Enllaç web: Biblioteca Verdagueriana
Dades dels Països Catalans 