Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Udina i Martorell, Frederic

2 Respostes

(Barcelona, 29 setembre 1914 – 30 desembre 2011)

Historiador, arxiver i catedràtic. Germà de Santiago. Catedràtic de la Universitat de Barcelona, fou director del Museu d’Història de la Ciutat (1959-76) i director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1961-82).

Ha estat degà de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona i professor en aquesta mateixa universitat, així com delegat de cultura de l’ajuntament barceloní (1975-76) i fundador i director de l’Institut Interuniversitari d’Estudis medievals.

D’entre els nombrosos llibres que ha publicat, destaquen els reculls El llibre blanc de Santes Creus (1947) i El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X (1951), i els treballs L’escut de la ciutat de Barcelona (1979), Documents cabdals de la Història de Catalunya (1985), Notes històriques de la Universitat Autònoma de Barcelona (1995) i, en col·laboració amb J.M. Garrut, Barcelona, vint segles d’història (1963).

Trueta i Raspall, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 27 octubre 1897 – 20 gener 1977)

Cirurgià. Nascut en el si d’una família de metges, va acabar la carrera de medicina l’any 1921 i començà a treballar a l’Hospital de la Santa Creu. El més cèlebre dels seus descobriments consisteix en un sistema totalment innovador de tractament de les ferides.

Va residir a Anglaterra durant una trentena d’anys, durant els quals va exercir com a catedràtic de Cirurgia Ortopèdica a la Universitat d’Oxford. Va tornar a Catalunya l’any 1967.

Per la seva activitat en el camp de la medicina va ser àmpliament reconegut amb una gran quantitat de guardons i de doctorats honoris causa.

És autor d’uns quants llibres, entre els quals es destaca l’assaig L’esperit de Catalunya, repetidament reeditat.

Trias i Fargas, Ramon

4 Respostes

(Barcelona, 27 desembre 1922 – el Masnou, Maresme, 22 octubre 1989)

Economista i polític. Fill d’Antoni Trias i Pujol. Es doctorà en dret a Bogotà (1947) i amplià estudis a Chicago, on obtingué el Master of Arts in Economics. El 1950 tornà a Catalunya, on exercí d’advocat i es vinculà a la universitat.

Llicenciat en ciències econòmiques (1960), guanyà (1962) per oposició la càtedra d’economia política i finances a la Facultat de Dret de València, i el 1972 passà a ocupar la càtedra de finances i sistemes fiscals a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona.

Publicà diversos treballs, entre els quals cal destacar Introducció a l’economia de Catalunya (1972), Nacionalisme i llibertat (1979) i Narració d’una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya (1985).

Principal representant, des del 1975, d’Esquerra Democràtica de Catalunya, en fusionar-se aquesta amb Convergència Democràtica de Catalunya (juny 1978), n’esdevingué el president. Elegit diputat al congrés (1977, 1979 i 1982) i senador (1986), fou conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 1982 i novament durant els anys 1988-89.

Salas i Bosch, Xavier de

1 Resposta

(Barcelona, 4 juny 1907 – Madrid, 3 juny 1982)

Historiador de l’art. Fill de l’enginyer de camins Xavier de Salas i de Milans. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona i en dret a Salamanca i es doctorà en història a Madrid, on fou deixeble d’Elies Tormo. Amplià estudis a Viena i a Berlín.

Professor auxiliar a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona des del 1931. Fou secretari de Dionisio Ridruejo en el secretariat dels Servicios de Propaganda a Burgos (1937). Comissari delegat de la Dirección General de Bellas Artes a la direcció del Museu d’Art de Catalunya (1940-47), fou encarregat de la càtedra d’història de l’art a la Universitat de Barcelona (1943) i catedràtic (1945).

Director de l’Instituto de España, a Londres (1946-62), i agregat cultural a l’ambaixada espanyola (1954-62). El 1962 obtingué la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Madrid i esdevingué sotsdirector del Museo del Prado, del qual fou director des del 1970.

Fou acadèmic de Bones Lletres de Barcelona (1943) i de San Fernando (1967), membre de la Hispanic Society de Nova York i corresponent de nombroses institucions. Fou president del bureau del Comitè Internacional d’Història de l’Art.

En la seva obra sobresurten les edicions de la Biografía pictórica Valentina d’Orellana (1930) i de La fi del Comte d’Urgell (1931), així com la publicació de diversos documents.

Publicà nombrosos treballs a “Archivo Español de Arte” i “Gazette des Beaux-Arts” -de la qual fou membre del comitè de direcció-, i col·laborà a “Goya”, “Arte Español”, “Anales y Boletín de los Museos de Barcelona”, “Burlington Magazine”, etc, especialment sobre el tema de Goya -sobre la figura del qual féu notables aportacions-, Rosales, la pintura espanyola del s XVII i els pintors romàntics hispànics.

Publicà llibres com La familia de Carlos IV (1944), Velázquez (1962) i The Golden Age of Spanish Painting (1976, en col·laboració).

Rubió i Ors, Joaquim

17 Respostes

(Barcelona, 31 juliol 1818 – 7 abril 1899)

Escriptor i catedràtic. Estudià primer al seminari i més tard dret. L’any 1842 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i guanyà la càtedra de literatura a la universitat de Valladolid. Mantenidor dels Jocs Florals el mateix any de la seva restauració (1859), va obtenir-hi l’englantina el 1890. Catedràtic d’història a Barcelona. El 1892 fou nomenat rector de la Universitat de Barcelona.

Figura complexa, la seva posició s’accentuà a partir de la Revolució de Setembre. Fou un dels membres de l’escola apologètica catalana i va tenir un paper preponderant en el moviment catòlic català. Com a historiador, mantingué els models de la historiografia romàntica, mentre que com a escriptor i crític continuà en la mateixa línia de la seva joventut, trets que es palesen a El Renacimiento Catalán (1878). En temes de filologia, publicà treballs sobre Pere Serafí i Francesc Vicenç Garcia.

La seva obra poètica mostra els trets més importants de tota la seva obra: poeta en català, començà a escriure iniciat per Aribau i Antoni Martí. Començà escrivint poesia a “El Guardia Nacional” (1837), però fou al “Diario de Barcelona”, on desenvolupà de debó la campanya cultural amb el poema Lo Gayter de Llobregat (1839), que obtingué un notable ressó a Barcelona, i féu que hi comencessin a escriure altres poetes com Antoni Martí i Antoni de Bofarull.

La seva influència fou decisiva dins el moviment romàntic català. El poema Roudor del Llobregat és una composició èpica que guanyà el premi de poesia convocat l’any 1841 per l’Acadèmia de Bones Lletres. En editar Lo Gayter del Llobregat (1841), va aplegar-hi les seves obres publicades en català i fou després traduït a diversos idiomes.

La seva poesia és exponent d’un corrent romàntic conservador, exaltat per un esperit patriòtic, que, a través del tema de l’Ubi sunt, evoca l’època de l’edat mitjana. Entre els seus poemes més populars, cal remarcar Barcelona i Mos cantars.

És considerat un dels iniciadors del moviment cultural de la Renaixença.

Robert i Yarzábal, Bartomeu

13 Respostes

(Tampico, Mèxic, 20 octubre 1842 – Barcelona, 10 abril 1902)

Metge i polític. Conegut popularment per Doctor Robert. Fill de Francesc Robert, natural de Sitges, i de Teodora Yarzábal. Des de molt petit va viure a Sitges, seguí la carrera de medicina, com el seu pare i el seu avi, es llicencià amb premi extraordinari i aconseguí el doctorat a Madrid l’any 1864.

Fou metge de l’Hospital de la Santa Creu i, l’any 1875, catedràtic de patologia interna de la Universitat de Barcelona. Va assolir un gran prestigi i, el 1884, fou cridat a una consulta de metges durant l’última malaltia d’Alfons XII de Borbó. Va ésser vicepresident del congrés mèdic internacional celebrat a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.

Del 1899 al 1901 freqüentà els nuclis dirigents del moviment catalanista, de gran vitalitat llavors. El 1898 fou president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, i anà al davant de la comissió que marxà a Madrid en defensa del programa regeneracionista de Catalunya.

Durant el govern de Silvela fou nomenat alcalde de Barcelona (1899), però topà amb una resistència que li impedí de realitzar el seu programa. Dimití després d’haver signat quatre embargaments a industrials que no pagaven els impostos com a conseqüència del Tancament de Caixes.

Quan es formà la Lliga Regionalista (1901) en fou el primer president. Elegit diputat a corts, hi defensà el programa catalanista i es destacà per la denúncia del lerrouxisme.

Pi i Sunyer, August

15 Respostes

(Barcelona, 12 agost 1879 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 12 gener 1965)

Fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. El 1902 fundà la Societat de Biologia de Barcelona i, més endavant, fou catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, on creà una veritable escola de la seva especialitat i desplegà una gran tasca docent i d’investigació (al Laboratori Bacteriològic Municipal i a l’Institut de Fisiologia).

A partir del 1916, fou durant cinc anys diputat a corts pel districte de Figueres com a republicà federal. El 1920 promogué, sota els auspicis i la dotació de la Mancomunitat de Catalunya, la creació d’un institut que havia d’esdevenir l’Escola de Fisiologia catalana.

El 1939 es traslladà a Veneçuela, on fou nomenat professor de la universitat de Caracas; a Amèrica va seguir la seva tasca científica, reconeguda internacionalment. Les seves investigacions es refereixen als més diversos camps de la fisiologia. Premi Kalinga de la Unesco (1955) pels seus treballs de biologia.

A més a més d’haver dirigit les publicacions periòdiques “Treballs de la Societat de Biologia” i “Annals de l’Institut de Fisiologia”, sobresurten de la seva obra Tratado de fisiología (1902), La infección (1911), La unidad funcional (1917), Los mecanismos de correlación fisiológica (1920), Les distròfies per retard (1929), Los fundamentos de la biología (1943), El sistema neurovegetativo (1946), Filosofía y biología (1954) i el tractat Fisiología humana (1962).

Monlau i Roca, Pere Felip

1 Resposta

(Barcelona, 29 juny 1808 – Madrid, 18 febrer 1871)

Científic, metge i escriptor. Cirurgià (1833), catedràtic d’història i literatura (1840-44), catedràtic de psicologia a Madrid (1848), professor de geografia a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, catedràtic d’higiene a Madrid (1854), director del Museu Arqueològic Nacional (1867) i membre de diferents acadèmies, és un dels metges més importants del segle XIX.

Dues obres el situen al centre de la problemàtica del seu temps: Elementos de higiene pública (1847), on postula la dispersió industrial, i Higiene industrial (1856), posterior a la crisi del 1855 i lligada a la realitat sorgida de la revolució industrial.

Els temes i les categories tractats per Monlau (sanitat, treball, producció, habitacles, higiene) són trets de la realitat del capitalisme naixent.

Fou el pare de Josep Monlau i Sala.

Molas i Batllori, Joaquim

13 Respostes

(Barcelona, 5 setembre 1930 – 16 març 2015)

Historiador de la literatura. Fill del músic Isidre Molas i Font, i germà d’Isidre. Estudià filosofia i lletres, secció de filologia romànica (1948-53). Ha exercit de professor a la Universitat de Barcelona (1953-59) i als Estudis Universitaris Catalans (1961-72). Fou catedràtic de llengua i literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (1971-82).

Dedicat de bon principi a la literatura medieval catalana, se centrà en estudis d’erudició i adoptà un mètode estilístic, conseqüència dels quals són la tesi doctoral La poesia de Lluís Icart (1958), Literatura catalana antiga del s XIII (1961) i del s XV (1963), l’edició de Boscán (1957) i la De la poesía heroico-popular castellana (1959).

A partir del 1959 s’ha dedicat a l’assaig i a la crítica i s’ha especialitzat en literatura catalana contemporània, adoptant el mètode històrico-sociològic; n’és una mostra l’obra Poesia catalana del segle XX (1963), feta amb la col·laboració de Josep Maria Castellet.

Ha fundat l’“Antologia Catalana”, col·lecció en la qual ha publicat alguns dels seus estudis més importants com a pòrtic d’antologies, com Poesia catalana de la Restauració (1966), Poesia catalana romàntica (1967) i Poesia catalana neoclàssica i preromàntica (1968).

Entre les obres posteriors destaquen Una cultura en crisi (1971), Lectures crítiques (1975), Antologia de la poesia catalana (1979, amb Josep M. Castellet), La literatura catalana d’avantguarda 1916-1938 (1983), Dalí i els morts (1991), Les metamorfosis de Barcelona (1992) i Fragments de memòria (1997). Fou també director, a partir del setè volum, de la Història de la literatura catalana iniciada per Martí de Riquer.

El 1998 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Miró i Argenter, Josep de

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)

Militar i escriptor. Germà de Joaquim. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins.

El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.

Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, Cuba, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.