Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques

Alguer i Micó, Josep

(Madrid, 10 març 1900 – Barcelona, 25 agost 1937)

Jurista. Catedràtic de dret civil a les universitats de Múrcia i de Barcelona, i vice-degà de la facultat de dret de Barcelona del 1936 al 1937.

Figura entre els principals introductors del modern dret germànic al nostre país; és un dels traductors i anotadors del tractat de dret civil i d’altres obres dels alemanys Ludwig Enneccerus, Theodor Kipp i Ernst Wolff.

Alerany i Nebot, Josep

(Tivissa, Ribera d’Ebre, 26 de febrer 1821 – Madrid, 15 octubre 1884)

Doctor en farmàcia. Catedràtic de química a la Universitat de Barcelona (1853) i d’història de la farmàcia a la de Madrid (1859).

Autor de treballs sobre l’anàlisi de l’arsènic i dels sulfurs i sobre qüestions botàniques i d’aigües minerals.

Alcoberro i Pericay, Agustí

(Pals, Baix Empordà, 8 novembre 1958 – )

Escriptor i historiador. Catedràtic de geografia i història a l’ensenyament mitjà i ha fet col·laboracions sobre temes d’història i pedagogia en diverses revistes especialitzades.

Inicià la seva tasca literària amb obres per a públic infantil i juvenil: El secret del doctor Gibert (1981), Set gates de vida (premi Lola Anglada 1986), Una troca embolicada (1988) i Els ulls de l’aiguamoll (1993).

La seva primera novel·la per a públic adult, Retrat de Carme en penombra, obtingué el premi Sant Jordi de l’any 1988. Posteriorment publicà Procés a Anna Boixadós (1994), l’edició crítica de les Cròniques d’Espanya (1997), de Pere Miquel Carbonell, Identitat i territori. Escrits geogràfics del Renaixement (1999), la biografia Miquel Batllori (2000), L’exili austriacista (1713-1747) (2002), Pirates, bandolers i bruixes a la Catalunya dels segles XVI i XVII (2004) i ha participat també en diverses obres col·lectives com ara Catalunya durant la guerra de Successió (2006) i Per Bruixa i Metzinera (2007).

El 2008 fou nomenat director del Museu d’Història de Catalunya, càrrec que ocupà fins el setembre de 2014. El 17 d’octubre de 2017 fou elegit vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana i assumí el lideratge de l’entitat quan el seu president Jordi Sánchez fou empresonat el mateix dia.

Al novembre d’aquest any rebé el premi Memorial Francesc Candel.

Alcobé i Noguer, Santiago

(Barcelona, 5 març 1903 – 15 juliol 1977)

Antropòleg i metge. Catedràtic d’Antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, en fou rector del 1963 al 1965.

Col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, va centrar les seves recerques en els estudis bioantropològics de determinades poblacions del Pirineu, del Sàhara occidental i de la Guinea.

Agell i Torrents, Joan

(Sanaüja, Segarra, 4 gener 1809 – Barcelona, 1 abril 1868)

Científic. Catedràtic de Química de la Universitat de Barcelona (1845), format a la Junta de Comerç de Barcelona, on estudià física i química.

Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts, hi llegí algunes memòries interessants: Memoria sobre las leyes que deben determinarse para elevar a ciencia la dinámica eléctrica (1833), Memoria sobre un nuevo telégrafo eléctrico (1845) i Correlación y transformaciones de las fuerzas físicas (1860).

Fou director de l’Escola d’Enginyers Industrials entre el 1860 i el 1868, tret de l’any 1864, que va ocupar el rectorat de la Universitat de Barcelona.

Prohom de la burgesia catalana, formà part del grup conservador de Duran i Bas que després del cop d’estat d’O’Donnell es giraria vers la Unió Liberal. Després del triomf de 1857, es fa palès un allunyament de les posicions polítiques pròpies d’aquesta agrupació.

Virgili i Rodon, Carmina

(Barcelona, 19 juny 1927 – 21 novembre 2014)

Geòloga i estratígrafa. Llicenciada en ciències naturals (1948) es doctorà a la Universitat de Barcelona (1956).

Professora a la facultat de ciències (1649-63) ha estat investigadora del CSIC. L’any 1963 obtingué la càtedra d’estratigrafia de la universitat d’Oviedo i posteriorment la de la universitat de Madrid.

Deixebla de Solé i Sabaris, aviat s’especialitzà en sedimentologia i estratigrafia, concretament del Triàsic i del Permià.

Cal destacar l’estudi El Triásico de los Catalánides (1958). I, entre les publicacions, cal destacar els articles de síntesi referents especialment al Triàsic ibèric.

Ha estat degana de la facultat madrilenya i membre fundadora del Grupo Español de Sedimentología i del Grup del Mesozoic. Féu una estada com a professora associada a la universitat d’Estrasburg (1973-74).

Ha estat vicepresidenta de la Societé Géologique de France (1974) i corresponent de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.

Viñas i Olivella, Cèlia

(Lleida, 16 juny 1915 – Almeria, Andalusia, 21 juny 1954)

Escriptora. Filla de pares barcelonins, passà l’adolescència i la joventut a Palma de Mallorca, on fou deixebla de Gabriel Alomar i contragué amistat amb B. Rosselló i Pòrcel.

Catedràtica de llengua i literatura castellanes a l’institut d’Almeria (1943), hi desenvolupà una tasca cultural i educativa rellevant.

És autora de diversos llibres de poemes en castellà (Trigo del corazón, Canción tonta en el sur, Palabras sin voz, etc) i d’un en català: Del foc i la cendra (1953), on el seu art assoleix la plenitud. També cultivà l’assaig (Estampas de la vida de Cervantes), el conte per a infants (El primer botón del mundo y otros cuentos), la novel·la i el teatre.

Vilanova i Ribas, Mercè

(Barcelona, 16 juny 1936 – )

Historiadora. Estudià a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtica d’història contemporània. Ha estat fellow del Wilson Center de Washington, visiting schollar de la Harvard University, professora de la Boston University i investigadora de l’Institut d’Histoire du Temps Présent, de París.

Fou fundadora de la revista “Historia, Antropología y Fuentes Orales”, que dirigí, i des del 1996 presidenta de l’Associació Internacional d’Història Oral.

Les seves recerques s’han centrat en els estudis electorals i en la creació de fonts orals. Les seves principals publicacions són Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República (1986), Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981 (1992) i Les majories invisibles (1995).

Vilà i Valentí, Joan

(Sallent de Llobregat, Bages, 29 març 1925 – Barcelona, 23 agost 2020)

Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres, fou catedràtic de la Universitat de Barcelona (1965). Pedagog sistemàtic, ha estat un gran investigador i especialista en geografia agrària.

La seva obra és nombrosa i ha col·laborat en diverses revistes especialitzades: cal esmentar La comarca de Bages (tesi doctoral), i articles com L’origen del mas i del mercat, Coeficientes e índices demográficos, La transhumància a Catalunya (en col·laboració amb Salvador Llobet), Ibiza y Formentera, islas de la sal.

Ha dirigit La Tierra y sus límites (1967), i la Geografía de España (2 volums, 1972). Cal assenyalar també La península Ibérica (1968), obra dedicada als estudiants universitaris, Un decenni de geografia a Catalunya (1945-54) (1979) i El camí de Pau Vila cap a la geografia (1982).

El 1990 fou elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1994 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Vicens i Vives, Jaume

(Girona, 6 juny 1910 – Lió, França, 28 juny 1960)

Historiador. Estudià filosofia i lletres a Barcelona (1926-30), on tingué com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l’Institut-Escola (1932-33), passà com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres. El 1936 llegí la tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37).

Sancionat després del 1939, conegué uns anys difícils en què hagué de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional al setmanari “Destino” (amb el pseudònim de Lorenzo Guillén) i publicant llibres de text i obres de divulgació. Fou destinat el 1942 a l’institut de Baeza, i poc després participà en la fundació d’una editorial que es proposava de millorar els llibres de text. Reprengué la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945), i el 1947 guanyà la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa, d’on l’any següent passà, també per oposició, a la de Barcelona.

El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l’escola dels “Annales”, que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques.

Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic els mirà amb recel i volgué justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant.

Dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys –Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956)-, així com en realitzacions col·lectives, com ara els Estudios de Historia Moderna (1951-59), Índice Histórico Español (iniciat el 1953), la Historia social y económica de España y América (1957-59) o la sèrie Biografies Catalanes (disfressa que hagué d’adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d’una nova història de Catalunya), amb la col·laboració d’un grup d’historiadors que, si mai no arribaren a formar una escola, per llur indefinició teòrica, compartiren àmpliament l’impuls renovador de Vicens.

Fruit de l’ensenyament d’història a la nova facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fou la publicació del Manual de historia económica de España (1959), amb la col·laboració de Jordi Nadal. Aquesta dimensió metodològica no basta per a explicar l’obra de Vicens, que ja des del 1952 es proclamava continuador d’una escola catalana d’història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila.

És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis d’història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores, puix que estava convençut que havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Testimoni d’aquesta preocupació són Els catalans en el segle XIX (1958) -que, amb una col·laboració de Montserrat Llorens, integraria industrials i polítics del segle XIX- i Notícia de Catalunya (1960).

Una ràpida malaltia posà fi a la seva vida quan era en plena activitat. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. Pòstumament han estat reeditades les seves obres.