(Falset, Priorat, 1860 – Manila, Filipines, 1910)
Metge. Es llicencià a Barcelona. El 1885 passà a Manila, on fou catedràtic de patologia de la universitat.
Deixà diverses publicacions mèdiques i dirigí la “Crónica de Ciencias Médicas de Filipinas” (1895-97).
Fou germà d’Maria Helena i Miquel Maseras i Ribera.
(Manresa, Bages, 1915 – 16 desembre 1980)
Geòleg. Catedràtic de l’institut de Manresa. Llicenciat en ciències naturals, treballà sobre la geologia de la Depressió Central Catalana, i aviat s’especialitzà en hidrologia (estudi sobre les variacions estacionals en el règim dels rius catalans).
Es doctorà amb la tesi El régimen de los ríos peninsulares (1948). El seu mestre, Maurice Pardé, que resumí la seva tesi (1949), ha contribuït al seu prestigi internacional.
Ha publicat treballs de síntesi, com la part del clima i les aigües a la Geografía de España y Portugal (1954), dirigida per Terán, o del clima i els rius a la Geografia de Catalunya (1958), dirigida per Lluís Solé i Sabarís.
Ha treballat en el mapa geológic d’Espanya a escala 1:50.000.
(Reus, Baix Camp, 14 març 1846 – Barcelona, 9 juny 1923)
Guitarrista i compositor. Deixeble de J. Brocà.
Féu una carrera de concertista i fou catedràtic de guitarra i mandolina a l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1894).
Escriví, especialment, peces per a piano, guitarra i mandolina i fundà les associacions musicals La Lira Barcelonesa i La Lira Española.
(Reus, Baix Camp, 20 desembre 1861 – Cartagena, Múrcia, 28 desembre 1906)
Enginyer naval. Fou catedràtic de l’Escola de Marina. Era considerat un dels millors tècnics d’armament naval del seu temps.
Estigué destinat per un temps a les illes Filipines.
Escriví diversos treballs de la seva especialitat.
(Figueres, Alt Empordà, 15 octubre 1898 – 13 juny 1978)
Arquitecte, titulat el 1920. Acadèmic de l’Academia de San Fernando. Arquitecte municipal de la Bisbal d’Empordà i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
És autor, entre altres obres, de l’edifici de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona (1967, en col·laboració), de la Caixa de Pensions de Figueres i, amb col·laboració, del palau de les Arts Gràfiques -avui Museu Arqueològic– de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.
També a construït obres a s’Agaró, el golf de Roses, etc.
(Lleó, Castella, 1947 – )
Geòleg. Catedràtic de petrologia i geoquímica de la Universitat Autònoma de Barcelona.
La seva activitat investigadora se centra en l’estudi de l’evolució dels terrenys metamòrfics de l’antiga Serralada Herciniana; també s’ha interessat pel massís de les Guilleries i pel cap de Creus.
Ha col·laborat amb l’Institut Tecnològic Geominer d’Espanya en l’elaboració de diversos fulls dels mapes geològics a escala 1:50.000 i 1:200.000 de Catalunya, entre d’altres.
(Vilaplana, Baix Camp, 12 setembre 1923 – Madrid, 25 gener 1988)
Lingüista i llatinista. Estudià filologia clàssica a Barcelona i es doctorà a Madrid. Catedràtic de llatí a Granada i, després, a Madrid.
Autor de treballs sobre lingüística i epigrafia, aplegats, la majoria, en revistes de les especialitats esmentades.
Entre els seus treballs cal esmentar Caràcter convencional del ritmo (1971), Interpretación de los modos de verbo catalán (1972), Inscripciones romanas de Barcelona (1973), Estudis estructurals del català (1975), El préstamo fonológico (1976), Diátesis múltiple de la serie en -dor (a) (1980) i Paradigma de les conjuncions adversatives en català medieval (1982).
(Castell d’Empordà ?, Baix Empordà, vers 1605 – Perpinyà, 1672)
Eclesiàstic dominicà. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Joan, de Felip i de Josep. Fou catedràtic de teologia a la Universitat de Girona.
En atenció al seu germà, Josep, fou preconitzat bisbe de Lleida (1643-46), potser de Solsona (1646-51) i de Barcelona (1651-52) pels reis de França.
Lluís XIV el nomenà bisbe d’Elna (1659), però no fou reconegut per la Santa Seu fins al 1669.
(Olot, Garrotxa, 1656 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1694)
Escriptor i jesuïta. Catedràtic de filosofia del Col·legi de Cordelles de Barcelona.
El 1683 dedicà als consellers de Barcelona la seva obra Crisis de Cataluña hecha por las naciones estranjeras (1685), descripció i història de Catalunya i notícia dels seus sants i els ordes religiosos, de la llengua, els escriptors i les virtuts dels catalans, en defensa dels atacs de què eren objecte després de la guerra dels Segadors.
(Bellver de Cerdanya, Baixa Cerdanya, 1840 – Barcelona, 20 desembre 1925)
Científic i eclesiàstic. Llicenciat en ciències exactes, fou catedràtic de física i química al Seminari de Barcelona.
Realitzà investigacions sobre mineralogia, i inventà un nou tipus de microscopi.
El 1900 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 