(Catalunya, 2 febrer 1919 – 1922)
Organització política nacionalista i reformista catalana. Fundada per Francesc Macià.
Intentà ser una alternativa a la Lliga Regionalista, però la crisi social desencadenada per la vaga de La Canadenca frustrà l’èxit del grup.
Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions legislatives del 1919 i fou, tanmateix, l’antecedent immediat d’Estat Català.
(Barcelona, setembre 1881 – Catalunya, maig 1888)
(FTRE) Organització sindical. Substituí la Federació Regional Espanyola de l’AIT.
Creada al voltant del grup anarcosindicalista català, tingué per objectiu sortir de la il·legalitat, malgrat que alguns dirigents fossin partidaris de mantenir la lluita clandestina.
El primer congrés es reuní a Barcelona pel setembre de 1881, i aviat assolí un ràpid creixement. De tota manera, la seva actuació restà esterilitzada per la lluita interna provocada per l’oposició d’alguns grups nihilistes (desheredados) i anarcocomunistes, i en especial la forta repressió governamental de 1883-84 del grup La Mano Negra (que la mateixa FTRE havia condemnat al congrés de València per l’octubre de 1883), feren que deixés d’existir com a central sindical.
Tanmateix, actuaren diferents comissions federals abans de decidir la seva conversió en una Organització Anarquista de la Regió Espanyola (a València, pel setembre de 1888).
(Catalunya, agost 1936 – 1939)
(FESAC) Organisme constituït d’acord amb el decret de Sindicació Obligatòria, de la Generalitat de Catalunya, per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.
(Catalunya, 1931 – 1939)
(FEJOC) Moviment juvenil catòlic i catalanista. Intentava de formar els joves en l’ideal evangèlic de la santedat i l’apostolat.
El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, creà (22 abril 1931) el Secretariat de Joventut i el confià a Albert Bonet i Marrugat, el qual promogué el moviment.
En incorporar (1934) les cinc sots-federacions -agrícola, escola, de dependents, obrera i universitària-, es pretenia de convertir-la en l’organització oficial de la joventut d’Acció Catòlica, que s’estava reestructurant a causa de les noves normes dictades pel papa Pius XI; però, malgrat la confiança que la Federació tenia del metropolità de Tarragona, no ho aconseguí, i únicament fou reconeguda com a tal a Girona (1934).
Les unitats locals, constituïdes pels grups d’una mateixa població, s’agrupaven en les unions diocesanes, que eren presidides pels consells diocesans, el conjunt dels quals formaven el Consell Federal de Barcelona, que fou presidit, des del 1932, per Fèlix Millet i Maristany i n’era consiliari Albert Bonet.
Es crearen agrupacions esportives, culturals i recreatives, que oferien oportunitats de captació.
La Federació no fou restablerta en acabar-se la guerra civil.
(Catalunya, 1920 – 1942)
(FCC) Entitat. Aplegà les diferents societats cooperatives de Catalunya, i que fou creada quan Eladi Gardó reorganitzà l’anterior Cambra Regional de Cooperatives constituïda el 1899. El séu òrgan de premsa fou “Acción Cooperativista”.
El 1926 tenia 4.800 famílies associades i algunes de les societats federals havien aconseguit una força notable, fins i tot diverses indústries eren propietat de les cooperatives de consum.
Poc abans de la guerra civil aplegava ja 230 entitats i unes 28.000 famílies. Fou dissolta el 1942 per la legislació franquista.
Des del 1977, s’ha iniciat un lent procés de reconstrucció de les antigues federacions voluntàries.
(Catalunya, 1924 – 1935)
Organització política. Secció catalana del Partit Comunista d’Espanya, organitzada pel grup de sindicalistes revolucionaris procedents de la CNT i aglutinats entorn del setmanari “La Batalla” des de la fi del 1922.
Dissident del PCE a partir del 1926, el 1930 es fusionà amb el Partit Comunista Català i formà el Bloc Obrer i Camperol (BOC).
Canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica (1933) i desaparegué quan el BOC es constituí en el Partit Obrer de Unificació Marxista (POUM).
Joaquim Maurín en fou el secretari general durant tota aquesta etapa; uns altres dirigents destacats foren Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer i Daniel Rebull.
(Catalunya, 1979 – )
Conjunt de lleis que desenvolupen l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 i estructuren les institucions fonamentals de l’autogovern català.
Comprèn la llei del Parlament de Catalunya.
(Catalunya, 25 maig 1933 – 1939)
Llei. Primera de les aprovades pel Parlament de Catalunya, amb categoria de llei fonamental, que va intentar d’aplicar les disposicions de l’Estatut del 1932. Discutida a partir del 5 de gener de 1933. Fou oficialment una norma interna per al Principat.
Tenia un fort paral·lelisme amb la Constitució de la República espanyola del 1931, bé que era fet en un to més moderat.
Les innovacions més interessants introduïdes, són les referents a l’organització dels sistemes de govern de Catalunya.
(Catalunya, 9 gener 1914 – 1930)
Norma jurídica que regulava les funcions essencials de la Mancomunitat de Catalunya.
Proposat per l’assemblea de diputacions catalanes, fou aprovat pel govern espanyol el 26 de març de 1914.
(Catalunya, 18 desembre 1979 – )
(o Estatut de Sau) Llei orgànica. Va ésser sotmés a referèndum del poble català el 25 d’octubre, ratificat pel Congrés de Diputats i pel Senat i promulgat pel rei d’Espanya.
Defineix Catalunya com a nacionalitat i hi estableix tres institucions: el Parlament, assemblea legislativa unicameral, elegida per quatre anys per sufragi universal; el president de la Generalitat, elegit pel Parlament, i el Consell Executiu, òrgan col·legiat amb funcions executives i administratives.
L’Estatut atribueix a l’administració de Catalunya unes competències exclusives i altres de compartides, amb possibilitat d’ampliació de competències, i estableix l’oficialitat del català, llengua pròpia de Catalunya, juntament amb el castellà, llengua de l’Estat.
Un precedent fou l’Estatut de Catalunya de 1932.
Dades dels Països Catalans 