(Catalunya, agost 1936 – 1939)
(FESAC) Organisme constituït d’acord amb el decret de Sindicació Obligatòria, de la Generalitat de Catalunya, per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.
(Catalunya, 1931 – 1939)
(FEJOC) Moviment juvenil catòlic i catalanista. Intentava de formar els joves en l’ideal evangèlic de la santedat i l’apostolat.
El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, creà (22 abril 1931) el Secretariat de Joventut i el confià a Albert Bonet i Marrugat, el qual promogué el moviment.
En incorporar (1934) les cinc sots-federacions -agrícola, escola, de dependents, obrera i universitària-, es pretenia de convertir-la en l’organització oficial de la joventut d’Acció Catòlica, que s’estava reestructurant a causa de les noves normes dictades pel papa Pius XI; però, malgrat la confiança que la Federació tenia del metropolità de Tarragona, no ho aconseguí, i únicament fou reconeguda com a tal a Girona (1934).
Les unitats locals, constituïdes pels grups d’una mateixa població, s’agrupaven en les unions diocesanes, que eren presidides pels consells diocesans, el conjunt dels quals formaven el Consell Federal de Barcelona, que fou presidit, des del 1932, per Fèlix Millet i Maristany i n’era consiliari Albert Bonet.
Es crearen agrupacions esportives, culturals i recreatives, que oferien oportunitats de captació.
La Federació no fou restablerta en acabar-se la guerra civil.
(Catalunya, 1920 – 1942)
(FCC) Entitat. Aplegà les diferents societats cooperatives de Catalunya, i que fou creada quan Eladi Gardó reorganitzà l’anterior Cambra Regional de Cooperatives constituïda el 1899. El séu òrgan de premsa fou “Acción Cooperativista”.
El 1926 tenia 4.800 famílies associades i algunes de les societats federals havien aconseguit una força notable, fins i tot diverses indústries eren propietat de les cooperatives de consum.
Poc abans de la guerra civil aplegava ja 230 entitats i unes 28.000 famílies. Fou dissolta el 1942 per la legislació franquista.
Des del 1977, s’ha iniciat un lent procés de reconstrucció de les antigues federacions voluntàries.
(Catalunya, 1924 – 1935)
Organització política. Secció catalana del Partit Comunista d’Espanya, organitzada pel grup de sindicalistes revolucionaris procedents de la CNT i aglutinats entorn del setmanari “La Batalla” des de la fi del 1922.
Dissident del PCE a partir del 1926, el 1930 es fusionà amb el Partit Comunista Català i formà el Bloc Obrer i Camperol (BOC).
Canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica (1933) i desaparegué quan el BOC es constituí en el Partit Obrer de Unificació Marxista (POUM).
Joaquim Maurín en fou el secretari general durant tota aquesta etapa; uns altres dirigents destacats foren Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer i Daniel Rebull.
(Catalunya, 1979 – )
Conjunt de lleis que desenvolupen l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 i estructuren les institucions fonamentals de l’autogovern català.
Comprèn la llei del Parlament de Catalunya.
(Catalunya, 25 maig 1933 – 1939)
Llei. Primera de les aprovades pel Parlament de Catalunya, amb categoria de llei fonamental, que va intentar d’aplicar les disposicions de l’Estatut del 1932. Discutida a partir del 5 de gener de 1933. Fou oficialment una norma interna per al Principat.
Tenia un fort paral·lelisme amb la Constitució de la República espanyola del 1931, bé que era fet en un to més moderat.
Les innovacions més interessants introduïdes, són les referents a l’organització dels sistemes de govern de Catalunya.
(Catalunya, 9 gener 1914 – 1930)
Norma jurídica que regulava les funcions essencials de la Mancomunitat de Catalunya.
Proposat per l’assemblea de diputacions catalanes, fou aprovat pel govern espanyol el 26 de març de 1914.
(Catalunya, 18 desembre 1979 – )
(o Estatut de Sau) Llei orgànica. Va ésser sotmés a referèndum del poble català el 25 d’octubre, ratificat pel Congrés de Diputats i pel Senat i promulgat pel rei d’Espanya.
Defineix Catalunya com a nacionalitat i hi estableix tres institucions: el Parlament, assemblea legislativa unicameral, elegida per quatre anys per sufragi universal; el president de la Generalitat, elegit pel Parlament, i el Consell Executiu, òrgan col·legiat amb funcions executives i administratives.
L’Estatut atribueix a l’administració de Catalunya unes competències exclusives i altres de compartides, amb possibilitat d’ampliació de competències, i estableix l’oficialitat del català, llengua pròpia de Catalunya, juntament amb el castellà, llengua de l’Estat.
Un precedent fou l’Estatut de Catalunya de 1932.
(Catalunya, 9 setembre 1932 – 5 abril 1938)
Instaurada la II República (1931) i restablerta la Generalitat, uns quants mesos més tard (1932) quedà redactat l’Estatut de Núria, i fou àmpliament aprovat als ajuntaments i en plebiscit popular.
Combatut per les dretes en la discussió a les Corts, quedaren retallades algunes de les seves atribucions. Després del fracassat cop del general Sanjurjo (10 agost 1932), fou aprovat per 314 vots a favor i 24 en contra.
Aquest text estatuari definia Catalunya com a regió autònoma i instituïa com a òrgans de representació de la Generalitat el Parlament, la presidència de la Generalitat i el consell executiu. Entre les competències traspassades figuraven la legislació sobre qüestions de dret civil i penal, la cura de la hisenda local, el règim administratiu i municipal i l’ordre públic. L’estat central es reservà competències en les relacions internacionals, l’exèrcit i la marina de guerra, les duanes i la legislació laboral.
La crisi del 6 d’octubre de 1934 provocà la suspensió momentània del govern de la Generalitat i l’empresonament dels seus dirigents. El gener de 1935, el govern de Lerroux promulgà una llei que reformà l’Estatut, suspenia indefinidament el Parlament català i creava el càrrec de governador general de Catalunya, nomenat directament pel govern central com a representant de l’estat amb funcions de president de la Generalitat.
Després de les eleccions de febrer de 1936, fou restablert totalment l’Estatut i foren reintegrats als seus càrrecs els dirigents de la Generalitat.
Durant la guerra civil, el govern del general Franco decretà l’abolició de l’Estatut, que es féu efectiva amb l’ocupació de Catalunya.
(Catalunya, 25 gener 1918)
Projecte d’estatut autonòmic aprovat pels diputats de la Mancomunitat de Catalunya i els parlamentaris catalans reunits en assemblea constituent. S’hi adherí, el 26 de gener, l’Assemblea de Municipis del Principat.
Era l’adaptació d’unes bases d’autonomia lliurades al govern espanyol i rebutjades per aquest i pel congrés dies abans.
La retirada dels diputats catalans del parlament i la creació pel govern d’una comissió extraparlamentària encarregada d’elaborar un projecte d’autonomia de Catalunya havia provocat per part catalana, i a proposta de Marcel·lí Domingo, la redacció de l’Estatut, amb 34 articles i diverses disposicions transitòries.
Preveia el govern autònom de Catalunya, integrat per un parlament, un poder executiu i un governador general; distingia entre facultats de l’estat i les del poder regional i estatuïa unes finances pròpies,
Malgrat que no arribà al congrés a causa de l’oposició del govern espanyol, constituí un valuós precedent del de Núria, sobre el qual influí.
Dades dels Països Catalans 