(Ceret, Vallespir, 6 maig 1828 – Perpinyà, 11 desembre 1901)
Escriptor. Germà d’Eugeni. Fou un dels iniciadors de la Renaixença a la Catalunya Nord. Traduí diverses obres de Jacint Verdaguer al francès, entre elles L’Atlàntida (1844).
Amb el pseudònim de Pau Ferriol de Ceret, publicà els poemes, de caire popular i local, Ramallets de proverbis (1880), Espigues i flors (1884) i Pa de sa casa (1888).
(Tolosa, Llenguadoc, segle XVI – Rosselló, 1592)
Pintor. Treballà a la Seu d’Urgell, Puigcerdà i en general a la Cerdanya i al Rosselló, associat sovint amb Joan Perles i Josep Brell.
Entre diverses altres obres sabudes a Salses, Cabestany, Osseja, Valiella i Nyer, pintà el retaule de l’altar major de l’església de Molig (1567) i féu les pintures del de la Concepció a l’església de Sant Joan de Perpinyà (1584).
Treballà sovint amb el lleidatà Miquel Verdaguer i la seva obra domina tota la segona meitat del segle XVI a Perpinyà.
(Perpinyà, vers 1325 – 1408)
Bisbe d’Elna (1387-1408). Fill d’una família de comerciants perpinyanesos. Carmelità, el 1379 era provincial de l’orde a Nàpols. El papa Climent VII el nomenà bisbe d’Elna el 1384, però no prengué possessió de la diòcesi fins el 1387.
Passà una bona part del seu episcopat en legacions diplomàtiques: el 1390 gestionà el casament de Violant d’Aragó amb Lluís II, duc d’Anjou i rei de Sicília i a partir del 1395 en diferents legacions del papa Benet XIII, del qual fou un fervent partidari. Intentà reformar el capítol canonical de Sant Joan de Perpinyà, però no hi reeixí.
Tingué problemes amb el rei Martí I l’Humà pel fet d’oposar-se a les exaccions pecuniàries que exigia el rei, cosa que també el féu encarar amb Benet XIII. S’esforçà en la reforma del clergat i donà moltes constitucions sinodals per a aquest fi entre el 1396 i el 1400.
És autor d’un tractat llatí titulat De Sanctis, de tema hagiogràfic.
(Vic-sur-Cère, Occitània, segle XII – Vilafranca de Conflent ?, Conflent, segle XII)
Trobador. És conegut també com lo monge de Montaudon, del nom d’un priorat d’Alvèrnia, que ell governà. Després de destacar-se a la cort del Puèi, fou el protegit d’Alfons I el Cast.
Excel·lí en la cançó realista i satírica, d’inspiració festiva, que fa pensar en la dels goliards.
(Catalunya Nord, segle XV)
Filla de Joan de Pau (mort després 1448). Fou la muller de Joan Margarit i de Peguera.
Foren pares del cardenal Joan Margarit i de Pau.
(Catalunya Nord, segle XIV)
Cavaller. Serví el rei Pere III el Cerimoniós. Aquest li donà el castell de Pontós (1352), el qual vengué el 1356. El 1354 era veguer de Cerdanya. Actuà prop del rei durant la guerra contra Castella. El 1363 intervingué a les negociacions de treva de Morvedre.
El 1364 fou un dels juradors de la pau amb Navarra, pactada a Sos, que s’encarregà de negociar en unió de Ramon Alemany de Cervelló. Fou debatuda la seva eventual complicitat als suposats delictes imputats a Bernat II de Cabrera (1364).
Sembla l’homònim que més tard figurava a la cort de Joan I el Caçador i que apareix documentat fins al 1390. Pot ser el pare de Francesc de Pau.
(Parestortes, Rosselló, 17 setembre 1793)
Fet d’armes, durant la Guerra Gran, entre les tropes de Carles IV de Borbó, comandades pel general Ricardos, i les de la República Francesa, a les ordres dels generals d’Aoust i Goguet i dels revolucionaris Josep Fabre i Jaume Josep Cassanyes.
Malgrat les rivalitats i la manca de coordinació entre aquests, Cassanyes assolí de recuperar Vernet (Conflent) i de batre l’enemic a Parestortes, fet que assenyalà la fi de l’avanç del general Ricardos al Rosselló.
(Palol, Elna, Rosselló, segle XII)
(o de Palol) Trobador. Conegut també amb el nom provençal de Berenguer de Palazol. Escrita en llengua provençal, la seva obra sembla anterior al 1164, ja que hi anomena senyor seu el comte Gausfred III de Rosselló, que governà del 1113 al 1164.
Aquesta datació indueix a considerar-lo com el primer dels poetes catalans que van escriure en romanç. El seu llenguatge és un occità molt evolucionat.
Se n’han conservat nou cançons, d’atribució segura, escrites dins el gènere de l’amor cortès, les quals han estat publicades per Higini Anglès en La música a Catalunya fins al segle XIII.
Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer).
El concepte d’un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al segle XII.
L’expansió territorial dels segles següents (cap al sud-oest continental i el sud-est marítim), especialment la del segle XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d’esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l’àmbit territorial d’avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al segle XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d’altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió).
La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d’àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al segle XIV –a l’estranger, al segle XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decrets de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l’Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalano-aragonesa, nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat.
Al segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l’any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista “L’Arc de Sant Martí”; més tard (1900), a la revista “Catalonia”, dirigida per J. Massó i Torrents, i el 1903 a la revista “Catalunya”, dirigida per Josep Carner.
Com a concreció d’un projecte polític, aquest nom es precisà els anys 1930 en els programes d’algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d’algun escriptor (com J. Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença.
Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada del 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana.
Aquest concepte es va modificar encara a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellano-aragonesa del País Valencià.
Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l’àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d’alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes.
(Rosselló, segle XV)
Noble. Casa la seva filla Caterina d’Ortafà amb Pere de Rocabertí, baró de Sant Mori. Prengué partit pel rei a la guerra contra Joan II. El 1462, junt amb el seu gendre, era un dels defensors de la Força de Girona. El 1471, amb Guillem i Bernat d’Oms, s’alçà al Rosselló contra l’ocupació francesa.
Fou successivament lloctinent del governador i governador del Rosselló, i defensà Canet i Perpinyà, ciutat on resistí un llarg setge, fins que finalment hagué de capitular (1475) salvant la retirada d’ell i de tota la guarnició.
Dades dels Països Catalans 