Arxiu d'etiquetes: Catalunya Nord (bio)

Fenollet i de Canet, Hug de

5 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIV – València, 1356)

Prelat i jurista. Fill de Pere de Fenollet i d’Urtx, i germà de Pere. Estudià lleis a Lleida i després en fou professor a la mateixa ciutat.

Essent canonge d’Elna figurà entre els partidaris de Pere III el Cerimoniós, del qual aviat fou conseller (1344-54), contra Jaume III de Mallorca. Reconegué, a instàncies del rei, la primogenitura de la infanta Constança (1347).

Fou nomenat bisbe de Vic (1346-48) i de València (1348-56), on combaté les doctrines dels beguins. Reuní un sínode (1350) i presidí un consell reial (1354-55), quan Pere III era a la campanya de Sardenya.

Fou senyor de Puçol. Llegà notables obres d’orfebreria a la catedral de Vic.

Un altre germà seu fou Ponç de Fenollet i de Canet  (Catalunya Nord, segle XIV)  Canonge de Vic.

Fenollet -varis/es bio-

8 Respostes

Ademar de Fenollet  (Rosselló, segle XIV)  Noble. Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, per passar-se a Pere III el Cerimoniós. Aquest el tenia incorporat al consell reial de la segona campanya del Rosselló (1344). Fou un dels consellers que estipularen les condicions de capitulació de Cotlliure.

Antoni Vicent Fenollet  (Sogorb, Alt Palància, segle XVII – València, 1664)  Frare dominicà. És autor d’un llibret sobre la devoció del rosari, titulat Guirnalda de quince rosas (1657).

Bernat de Fenollet  (Catalunya Nord, segle XIV)  Noble. Era conseller del rei Jaume II el Just. El 1320 fou encarregat de tractar amb el rei Sanç de Mallorca-Rosselló la debatuda qüestió de la successió de Sanç, mancat de fills barons, que Jaume II pretenia que li fos reconeguda. En aquesta missió, encara que no reeixida, mostrà una gran fermesa i una decisió coratjosa. El 1324, altra vegada com ambaixador del rei Jaume II, tornà a Perpinyà per insistir vanament sobre la qüestió, poc després d’haver mort el rei Sanç.

Constança de Fenollet  (Rosselló, segle XIV)  Dama. Segons alguns autors era filla de Pere de Fenollet, primer vescomte d’Illa, i d’Esclaramonda de Canet; d’acord amb les mateixes fonts, es casà amb Pere Galceran de Pinós.

Esclarmunda de Fenollet  (Mallorca, segle XIV)  Filla de Bertran de Fenollet i de Canet. Segona muller del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí.

Esclarmunda de Fenollet (Rosselló, segle XV – Catalunya ?, segle XV)  Dama. Filla potser de Francesc de Fenollet, del llinatge de Perellós. Fou muller, sembla que la tercera, del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí. Els fills d’aquest no ho foren, segurament, d’aquest matrimoni.

Francesc Ponç de Fenollet  (País Valencià, segle XIV)  Lloctinent del governador de València enllà Xúquer, el 1378.

Guillem de Fenollet  (Rosselló, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1405 fou ambaixador a Castella per compte del rei Martí I l’Humà.

Guillem Pere (I) de Fenollet  (Catalunya Nord, segle XI – segle XII)  Vescomte de Fenollet. Fill d’Amaltruda i segurament d’Arnau Guillem (I) de Fenollet, i germà d’Arnau Guillem (II), al qual succeí. Al seu torn, fou succeït pel seu fill Udalgar (II) de Fenollet.

Onofre Fenollet  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Filòleg. És autor d’unes Institutiones linguae hebraica (1605).

Pere Ponç de Fenollet  (València, segle XIV)  Draper i ciutadà (1334). És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Germà de Ramon Ponç.

Ramon Ponç de Fenollet  (Xàtiva, Costera, segle XIV)  Germà de Pere Ponç. És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Habitant a Xàtiva i casat amb una Guillemona, els quals podrien ésser els pares de Francesca de Fenollet.

Violant de Fenollet  (Rosselló, segle XIV)  Muller de Francesc de Perellós. Era filla de Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet, i de Constança de Pròixita. El seu marit fou probablement el primer vescomte de Rueda.

Eudald

Deixa un comentari

(Catalunya Nord ?, segle VIII – França ?, segle VIII)

Suposat màrtir i sant. Les seves relíquies foren traslladades l’any 978 a l’església de Ripoll, on tingué una capella (destruïda el 1936) i des d’on el culte s’estengué pel nord de Catalunya.

No són fidedignes les tradicions que el presenten com a convertit del paganisme, monjo, sacerdot a Portvendres, exiliat a Tavèrnoles (Alt Urgell) i mort a Ax dels Termas per ordre d’Àtila.

D’altres el creuen del segle VIII, d’origen llombard i víctima dels sarraïns. A Ripoll passava com a ciutadà de Tolosa mort pels vàndals. Cal identificar-lo amb el sant homònim venerat a Celrà.

La festa és celebrada l’11 de maig (i el trasllat el 14), i antigament, a Ripoll, el 3 d’octubre.

Castellnou, Dalmau (V) de

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, segle XIV – 1342)

Senyor de Montbram, Vall de Sant Martí i de Montferrer, fill i hereu de Dalmau (IV) de Castellnou. El 1324 prestà homenatge al rei Sanç I de Mallorca.

Fou el veritable cap de la família Castellnou -frustrat ja el títol vescomtal– i el capitost dels contraris, nombrosos entre els nobles, al regent Felip de Mallorca. Aquest establí per la força nous castellans a Montbram i a Vall de Sant Martí, i Dalmau, des de Montferrer, entrà en revolta oberta contra el regent i prengué part activament en la guerra civil que tingué lloc al Rosselló. La rebel·lió fou sufocada el 1327; però, no obstant això, restà sense efecte la citació de Dalmau a la cort del veguer de Perpinyà.

Present el 1328 a les festes del coronament d’Alfons IV de Catalunya, a Saragossa, l’infant Pere (futur Pere III) l’armà cavaller.

El 1339 Jaume II de Mallorca l’envià com a ambaixador, amb el vescomte de Narbona Eimeric, prop del rei del Marroc, Abü-l-Hasan amb plens poders per a negociar un tractat d’aliança contra el rei de Catalunya-Aragó referent a la seguretat dels viatjants, exportació de mercaderies i repressió de la pirateria.

Castellnou, Dalmau (IV) de

3 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIII – Esglésies, Sardenya, Itàlia, 1323)

Senyor de Montbram i de la Vall de Sant Martí. Fill de Dalmau (I) de Castellnou. Li fou confiada la guarda del castell de Montgrí novament construït.

El 1302 signà com a garant, amb el seu cosí el vescomte Jaspert, l’acte d’homenatge de Jaume II de Mallorca a Jaume II de Catalunya. Del 1303 al 1306 cedí els drets que tenia sobre Salses i Barrés. Era senyor de Santa Maria de Mollet i del castell de Montferrer.

El 1312 acompanyà, amb cent homes de cavall i dos-cents homes de peu, l’infant Ferran de Mallorca a Itàlia en guerra contra Robert d’Anjou i fou encarregat de la capitania de les tropes de Calàbria.

A la mort del seu cosí Jaspert (1321), prestà homenatge al rei Sanç I de Mallorca com a cotutor de l’hereva Sibil·la.

Morí al setge d’Esglésies (Sardenya).

Castellnou, Dalmau (I) de

2 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIII – 1299)

Senyor de Sureda (1268-99). Era fill del vescomte Guillem (III) de Castellnou. El 1265 cedí a l’infant Jaume, hereu de Mallorca, els seus drets sobre Juegues.

Senyor en part de Salses, signà com a garant el pacte d’unió conclòs el 1279 entre Jaume II de Mallorca i Pere III de Catalunya. Posteriorment prengué partit a favor del rei Pere, fet que li valgué la confiscació dels béns pel rei de Mallorca.

De la seva muller Estel·la, filla de Pere Paüc, de Perpinyà -la qual participà en la resistència contra el rei de Mallorca, mantenint castells, en absència del seu marit, contra les tropes reials-, tingué dos fills, Guillem (m 1288), que es casà amb Beatriu de Castellrosselló, herevà d’aquesta baronia, i Dalmau (IV), i una filla, Saurina, casada amb Roger de Besses.

Jaume II de Mallorca confirmà el 1299 la senyoria de Sureda a Beatriu.

Anglada, Joan Àngel d’

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, segle XVII)

Polític. Era primer cònsol de Prats de Molló (Vallespir) en 1670.

Destacà aleshores a la insurrecció contra l’ocupació francesa del Rosselló i les comarques veïnes. Els francesos el condemnaren a mort l’any esmentat. Aconseguí de fugir. Li foren confiscats tots els béns.

Adelaida de Carcassona

1 Resposta

(Carcassona, França, segle XI – Catalunya Nord, segle XI)

Dama. Primera muller del comte Guillem I de Cerdanya, al qual transferí els seus discutits drets al comtat de Carcassona-Rasès.

El 1067, tanmateix, els vengueren a Ramon Berenguer I de Barcelona per 4.000 mancusos d’or.

Miró I de Rosselló

(Catalunya Nord, segle IX – 896)

(dit el Vell)  Comte de Conflent (vers 870-894) i de Rosselló (878-894). Fill del comte marquès Sunifred I d’Urgell-Cerdanya i d’Ermessenda (d’Urgell). El seu germà gran, Guifré I el Pilós, l’associà al govern dels comtats d’Urgell–Cerdanya (Miró I de Cerdanya) d’ençà del 870 i dels de Barcelona–Girona–Besalú d’ençà del 878, però especialment li encarregà la regència del Conflent (vers 870).

Quan el poderós marquès Bernat de Gòtia s’aixecà (877) contra Carles el Calb i el successor Lluís el Tartamut, Miró I es declarà partidari de la monarquia carolíngia, com era tradicional a la seva casa. El 878 s’apoderà del Rosselló, en poder del revoltat, possessió que li fou reconeguda pel monarca quan a Troyes va repartir els honors de Bernat (setembre 878).

Ajudà el seu germà Guifre en la repoblació de les comarques d’Osona i Berga i impulsà la construcció i l’engrandiment dels monestirs d’Eixalada i Cuixà.

Mort sense fills, el Rosselló passà al seu cosí Sunyer II i el Conflent revertí a Guifre el Pilós.

Guillem II de Cerdanya

5 Respostes

(Catalunya Nord, vers 1079 – Trípoli, Líbia, 12 juliol 1109)

(dit també Guillem Jordà)  Comte de Cerdanya i de Berga (1095-1109). Fill de Guillem I i de Sança de Barcelona.

Anà a Terra Santa (1101) juntament amb el seu oncle Ramon IV de Tolosa.

Heretà el comtat de Mont Pelegrí. Intervingué activament en l’ocupació de Trípoli, on va morir assassinat per ordre del seu cosí Bertran de Sant Geli.