Arxiu d'etiquetes: relíquies

Eudald

(Catalunya Nord ?, segle VIII – França ?, segle VIII)

Suposat màrtir i sant. Les seves relíquies foren traslladades l’any 978 a l’església de Ripoll, on tingué una capella (destruïda el 1936) i des d’on el culte s’estengué pel nord de Catalunya.

No són fidedignes les tradicions que el presenten com a convertit del paganisme, monjo, sacerdot a Portvendres, exiliat a Tavèrnoles (Alt Urgell) i mort a Ax dels Termas per ordre d’Àtila.

D’altres el creuen del segle VIII, d’origen llombard i víctima dels sarraïns. A Ripoll passava com a ciutadà de Tolosa mort pels vàndals. Cal identificar-lo amb el sant homònim venerat a Celrà.

La festa és celebrada l’11 de maig (i el trasllat el 14), i antigament, a Ripoll, el 3 d’octubre.

Misteri, Sant

(Cervera, Segarra)

Relíquia de la Vera Creu. Coneguda amb el nom de Sant Misteri per un prodigi —resistència a ésser partida i degotament de sang— ocorregut el 1540.

La portà a Cervera el prevere Jaume Albesa, que l’obtingué d’un soldat, que morí a Martorell i que l’havia furtada en el saqueig de Roma (1527).

Fou objecte de culte i hom li erigí una capella a l’església de Santa Maria de Cervera, per a la qual feren un tabernacle i un altar l’escultor Jaume Padró i el seu fill Ramon Padró (1787-1810).

En les secades era portada i banyada al torrent d’Ondara des del 1567. Hom també la invocava contra els endimoniats, que hi eren portats en processó.

El 1619 fou objecte d’un furt i d’una restitució que costà la vida a l’argenter Joan Balaguer.

Madrona -màrtir-

(Tessalònica, Grècia, segle III – Grècia, segle IV)

Màrtir cristiana. Alguns biògrafs tardans la feren filla de Barcelona.

Una tradició medieval narra que el seu cos, portat d’Orient per uns mercaders cap a Marsella, hagué d’ésser dut a Barcelona a causa d’una tempestat.

Hom el venerà a l’església de Sant Fruitós, al peu de Montjuïc, esdevinguda de Santa Madrona. El seu culte fou molt popular, i fou traslladada sovint, fins que fou fixat en el convent de Sant Agustí.

Té capelles en uns altres indrets del Principat, com a Seva (Osona), on una tradició local la fa una pastoreta d’aquest lloc.

Festa: 15 d’agost.

Lepant, Sant Crist de

(Barcelona, segle XV)

Talla de fusta que, segons la tradició, anava a la nau capitana de Joan d’Àustria a la batalla de Lepant.

Presideix la capella del Santíssim o antiga sala capitular de la catedral de Barcelona, coneguda més popularment per capella del Crist de Lepant, sobre el sarcòfag barroc de Sant Oleguer. La seva devoció és molt popular i arrelada, a Barcelona.

L’especial flexió o corbament de les cames i del cos del Crist es relaciona amb la llegenda que diu que la imatge es mogué per evitar l’impacte d’una bala de l’esquadra turca.

Estendard de Sant Ot

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XII)

Brodat de seda sobre lli, obra signada d’Elisava.

És centrat pel Pantocràtor dins l’ametlla mística, flanquejada pels símbols dels quatre evangelistes; tres llenques també brodades -amb una figura a cadascuna- pengen del cos principal.

Procedeix de la catedral d’Urgell i es conserva al Museu Tèxtil de Barcelona.

La seva finalitat no és coneguda, bé que hom creu que era un estendard guerrer.

És una de les peces més importants del seu gènere entre les conservades.

Calamanda

(Calaf, Anoia, segle VIII – Catalunya, segle VIII)

Màrtir cristiana. Santa que hom ha considerat nascuda a Calaf, d’on és patrona i on des del segle XVI en són venerades les relíquies, a l’església de Sant Jaume.

Fou verge i màrtir. La seva diada és el 5 de febrer.

Bell-lloc, mosaic de

(Girona, Gironès)

Gran mosaic trobat a la torre de Bell-lloc, prop de la ciutat, l’any 1876, i conservat al Museu Arqueològic de Barcelona. Fa 7 per 3,40 metres i representa una cursa de circ (segurament al Circ Màxim de Roma).

De la vil·la a la qual pertanyia procedeix també un altre mosaic amb el tema de Bel·lerofontes.

És policrom, i pot ésser datat de cap a la fi del segle III dC o ja dins el segle IV.

Hom el considera un dels millors mosaics, dels que representen curses de circ, del món romà.

Banyoles, mandíbula de

(Banyoles, Pla de l’Estany)

Mandíbula d’un home de Neanderthal, descoberta prop de l’estany de Banyoles, la primera trobada a Catalunya (1887); fou recollida per P. Alsius entre els dipòsits sedimentaris de l’antillac, d’una extensió més gran que l’actual.

Es conserva a la Col·lecció Prehistòrica Alsius de Banyoles.

Creació, Tapís de la

(Girona, segles XI o XII)

Nom d’un brodat (de 3,65 per 4,70 m) de la fi del segle XI o del començament del XII, conservat al museu de la catedral de Girona. Hom li atribueix una alçada original gairebé el doble de l’actual.

Se’n conserva la meitat superior, centrada per dos cercles concèntrics: el menor conté la imatge típica del Pantocràtor, i el major és dividit en vuit parts desiguals però simètriques que completen iconogràficament, i amb l’ajuda d’algunes citacions, una síntesi dels dos primers capítols del Gènesi, amb les al·legories dels quatre vents a les parts lliures.

Voreja tot aquest conjunt una ampla sanefa dividida en compartiments, on hi ha al·legories i representacions, entre d’altres, de l’any, les estacions, Samsó, Abel, el riu Geó, els mesos. El fris inferior, fragmentari, representa la història de la invenció de la Santa Creu per santa Helena.

Restaurats (1952) els seus desperfectes i adulteracions, és l’obra més important conservada de l’art tèxtil romànic a Catalunya.