(Catalunya, 6 març 1810 – 1812)
Demarcació administrativa, creada pel decret del governador general francès Augereau. El seu corregidor era ajudat pels sots-corregidors de Girona, Figueres i Olot.
Comprenia el territori que aproximadament tingué la província de Girona el 1833 (excepte la vall de Ribes, la Baixa Cerdanya i la part d’Osona a l’esquerra del Ter, que en romangueren excloses).
Perdurà fins a l’annexió de Catalunya a l’imperi francès.
(Catalunya, 1716 – 1810)
Demarcació administrativa creada pel decret de Nova Planta.
Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Girona, amb la sots-vegueria de Besalú inclosa i territoris agregats de l’Empordà.
Tenia dues alcaldies majors: l’una a Girona i l’altra inicialment a Besalú (encara que amb algunes vacil·lacions respecte al seu trasllat a Figueres, que fou definitiu al començament del segle XIX).
(Catalunya, 785 – 1057)
Territori feudal, organitzat després del lliurament de la ciutat de Girona a Carlemany (785) i donat al seu vassall Rostany (785-a 812), el qual s’ocupà de la defensa i participà en el setge de Barcelona (801). El successor, Odiló, intervingué en una treva amb els musulmans (812) i va fomentar la colonització.
Amb Berà (vers 812-820) el comtat s’uní amb els de Barcelona, Besalú, Conflent, Empúries, Narbona, Rasés i Rosselló dins la marca de Septimània. Deposat Berà per rivalitats entre francs i gots, Rampó (820-825), franc, fou comte de Girona i d’Empúries.
Bernat de Septimània (826-831) obtingué els comtats després de la rebel·lió d’Aissó (826), però els va perdre, acusat d’infidelitat; els recuperà de Berenguer de Tolosa (832-835), però va acabar ajusticiat (844).
Els heretà Sunifred d’Urgell-Cerdanya (844-848) i els conservà fins a la revolta de Guillem, fill del difunt Bernat.
El de Girona l’ocupà Guifré I (848-853), potser antic vescomte, que va impedir un saqueig sarraí de la ciutat (850). Un cop destituït Unifred (862), fou comte Otger (m v 870), d’origen local, el qual anà a Quierzy a demanar un privilegi per Sant Julià del Mont (866).
Unit amb el comtat de Barcelona per Bernat de Gòtia i confiscats ambdós per rebel·lió, foren lliurats a Guifré I el Pelós (878). Aquest afrontà les pretensions de Sunyer II i Dela d’Empúries sobre el comtat de Girona (890), que fou governat amb una certa autonomia per vescomtes, hereditaris des de Sunifred I (982-1008), la néta del qual, Ermessenda de Montsoriu, va unir el patrimoni amb el del seu marit Guerau de Cabrera i donà lloc a la línia vescomtal de Girona o Cabrera.
Fou titular temporal del comtat Ermessenda de Barcelona (1039-57), per cessió del seu nét Ramon Berenguer I.
(Catalunya)
Demarcació de l’Església catòlica sota la jurisdicció del bisbe amb seu episcopal en la ciutat de Girona. Pertany a la província eclesiàstica Tarraconense, sota la dependència del metropolità de Tarragona.
Els primers indicis del cristianisme a la Gerunda romana són dels segles III i IV, com ho constaten el martiri de sant Feliu sota la persecució de Dioclecià, els sepulcres paleocristians conservats a l’església de Sant Feliu de Girona i la tradició de sant Narcís. Tanmateix, la primera notícia documental del bisbat és del segle V, i el primer bisbe conegut, Frontinià (516-517). La tradició dels bisbes de Girona, continuada permanentment, només es va interrompre sota la invasió dels àrabs (713-738).
El territori diocesà limita amb els de Perpinyà–Elna, Urgell, Vic i Barcelona, i comprèn el territori dels antics comtats de Girona, Besalú, Peralada i Empúries, amb algunes modificacions introduïdes el 1957. Empúries també fou bisbat (documentat des del segle VI, però desaparegué amb la invasió àrab del 713). També a Besalú es constituí un bisbat -per interessos polítics del comte Bernat Tallaferro-, però de vida efímera (1017-20).
La diòcesi de Girona se subdivideix en 24 arxiprestats que enclouen 387 parròquies, i s’organitza en quatre zones pastorals: Girona, Empordà, la costa i l’interior. A la ciutat té la cúria de govern i justícia i diverses delegacions i secretariats de servei pastoral.
El bisbe Lorenzana (1775-96) hi impulsà la vida acadèmica i creà la biblioteca; avui hi radiquen institucions docents i culturals. L’Arxiu Diocesà, que custodia una valuosa documentació, ha estat reorganitzat i ordenat des de 1980. També es creà un Museu Diocesà.
La catedral de Girona, dedicada a santa Maria, fou començada al segle XVI. En l’aspecte monumental, cal destacar-ne la col·legiata de Sant Feliu i els monestirs de Sant Pere de Galligants i Sant Daniel, dins la ciutat, i les esglésies foranes de Besalú, Santa Maria de Lledó, Santa Maria de Vilabertran, Sant Pere de Rodes, Sant Feliu de Guíxols, Sant Miquel de Fluvià, Castelló d’Empúries, Palera, Peralada, etc.
Enllaç: Bisbat de Girona
(Catalunya, 1413)
(o de l’Assutzena) Orde. Instituït per Ferran I de Catalunya.
La divisa fou una gerra d’assutzenes ressaltada d’un griu del qual penjava la imatge de la Mare de Déu de l’Antiga.
Tenia com a finalitat de protegir les vídues i els orfes i de defensar la religió.
(Catalunya, abril 1931 – 1939)
Institució de govern. Té l’origen en l’organisme creat el segle XIV.
Instaurada la Segona República espanyola i d’acord amb l’Estatut de Catalunya, aprovat el setembre de 1932, i l’Estatut Interior, aprovat pel Parlament de Catalunya.
Constituïen la Generalitat de Catalunya un president, el Parlament de Catalunya, el consell executiu de la Generalitat (format pels consellers i presidit pel mateix president) i, finalment, el Tribunal de Cassació, organisme judicial de la Generalitat.
La Guerra Civil espanyola representà un nou obstacle a la normal existència de la Generalitat, i el mes de febrer de 1939 les seves institucions passaren a l’exili.
Després de l’afusellament del president Lluís Companys, la presidència fou ocupada amb caràcter interí pel president del Parlament, Josep Irla i, el 1954, els diputats del Parlament, reunits a Mèxic, elegiren president Josep Tarradellas, que mantingué viva la institució a l’exterior fins el 1977 en que fou restablerta per segona vegada.
(Catalunya, segle IX – )
Jurisdicció senyorial centrada en el castell de Gelida que comprenia els llocs de Gelida i de Sant Llorenç d’Hortons.
Des del segle IX pertangué als Cervelló, els quals vers el 1297 la vengueren al rei; aquest la vengué als comtes de Pallars, i aquests (1345), als Arborea. El 1367 l’adquirí el ciutadà de Barcelona Berenguer Bertran, i a mitjan segle XVI passà per successió als Erill.
Després fou creat un indivís: una meitat passà als Perapertusa, als Bournonville i als Pinós, que el 1733 la vengueren als Dalmau, i l’altra meitat passà als Despalau, als Tord i als Marimon.
(Catalunya, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial (antigament dita de Font Rubí i coneguda també com a baronia de Grabuac) que el segle XVI pertanyia als Fiveller de Palou. Passà als Hospital, als Merlès i als Erill.
A la primera meitat del segle XIX pertanyia als marquesos de la Manresana.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, concedit el 1725 per l’emperador Carles VI a Cristòfor Descatllar i de Fontanelles (nat el 1684), únic titular.
(Catalunya, segle XVII)
Títol, concedit el 1648 per Lluís XIV de França a Josep de Fontanella i Garraver, únic titular.
Dades dels Països Catalans 