(Igualada, Anoia, segle XIX – Catalunya, segle XX)
Frare caputxí. Destacà com a predicador.
És autor de diversos llibres, com els titulats Fonts d’alegria (1931), Les benaurances (1935) i Sed felices (1942).
(Carcassona, Llenguadoc, 1692 – França, segle XVIII)
Frare caputxí. Prengué l’hàbit al convent de Figueres el 1652. Destinat al Rosselló, passà a dependre de la província caputxina de Tolosa el 1663.
És autor del Psalterium romanum, imprès a Carcassona el 1686, en dos grans volums. Aquesta gran obra de cor fou usada pel seu orde fins a l’aparició del Psalterium chorale del pare Oriol de Barcelona el 1930.
Professor caputxí català, més conegut pel seu nom de religió Francesc de Barbens (1875-1920).
(Sant Jaume de Frontanyà, Berguedà, 1775 – Figueres, Alt Empordà, 1846)
Frare caputxí. Ingressà a l’orde el 1795 i fou elegit provincial dels caputxins de Catalunya el 1833.
Arran de la crema de convents i l’exclaustració de 1835 hagué de veure la dispersió del seu orde.
(Catalunya, segle XVI – Roma, Itàlia, segle XVI)
Frare caputxí. Era superior de la custòdia recoleta franciscana de Catalunya. Suprimida aquella per Felip II, entrà a formar part de la nova província caputxina de Catalunya (1583).
En seria definidor i superior provincial el 1593. Gaudí d’un gran prestigi.
Morí a Roma, mentre assistia a un capítol general de l’orde.
Frare caputxí català, més conegut pel seu nom de religió, Esteve d’Olot (1774-1828).
Arnau Descatllar (Rosselló, segle XIV) Framenor. Germà de Ponç. El 1344, sumant-se a l’actitud del seu germà, predicà al convent perpinyanès del seu orde a favor de la incorporació del Rosselló que acabava de realitzar Pere III el Cerimoniós a expenses de Jaume III de Mallorca.
Macià Descatllar (Ripoll ?, Ripollès, segle XVII – Catalunya, segle XVII) Frare caputxí. Era anomenat fra Jeroni de Ripoll dins de l’orde. Gaudí d’una veritable veneració popular a causa de les seves virtuts.
Ponç Descatllar (Catalunya ?, segle XIV – segle XV) Cavaller. Procurà la fortificació del castell de Llívia. Per aquesta possessió tingué algunes rivalitats amb la vila de Puigcerdà.
Andreu Copons (Catalunya, segle XIV) Arquitecte. Entre 1348 i 1369 treballà a l’església de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).
Berenguer de Copons (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya, dirigida per l’infant Alfons, el futur rei Benigne.
Elisenda de Copons (Catalunya, segle XIV – Vallbona, Urgell, 1348) Abadessa de la comunitat de Vallbona de les Monges (1341-48). Era germana de Ponç de Copons, l’abat de Poblet. Durant el seu abadiat fou construït el magnífic cimbori del monestir.
Emerenciana de Copons (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVI – Toledo, Castella, 1650) Religiosa caputxina. Professà en 1602 a mans de la fundadora de l’orde Àngela Margarida Prat. Fundà els convents de València, Alzira, Madrid, Granada i Toledo. Gaudí de gran fama per les seves virtuts.
Jaume de Copons (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Cavaller. Serví com a veguer el rei Jaume II el Just. El 1308, arran de la supressió de l’orde del Temple, i en compliment de la disposició reial, anà a emparar-se del castell templer de Puig-reig. Hagué de retre’l amb amenaça de força, després d’una negativa inicial del seu defensor, fra Galceran de Biure.
Joan de Copons (Catalunya, segle XV) Diplomàtic. El seu empresonament per ordre de la reina Joana Enríquez fou un dels detonants de la definitiva ruptura entre la Generalitat i la corona (1462). Un cop alliberat, el Consell del Principat li encomanà diverses missions diplomàtiques prop d’Enric IV de Castella, Lluís XI de França i Eduard IV d’Anglaterra.
Pere Romeu de Copons (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV) Cavaller. Serví a Sardenya. El 1408 era capità del castell de Longosardo.
Ramon de Copons (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1331 havia d’anar a la frustrada croada contra Granada que organitzava Alfons III el Benigne. Fou lloctinent o portantveus del procurador de Catalunya durant part del regnat de Pere III el Cerimoniós. El 1343 intentà, davant els murs de Perpinyà, la rendició de Jaume III de Mallorca. Participà també, com a membre del consell reial, a la segona campanya del Rosselló (1344).
Alfons Comas (Terrassa, Vallès Occidental, segle XVII – Catalunya, segle XVII) Músic. Fou organista de Sant Pau del Camp, a Barcelona. Excel·lí també com a intèrpret de flauta, fagot i oboè.
Bernat Comas (Catalunya, segle XVIII) Musicòleg i frare caputxí. Publicà notables escrits, entre ells el Método para canto llano aparegut el 1734.
Vicent Comas (València, 1811 – Jerusalem, Palestina, 1894) Músic i compositor. Fou organista a Morella i a Terol. S’ordenà sacerdot en 1839. Posteriorment prengué l’hàbit franciscà i fou enviat al convent de Jerusalem, on morí. Deixà bon nombre de peces de música sacra.
(Catalunya, segle XVI – Parma, Itàlia, 1625)
Frare caputxí. Havia estat cartoixà a Montalegre. Vestí l’hàbit caputxí el 1588. Ocupà diversos càrrecs dins el seu nou orde.
Fou tres vegades ministre provincial. Enderrocà gairebé tots els ermitoris caputxins i els substituí per convents.
Morí quan es traslladava a Roma, a peu i descalç, per assistir a un capítol general.
Dades dels Països Catalans 