Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Salvat i Xivixell, Manuel

4 Respostes

(Barcelona, 13 gener 1842 – 26 febrer 1901)

Editor i impressor. Féu l’aprenentatge d’impressor a la casa de Magriñà i Subirana, i passà després a l’impremta de Jaume Jespús.

El 1869 participà en la creació de l’empresa Espasa Hermanos y Salvat, convertida el 1881 en Espasa y Compañía, formada per ell i el seu cunyat Josep Espasa.

L’any 1897 se separà de la societat per fundar-ne una altra, amb la denominació de Salvat e Hijo, que en un temps relativament curt es convertí en una de les editorials més importants de l’estat espanyol, gràcies a la modernització dels procediments tipogràfics.

Fou soci fundador de l’Institut de les Arts del Llibre.

A la seva mort, l’editorial fou continuada pels seus fills Pau i Santiago Salvat i Espasa.

Sales i Folch, Núria

1 Resposta

(Barcelona, 21 març 1933 – 10 juliol 2023)

Historiadora. Filla de Joan Sales i Vallès. Llicenciada en història, fou deixebla de J. Vicens Vives i de Pierre Vilar.

Publicà uns poemes d’avantguarda i realistes, Exili a Playamuertos (1961), i és autora de diverses monografies històriques, com Una vila catalana del segle XVIII (1962), dedicada a Valls, Història dels mossos d’esquadra (1962), Els caputxins catalans del Caroní i els generals de Bolívar (1967), Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos (1974), Els botiflers (1981) i La revolució catalana de 1640 (1991).

Ha col·laborat en la Història dels Països Catalans (1980-81) coordinada per Albert Balcells i en la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, de la qual ha escrit el quart volum, Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII) (1984).

Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1985.

Roviralta i Alemany, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 1880 – Biarritz, França, 16 febrer 1960)

Escriptor. De molt jove creà el setmanari “Luz” (1897-98), en el qual exercí de poeta, dibuixant i crític d’art. El 1904 dissertà sobre música i poesia al Teatre Íntim i a l’Associació Wagneriana. Col·laborà a “Quatre Gats” i “El Poble Català”.

Tot i haver anunciat l’aparició d’un llibre titulat Flors a Scynthia i haver donat a conèixer diversos poemes en revistes modernistes, la seva única obra publicada en volum fou Boires baixes (1902), editat amb dibuixos de Lluís Bonnín i anotacions musicals d’Enric Granados.

Poc després de publicar-lo, Roviralta es retirà de la vida literària per acabar els estudis d’enginyeria i fundà una gran indústria de fibrociment per a peces prefabricades, tant per a teulades com per a conduccions de líquids, amb factories a Cerdanyola del Vallès i Getafe, prop de Madrid.

Realitzà alguns mecenatges. Reuní una bona col·lecció de ceràmiques de l’Alcora.

Romeva i Ferrer, Pau

2 Respostes

(Barcelona, 18 gener 1892 – 25 març 1968)

Pedagog, polític i escriptor. Exercí la carrera de mestre i publicà Cartipàs català (1918) i Sil·labari català (1922).

Fou un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya (1931), i en va ésser el seu únic diputat al Parlament català (1932).

Durant la guerra civil mantingué una actitud crítica contra el govern català, però mantenint-se sempre al costat de la legalitat republicana i catalana. S’exilià del 1939 al 1942.

Havia escrit a “El Matí”, “La Paraula Cristiana” i “La Nova Revista” i fou un excel·lent traductor de Chesterton al català. Publicà una Història de la indústria catalana (1952).

Roig i Masriera, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 juny 1892 – 17 desembre 1962)

Musicòleg i violinista. Promogué nombroses iniciatives en el món musical. A Barcelona professà cursos de musicologia a diversos centres. També en donà al conservatori de Terrassa. Era catedràtic d’història de la música al Conservatori del Liceu de Barcelona.

És autor de bons assaigs sobre temes musicals, com els titulats La música del Renaixement (1917), Schubertiana (1918), Bach i Haendel (1921), Grieg (1922), Sonates primitives italianes, franceses i alemanyes, Els violinistes italians siscentistes, Cant de tardor, sobre música moderna anglesa (1925), Cançons de trobadors (1926), Les valors de la música contemporània (1928), Remarques sobre la interpretació d’obres clàssiques per a violí (1928) i La polifonia clàssica religiosa, entre d’altres.

Regàs i Castells, Xavier

(Barcelona, 26 agost 1905 – 15 febrer 1980)

Comediògraf i empresari. Fill de l’hoteler Miquel Regàs i Ardèvol. Doctor en dret, visqué un quant temps a París i fou un gran impulsor teatral i un arquetipus de la bohèmia artística amb diners.

Fou corresponsal de “La Publicitat” i col·laborà a “L’Esport Català”, “La Rambla”, “Mirador” i “La Humanitat”.

Durant la guerra civil fou alt funcionari de la conselleria de Justícia. S’exilià el 1939 i retornà aviat.

S’especialitzà en la contractació de companyies teatrals estrangeres.

Estrenà diverses comèdies: Cèlia, la noia del carrer d’Aribau (1935), Tobruck (1949), Camarada Cupido (1955) i Pobre Gabriel (1958).

Lluís Puiggener i Fernández

Puiggener i Fernández, Lluís

(Barcelona, 23 agost 1847 – 12 octubre 1918)

Escultor. Format al taller de Venanci Vallmitjana. És autor de l’estàtua eqüestre del general Prim, al parc de la Ciutadella, inaugurada l’any 1887 i premiada l’any següent en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona. Destruïda l’any 1936, l’actual bronze és obra de Frederic Marès, reproducció de la maqueta original.

També elaborà una altra estàtua eqüestre del mateix personatge, instal·lada l’any 1891 a Reus. Entre altres obres, realitzà una Al·legoria en baix relleu que ornamentà el sòcol del monument a Antonio López. Amb Joan Flotats va fer alguns monuments funeraris notables.

És autor de la imatge de Sant Sever que, en substitució de l’original desaparegut, hi ha a la façana gòtica de l’Ajuntament de Barcelona.

Plantada i Vicente, Mercè

(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 4 febrer 1892 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 2 maig 1976)

Soprano. Gairebé especialitzada en el lied, debutà en aquest gènere el 1913, a Barcelona.

Fins al moment de les seves actuacions amb l’Orquestra Pau Casals, participà en tots els actes musicals més importants celebrats a Catalunya, tant al si de l’Associació Wagneriana com al Gran Teatre de Liceu.

Col·laborà amb directors com Lamote de Grignon, Manuel de Falla i l’esmentat Pau Casals. També cantà per a l’Associació Obrera de Concerts.

Actuà en molts indrets de l’estranger, especialment a París, i fou professora del Conservatori del Liceu de Barcelona.

Piquet i Piera, Jaume

(les Corts de Sarrià, Barcelona, 15 abril 1839 – Barcelona, 30 juny 1896)

Autor i empresari teatral. Era paleta d’ofici. Es dedicà intensament al teatre.

Escriví moltes obres de circumstàncies, en català i en castellà de baix nivell literari però d’èxit notable, ja que afalagava sense limitacions els gustos del públic poc exigent. Un dels seus successos més considerables fou La monja enterrada en vida o els secrets d’aquell convent.

Fou empresari del teatre Odeon, on serien representades sovint les seves obres de caràcter més truculent, raó per la qual s’estengué irònicament el sobrenom de l’Escorxador per designar aquell teatre. Quan aquest desaparegué Piquet es retirà.

Instituí a Sarrià un premi a la virtut, fet que motivà la inclusió del seu retrat a la galeria de sarrianencs il·lustres i el fet de donar el seu nom a un carrer de l’antiga vila, avui agregada a Barcelona.

Pascual i Xufré, Griselda

(Barcelona, 11 febrer 1926 – 9 juny 2001)

(o Pasqual) Matemàtica. Fou catedràtica de Matemàtiques a l’ensenyament mitjà i professora titular d’Àlgebra de la Universitat de Barcelona.

Participà activament en els moviments de reforma de Didàctica de les Matemàtiques a Catalunya i dels plans d’estudis de l’ensenyament mitjà.

La seva línia bàsica de recerca fou la Teoria algèbrica de nombres. Traduí al català i prologà (1996) les Disquisitiones Arithmeticae (1801) de Karl Friedrich Gauss.