Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Rovira i Comas, Teresa

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 desembre 1918 – 23 setembre 2014)

Bibliotecària i escriptora. Filla d’Antoni Rovira i Virgili, en 1936-39 cursà estudis a l’Escola de Bibliotecàries, que hagué d’interrompre en exiliar-se la seva família a França. Graduada a Montpeller, el 1953 tornà a Catalunya, on treballà en diverses biblioteques i fou, durant un temps, cap de les biblioteques de Barcelona.

Especialitzada en literatura infantil i juvenil, és autora de Bibliografía histórica del libro infantil en catalán (1972, amb Carme Ribé), la tesi doctoral Noucentisme i literatura infantil (1973, no publicada) i Organització d’una biblioteca escolar (1981, amb altres).

El 2002 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2008 el premi Aurora Díaz Plaja de Literatura Infantil i Juvenil per l’article El llibre per a infants i adolescents. Dels orígens a la desfeta (2008).

Espinàs i Massip, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 7 març 1927 – 5 febrer 2023)

Escriptor. Dins la generació de novel·listes de postguerra, es distingeix per la facilitat narrativa manifestada a través d’una tècnica realista o psicològica.

La seva primera novel·la fou Com ganivets o flames (1954, premi Joanot Martorell 1953), continuada amb Dotze boomerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956), L’home de la guitarra (1957), L’últim replà (1962, premi Sant Jordi), La collita del diable (1968) i Vermell i passa (1992).

Ha publicat llibres de viatges, reportatges, guies geogràfiques, etc: Viatge al Pirineu de Lleida (1957), Carrers de Barcelona (1961), Viatge al Priorat (1962), Festa Major (1969), Cafès de Barcelona (1970), Viatge a la Segarra (1972), Vuit segles dels carrers de Barcelona (1974), Quinze anys de cafès de Barcelona, 1959-1974 (1975), El llibre de la diada (1978), Comarques del Principat (1978).

El 1989, encetà la publicació d’una sèrie de llibres de viatges a peu, dedicats, entre d’altres contrades, a la Terra Alta, la Llitera, l’Alt Maestrat, la Matarranya, l’Alt Camp, etc; dins d’aquesta sèrie aparegué el 1999 A peu per Castella.

Dedicat al periodisme, ha col·laborat en diverses publicacions, com la revista “Destino” i, sobretot, al diari “Avui” d’ençà de la seva fundació fins al 1999, any en què passà a col·laborar amb “El Periódico”, i part dels seus articles es troben recollits en llibres, com A la vora de… l’Avui (cinc volums publicats), Del rebost i de la taula (1975), Els nostres objectes de cada dia (1981).

És autor també de diverses biografies, del llibre testimonial El teu nom és Olga (1986), dedicat a la seva filla deficient, i d’Identitats (1985-86), recull de les entrevistes que va fer a TV3. Aconsegueix un estil i una força de narrador també en els contes: Varietés (1959), Combat de nit (1959) i El jove i els altres (1960).

Membre fundador dels Setze Jutges, va ésser un dels pioners i impulsors principals de la Nova Cançó.

Escofet i Alsina, Frederic

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 juliol 1898 – 27 març 1987)

Militar. Va lluitar al Marroc i el 1926 tornà a Catalunya amb el grau de capità. El 1930 passà al cos de Mossos d’Esquadra i, amb la moderna reinstauració de la Generalitat, va ésser ajudant de Francesc Macià i de Lluís Companys quan ocuparen la presidència de la Generalitat.

Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, fou nomenat comissari general d’ordre públic i, en fracassar la revolta, fou condemnat a mort per un consell de guerra, si bé la pena li va ésser commutada per la de presó perpètua. Després del triomf del Front Popular (febrer 1936), tornà a ocupar el mateix càrrec.

Com a comissari general d’ordre públic, aconseguí de dominar a Catalunya l’alçament militar del 19 de juliol de 1936. Va fer la guerra civil com a comandant al front d’Aragó i després ocupà de nou l’ajudantia de Companys, i s’exilià amb ell el 1939 i va anar a Brussel·les.

Va publicar unes memòries Al servei de Catalunya i de la República (1973), i el 1975 fou nomenat comandant honorari dels Mossos d’Esquadra.

Elias i Bracons, Feliu

19 Respostes

(Barcelona, 8 octubre 1878 – 7 agost 1948)

“Apa”  Pintor, crític i historiador de l’art. Germà de Francesc i Lluís. Artista prolífic, va popularitzar el pseudònim d’Apa, amb què signava les seves caricatures a les millors publicacions catalanes del primer terç del s XX, com “Cu-cut!”, “Picarol”, “Mirador” o “Papitu”, la qual també va dirigir (1909-10).

Com a escriptor, sovint amb el pseudònim de Joan Sacs, publicà entre altres el llibre de contes Vida i mort dels barcelonins (1929). Va exercir també la crítica d’art i va escriure diverses monografies sobre altres artistes com Benet i Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), Joan Brull (1924), Soler i Rovirosa (1931) i Xavier Nogués (1929). També publicà La pintura francesa moderna fins al cubisme (1917), L’escultura catalana moderna (2 volums, 1926-28), El moble de la Xina (1927), De l’ensenyament de les Belles Arts (1932), així com també el llibre de dibuixos Kameraden (1917), de caricatures de la Primera Guerra Mundial.

Com a pintor conreà una tècnica neorealista d’acurada factura.

Elias i Boada, Carme

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 gener 1951 – )

Actriu de cinema, teatre i televisió. Ha protagonitzat, entre altres, pel·lícules com Massa vell per a morir jove (1988), Pont de Varsòvia (1990), La flor de mi secreto (1995), Manos de seda (1998), Morir (o no) (2000) i Las razones de mis amigos (2000).

En teatre ha treballat sota les ordres de destacats directors en obres com El dret d’escollir (1987), El Misantrop, Lorenzaccio o Els gegants de la muntanya (1999).

En televisió ha participat en sèries com Anillos de oro, Pepe Carvalho, Turno de oficio, Arnau (1994) o Dones d’aigua.

Duran i Ventosa, Lluís

13 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1870 – 18 desembre 1954)

Polític, advocat i periodista. Fill de Manuel Duran i Bas, i germà de Raimon, Manuel i Claudi.  Doctorat en lleis el 1891, fou redactor de política de “La Renaixensa” d’ençà del 1888.

Establí relació amb Prat de la Riba des de la presidència a la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889-90). Fou secretari de la Lliga de Catalunya i, després, del consell permanent de la Unió Catalanista.

Passà, amb el grup de “La Veu de Catalunya”, a formar el Centre Nacional Català (1899); després a la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou secretari i, posteriorment, membre destacat de la Comissió d’Acció Política. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona (1906-10 i 1916-20). Com a diputat provincial (1913), i al costat de Prat de la Riba, contribuí al moviment per la Mancomunitat, de la qual fou conseller de Foment.

Fou alcalde provisional de Barcelona el 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris i la vaga general d’agost, i fou senador durant el període 1919-21 i l’any 1923. Durant la República, fou diputat del Parlament català (1932), i novament regidor de Barcelona el 1933. Fora del país durant la guerra civil, tornà per exercir l’advocacia.

A part de la seva producció jurídica, hom pot esmentar-ne les obres Regionalisme i federalisme (1905), Els polítics (1927) i La esencia de los nacionalismos (1939).

Duran i Reynals, Francesc

7 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1899 – New Haven, EUA, 27 març 1958)

Metge i investigador. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Eudald i Raimon. Deixeble a Barcelona d’August Pi i Sunyer i col·laborador de Ramon Turró.

Treballà al Laboratori Municipal de Barcelona. En veure les penúries econòmiques que passava la institució, aprofità una beca de la “Junta para la Ampliación de Estudios” i se n’anà a l’Institut Pasteur de París (1925) i al Rockefeller Institute (1926). Més endavant s’instal·là a la Universitat de Yale, on fou catedràtic i director d’investigacions.

Aconseguí d’aïllar la hialuronidasa, factor de difusió infecciosa anomenat factor de Reynals, a partir de la qual continuà les seves recerques sobre l’etiologia vírica del càncer i adquirí fama mundial.

Duran i Bas, Manuel

20 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1823 – 10 febrer 1907)

Jurisconsult i polític. Entrà en la vida universitària com a professor de dret romà (1850) i en la política municipal com a secretari de l’ajuntament (1852-54), càrrec del qual dimití a l’adveniment del Bienni Progressista (1854-56).

Durant aquest període col·laborà al conservador “Diario de Barcelona”, on exposà les línies fonamentals del seu pensament jurídic, social i econòmic, influït per les doctrines de l’escola històrica de Savigny (fou el creador de la “Fundació Savigny” a Madrid) i entroncat amb l’escola jurídica catalana a través dels ensenyaments de Martí d’Eixalà.

Fou diputat provincial (1858-62) i diputat a corts els anys 1863 i 1865, militant a la Unió Liberal d’O’Donnell. Sota la restauració milità en el partit liberal-conservador de Cánovas, fou diputat a corts els anys 1874 i 1879 i, posteriorment, senador vitalici.

Com a caracteritzat defensor del dret civil català, el 1880 fou nomenat vocal corresponent de la comissió codificadora, amb l’encàrrec de redactar una memòria de les institucions de dret català que convenia conservar en el nou codi civil. Fracassat el congrés de juristes, convocat a la universitat (1881), pels radicalismes que s’hi manifestaren, la Memoria fou obra personal seva, i monument del sistema jurídic català.

En el vessant econòmic de la seva activitat, fou proteccionista. En formar-se el ministeri Silvela-Polavieja (1899), fou nomenat ministre de gràcia i justícia; tenia la missió d’aconseguir la descentralització administrativa i l’elaboració dels apèndixs al codi civil espanyol que incorporarien els règims jurídics particulars, però dimití el càrrec al cap de poc temps a causa de l’actitud intransigent del govern envers Catalunya, i després de la protesta de Barcelona en l’anomenat Tancament de caixes.

Havia estat set vegades president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (del 1868 al 1894), així com de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901, 1904-07), degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1885-91) i rector de la Universitat de Barcelona (1896-99), en la qual creà la càtedra de dret civil català i de literatura catalana.

De la seva vasta producció, cal esmentar el recull d’articles Estudios políticos y económicos (1856), Memoria acerca de las Instituciones del Derecho civil de Cataluña (1883), Estudios jurídicos (1888), La Escuela jurídica catalana (1891) i Estudios morales, sociales y económicos (1895).

Fou el pare de Raimon, Manuel, Claudi i Lluís Duran i Ventosa.

Dou i de Bassols, Ramon Llàtzer de

7 Respostes

(Barcelona, 11 febrer 1742 – Cervera, Segarra, 14 desembre 1832)

Jurista, polític i economista. Germà d’Ignasi de Dou. Doctorat en lleis per la Universitat de Cervera (1765), on fou deixeble de Josep Finestres. Va residir a Barcelona del 1770 al 1776 i després tornà a Cervera, on guanyà la càtedra de dret canònic i, més tard, la de dret civil (1789).

Ordenat sacerdot el 1795, fou canonge de la catedral de Barcelona. Conseller de la Universitat de Cervera (1805), dos anys més tard va iniciar la docència en el camp de l’economia política, en el qual fou contrari al lliurecanvisme.

Elegit (1810) diputat per Catalunya, fou el primer president de les Corts de Cadis (1811), on defensà els interessos de Catalunya i protestà per l’espoli a què havia estat sotmesa d’ençà del 1714.

Escriví Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña (1800-03), síntesi del dret públic de l’Antic Règim i recopilació dels drets catalans no suprimits pel Decret de Nova Planta; Memoria sobre los medios de hallar dinero para los gastos de la guerra en que está empeñada España (1810) i Equivalencia del catastro de Cataluña con las ventajas principales de Castilla (1822). Difongué també les idees de l’economista Adam Smith, del qual va publicar La riqueza de las naciones nuevamente explicada con la doctrina de su mismo investigador (1815).

Domènech i Montaner, Lluís

57 Respostes

(Barcelona, 21 desembre 1850 – 27 desembre 1923)

Arquitecte, historiador i polític. Fill de Pere Domènech i Saló, i germà d’Eduard. Un dels màxims representants del modernisme; exercí una gran influència en la difusió d’aquest estil, des de la seva càtedra de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i també amb les seves obres. Aquestes es caracteritzaren per una barreja de racionalisme constructiu i de decoració fabulosa, inspirada en l’arquitectura hispano-àrab i en la passió en el dibuix curvilini del Modern Style.

En el restaurant del parc de la Ciutadella de Barcelona (1888), avui Museu de Zoologia, ja ofereix solucions que s’anticipen al seu temps (estructures de ferro i rajoles visibles), que desenvolupà més endavant al Palau de la Música Catalana (1908), amb un innovador recobriment de mosaic, ceràmica i vitralls policroms. Les mateixes característiques es donen en els seus grans conjunts arquitectònics de l’hospital de Sant Pau de Barcelona (1902-10) i l’Institut Pere Mata de Reus (1897-1919). Unes altres obres seves a Barcelona són l’editorial Montaner i Simon (1881-85), la casa Montaner (1893) i la casa Thomas (1895-99).

Com a polític, tingué una activitat remarcable durant el primer temps del catalanisme. Militant del Centre Català, l’abandonà amb motiu de l’escissió del 1887, i passà a la Lliga de Catalunya, grup més conservador, de la qual fou president. Quan fou creada la Unió Catalanista (1892) en fou nomenat president, com també de la primera assemblea d’aquesta entitat, que establí les anomenades Bases de Manresa (1892).

Nomenat president de l’Ateneu Barcelonès per al curs 1897-98, participà en el moviment d’adhesió al programa de Polavieja, que volia la descentralització administrativa (1898). Havent fracassat, entrà al Centre Nacional Català (1899) i, quan desaparegué, a la Lliga Regionalista (1901).

Fou elegit diputat a corts per Barcelona l’any 1901 i el 1903. Amb Josep M. Cornet i Ildefons Sunyol se separà de la Lliga (1904) i fundà el setmanari “El Poble Català”, que esdevingué diari el 1906. Apartat de la vida política, fou encara reelegit president de l’Ateneu Barcelonès l’any 1911 i el 1913.

Fou el pare de Pere i de Fèlix Domènech i Roura.