Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Domènech i Casanova, Amand

Deixa un comentari

(Barcelona, 1920 – 2002)

Grafista, il·lustrador i cartellista. Format a l’Escola d’Arts i Oficis amb Domènec Soler i Gili, fou membre de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya (1946-63). Els anys 1960-62 féu una estada a Suïssa.

Ha participat en múltiples manifestacions internacionals de gràfica publicitària i ha obtingut diversos premis. S’ha identificat sobretot amb temes de grans manifestacions barcelonines.

Fou membre fundador de Grafistes Agrupació FAD (1961), la direcció de la qual assumí el 1967, i membre de l’Associació Tipogràfica Internacional i president del Col·legi de Dissenyadors Gràfics. Fou professor de plàstica publicitària a l’Escola Massana (1964-67) i a l’Escola Oficial de Publicitat (1968-70). Ha col·laborat amb articles a diverses publicacions professionals.

Cuixart i Tàpies, Modest

8 Respostes

(Barcelona, 2 novembre 1925 – Palafrugell, Baix Empordà, 31 octubre 2007)

Pintor. Membre fundador del grup Dau al Set (1948). Inicià la seva obra dins una atmòsfera surrealista i màgica a base de signes gairebé taquigràfics i símbols i imatges en un dens clima cromàtic; després evolucionà cap a un dibuix detallista i oníric. Cap al 1955 es decantà cap a informalisme i començà a experimentar amb els materials i introduí en els seus quadres signes esotèrics de gran força expressiva.

L’any 1960 preparà, per a Roger Planchon, els decorats i el vestuari del muntatge de l’obra de Brecht Terror i misèries del III Reich, i creà, també, una suite de personatges brechtians. L’any 1962 introduí en la seva obra el collage d’objectes naturals prèviament treballats i transformats per l’artista. Aquesta manera d’entendre el pop-art el dugué (1965) a una mena de realisme crític molt personal, que més endavant ha dirigit cap a una intencionalitat més lírica.

També ha fet les decoracions de Fando et Lys, d’Arrabal, i d’alguns ballets. En la dècada del 1970 evolucionà cap a una figuració efectista i plena de color, abandonant tot signe d’informalisme, i pintant amb freqüència retrats femenins. Ha realitzat també nombroses sèries de litografies.

Ha viscut a París, a Lió i, des del 1971, a Palafrugell, i ha exposat a Europa i Amèrica. El 1959 li fou atorgat el primer premi de pintura estrangera a la V Biennal de Säo Paulo, a on, el 1975, fou convidat d’honor. El desembre de 1991 i gener de 1992 al Palau Robert de Barcelona oferí una retrospectiva de la seva obra en la qual s’exposaren treballs dels darrers trenta-cinc anys.

El 1997 es va inaugurar a Barcelona la Pinacoteca Cuixart amb obres dels seus 40 anys de producció.

Matheu i Fornells, Francesc

12 Respostes

(Barcelona, 16 octubre 1851 – Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 10 desembre 1938)

Editor i escriptor. Amic i deixeble de Marià Aguiló. Començà a ésser conegut als Jocs Florals de Barcelona, l’any 1873. Formà part del grup La Jove Catalunya, amb Ubach i Vinyeta i amb Bertran i Bros, entre d’altres.

Fou un dels fundadors de la societat literària La Misteriosa, associació purament literària. Fou col·laborador de “La Renaixença”, de l'”Anuari Català” i, a partir del 1879, director i finançador de “La Ilustració Catalana”.

La producció poètica original és patriòtica, i en la lírica amorosa es percep la influència de Heine: Lo Reliquiari (1878), La Copa (1883) i Poesies (1899). Contribuí a la Renaixença amb la publicació d’antologies de poetes catalans, com Lo Llibre de l’Amor (1877) i Flors de Maig (1878). L’any 1913 començà a publicar Lectura Popular, quaderns que oferien una selecció dels poetes i prosistes catalans de la Renaixença fins al primer quart del segle XX.

Dirigí la revista “Catalana” (1918-1926) i publicà les obres completes de Narcís Verdaguer, Emili Vilanova, Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover, Marià Aguiló i Costa i Llobera. Fou mestre en gai saber i esdevingué un dels personatges clau dels Jocs Florals de Barcelona.

Fou també un dels capdavanters del grup que s’oposà a les normes ortogràfiques de l’Institut, fins que l’any 1934 Pompeu Fabra fou nomenat mantenidor dels Jocs. Presidí l’Orfeó Català i l’Ateneu Barcelonès.

Cortada i Sala, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 21 març 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 9 juliol 1868)

Escriptor i advocat. Publicà, en castellà, novel·les històriques de tipus romàntic, com Tancredo en el Asia (1833), La heredera de San Gumi (1835) i Lorenza (1837); alhora se sentí atret per les lletres catalanes en una etapa de pre-renaixença. Traduí al català l’obra en vers de Tommaso Grossi La fuggitiva, amb el títol de La noia fugitiva (1834).

L’interès per la llengua i la cultura catalanes el va dur a publicar estudis, com el treball Memoria acerca de las Cortes de Amor i Las revueltas de Cataluña  1838). L’any 1860 publicà el seu opuscle Cataluña y los catalanes, on per primera vegada el regionalisme rep una força de contingut polític. Dedicat al periodisme, col·laborà a la premsa (“Diario de Barcelona”, “La Imprenta”, “La Barretina”) amb articles de costums i crítica social.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Academia de la Historia de Madrid, i president de la Societat Econòmica d’Amics del País; a partir del 1859 formà part del grup restaurador dels Jocs Florals.

També va escriure Historia de España (1841), Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868) i un llibre de Pensamientos (1838). El 1844 classificà les col·leccions de l’antic convent de Sant Joan. Els Artículos (1890), recullen textos de costums, de crítica i de política. Havia publicat, igualment, una història de Portugal (1844), en castellà.

Coromines i Vigneaux, Joan

15 Respostes

(Barcelona, 21 març 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 gener 1997)

Lingüista. Fill de Pere Coromines i Montanya. Fou deixeble de Pompeu Fabra, de Menéndez Pidal i, a Zuric, de Jakob Jud. Professor de filologia romànica a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1930, treballà amb Fabra a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i s’exilià a l’acabament de la guerra civil.

Va exercir a la universitat argentina de Cuyo (Mendoza) fins al 1947, any en què es traslladà als EUA, on fou nomenat professor de lingüística romànica a la universitat de Chicago. El 1950 esdevingué membre corresponent de l’IEC i des del 1952 realitzà freqüents estades de caire científic per terres catalanes, amb l’objectiu de recollir dades per a les seves investigacions lexicogràfiques. Des de finals dels anys 1960 i fins a la seva mort residí a Catalunya.

D’entre la seva vasta obra, destaquen els treballs que versen sobre la llengua catalana: Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954), El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954), escrit amb un propòsit divulgador, Introducció a l’estudi de la toponímia catalana i altres assaigs (1962), Estudis de toponímia catalana (2 vol, 1965-70), Lleures i converses d’un filòleg (1971) i Entre dos llenguatges (3 vol, 1977), als quals se n’han d’afegir d’altres, com Vocabulario aranés -tesi amb què es doctorà el 1931-, diversos estudis sobre literatura medieval i Topica Hesperica (2 vol, 1972), sobre filologia romànica.

Però les seves obres cabdals, per les quals ha estat considerat internacionalment com un dels gran lingüistes del segle XX són el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (4 vol, 1954-57) i el monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (9 vol, 1980-91), completats per una altra obra magna de la romanística, l’Onomasticon Cataloniae (vol 1 a 7, 1989-97), vast recull d’onomàstica que enregistra i explica etimològicament tots els noms de persona, antics i moderns, juntament amb tots els noms de lloc, emprats dins el domini lingüístic català.

Va rebre la medalla d’Or de la Generalitat (1980), el premi d’Honor Jaume I (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), el premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1989) i el premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).

Coromines i Montanya, Pere

7 Respostes

(Barcelona, 6 maig 1870 – Buenos Aires, Argentina, 1 desembre 1939)

Escriptor, polític i economista. El 1888 ingressà a l’Associació Escolar Catalanista i després (1891-95) al partit republicà de Salmerón. Col·laborà en el periòdic “La República” i en la revista anarquista “Ciencia Social”.

Acusat d’intervenir en l’atemptat anarquista del carrer de Canvis Nous de Barcelona, fou detingut i li fou demanada la pena de mort (1896), però al cap de deu mesos fou condemnat a l’exili (1897). Aquesta experiència l’explicà en Les presons imaginàries (1899). Després es doctorà en dret, i el 1902 retornà a Barcelona.

Ingressà en el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i l’any 1910 assumí la direcció de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i del seu òrgan periodístic “El Poble Català”. Fou diputat a corts (1910 i 1914). Formà part, juntament amb Francesc Cambó i Alfons Sala, de la comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte governamental de la Mancomunitat (1912).

L’any 1914 intervingué en el pacte de Sant Gervasi, aliança electoral amb el grup de Lerroux. Aquests contactes desprestigiaren la UFNR i en provocaren més tard la dissolució. Coromines es retirà aleshores de la política fins que es proclamà la II República.

Fou diputat en el Parlament català (1931), membre de la comissió redactora de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de Justícia i Dret (1933). El 1936 fou diputat a corts per Esquerra Republicana i comissari dels museus de Catalunya. El 1939 s’exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on va morir d’apendicitis.

Formà part del grup modernista de “L’Avenç” i de la comissió que establí les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, on creà i dirigí la Societat Filosòfica Catalana, i president de l’Ateneu Barcelonès (1928-30).

La seva obra conté treballs històrics i jurídics, novel·les (Dites i facècies d’en Tomàs de Bajalta, –Silèn, 1925; Pigmalió, 1928; i Prometeu, 1934-, trilogia de tema ciutadà que descriu els anys de l’anarquisme; Pina, la italiana del dàncing, 1929; Les llàgrimes de sant Llorenç, 1929; i Perfecte dandi i altres contes, 1940), poesia (Les termes de Meleagros, 1927), obres teatrals (Putxinel·lis, 1927) i assaigs (La vida austera, 1908; Estudi sobre el pensament filosòfic dels jueus a l’edat mitjana, 1912; i Cartes d’un visionari, 1921). El 1972 s’editaren les seves Obres completes.

Comas i Solà, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 17 desembre 1868 – 2 desembre 1937)

Astrònom. Llicenciat (1889) en ciències físico-matemàtiques, dirigí la instal·lació de l’Observatori Fabra i en presidí la Secció Astronòmica (1904-37). El 1901 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Al costat de notables treballs d’investigació, realitzà una important tasca divulgadora amb la publicació de llibres (Fotografia del cel, 1898; Astronomia, 1927) i articles, i la fundació de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica (1911), que presidí fins a la seva mort.

Va descobrir dos cometes, un estel variable i onze asteroides, un dels quals porta el nom de Barcelona. Va ser director del Servei d’Astronomia de la Generalitat i membre de diferents institucions acadèmiques.

Colomines i Puig, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 29 novembre 1922 – 22 febrer 2011)

Metge analista, polític i escriptor. Ha estat un dels principals divulgadors de la poesia catalana (a partir del 1960) en amplis sectors. Fundà la revista “Poemes”, suprimida per dificultats administratives, i fou un dels organitzadors del festival de Poesia Catalana al Gran Price.

Poeta combatiu, nacionalista i realista, la seva obra poètica fou recollida a Autoretrat (1986). La seva obra dramàtica, recollida a Teatre (1964-1974) (1974), és un reflex de les experiències personals i col·lectives. També ha escrit assaig: La poesia, un combat per Catalunya (1979), Des de Catalunya, un socialisme per a tothom (1975), Aportacions a la lluita nacionalista catalana (1978), La llengua nacional de Catalunya (1992), i estudis mèdics: Els grups sanguinis (1972), El diagnòstic biològic (1972).

Com a polític, participà a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969), fundà el Partit Popular de Catalunya (1973), ingressà al Partit Socialista de Catalunya i posteriorment (1977) a Convergència Democràtica de Catalunya. Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió a les legislatures de 1980 i de 1984. Ha estat secretari de la comissió lexicogràfica de la Societat Catalana de Biologia, a més d’un dels màxims responsables del Pen Club català.

Colomer i Llopis, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1897 – al mar Mediterrani, 1922)

Aviador. Treballà a l’empresa Pujol, Comabella i Cia. i obtingué el títol de pilot el 1919 al Prat de Llobregat.

Aquell mateix any, féu a Sabadell, amb Josep Canudas, els primer aterratges a Catalunya fora d’un aeròdrom i el primer vol de nit efectuat a la Península. El 1920 formà un grup de treball aeri amb Montesa i Trilla, i feren demostracions per les comarques.

A Mallorca promogué la creació d’una societat, l’Aero-marítima Mallorquina, per a establir un correu aeri amb Barcelona, de la qual societat fou director; obtingué el títol de pilot d’hidroavió a Itàlia.

Morí uns quants dies abans de la inauguració de la nova empresa, en caure al mar l’hidroavió que pilotava de Barcelona a Palma de Mallorca.

Coll i Alentorn, Miquel

6 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1904 – 15 desembre 1990)

Historiador i polític. Dirigent de la Joventut d’Acció Catalana Republicana fins al 1932, any en que ingressà a Unió Democràtica de Catalunya, on exercí càrrecs directius i, finalment, la presidència. Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980 i 1984), després del triomf de Convergència i Unió, fou conseller adjunt a la Presidència de la Generalitat (1980-84); el 1984 fou elegit president del Parlament de Catalunya, càrrec que exercí fins al 1988.

La seva obra d’historiador se centra en els estudis medievals. Publicà diverses edicions crítiques, com la Crònica de Desclot (1949-51) i el Llibre de feyts d’armes de Catalunya (1948), del qual va proposar com a autor J.G. Roig i Jalpí, en contra de la tradicional autoria, atribuïda a Bernat Boades. Autor, a més de La historiografia de Catalunya en el període primitiu (1950) i de La llegenda de Guillem de Montcada (1958).

Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.