Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Canals i Vidal, Francesc d’Assís

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 maig 1922 – 7 febrer 2009)

Filòsof i articulista. Llicenciat en dret i filosofia a Barcelona, es doctorà en filosofia (1952) a Madrid i en dret (1956) a Barcelona amb una tesi sobre la gènesi romàntica del catolicisme liberal, publicada el 1957 amb el títol de Cristianismo y revolución.

Integrat en el cenacle del jesuïta Ramon Orlandis, l’Escola Cordis Iesu, des del 1944 fou col·laborador de la revista “Cristiandad”, on ha publicat nombrosos articles, en part recollits a Política española: pasado y futuro (1980).

Catedràtic d’institut des del 1958, el 1966 succeí Jaume Bofill i Bofill en la càtedra de metafísica de la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut Internacional del Cor de Jesús, en fou conseller el 1978, i el 1981 fou president de la secció espanyola de la Societat Internacional Tomàs d’Aquino, del consell de la qual fou membre permanent.

Llicenciat en teologia (1973), el 1981 féu la tesi doctoral sobre sant Josep. Membre de la Maioricensis Schola Lullistica, en fou magister des del 1982. De la seva obra filosòfica, amb aportacions des del 1956, n’és recopilació el volum Cuestiones de fundamentación (1981).

Campalans i Puig, Rafael

4 Respostes

(Barcelona, 24 octubre 1887 – Torredembarra, Tarragonès, 9 setembre 1933)

Polític i enginyer industrial (1911). Redactor d’“El Poble Català” des del 1904. Fou cridat per Prat de la Riba per organitzar els serveis d’obres públiques de la Mancomunitat (1914), director de l’Escola del Treball (1917) i secretari d’ensenyament tècnic i professional (1922). El 1923 se separà del PSOE i, juntament amb Gabriel Alomar i M. Serra i Moret, fundà la Unió Socialista de Catalunya, i dirigí el setmanari socialista “Justícia Social” (1923).

Amb la República fou nomenat director de les escoles obreres de l’Ateneu Politècnic i reposat com a director de l’Escola del Treball. Després fou conseller d’Instrucció Pública del govern provisional de Catalunya, corredactor de l’Estatut de Núria i diputat per Barcelona.

Escriví, entre d’altres, Influència dels escolars en el catalanisme (1903), El socialisme i el problema de Catalunya (1923), Política vol dir pedagogia (1933), Manual pràctic de socialisme català (1933) i Hacia la España de todos. Palabras castellanas de un diputado por Cataluña (1932), que constitueix un compendi del seu ideari polític.

Calsina i Baró, Ramon

Deixa un comentari

(Poblenou, Barcelona, 26 febrer 1901 – Barcelona, 26 novembre 1992)

Pintor i dibuixant. Es formà a l’Acadèmia Baixas (1912) i amb Feliu Mestres a l’Escola de Llotja (1920). Exposà a la Sala Parés de Barcelona (1930), i a París el 1930 i el 1931.

Realitzà el disseny dels figurins i la decoració de l’obra de Xavier Benguerel El casament de la Xela (1938). Col·laborà a la revista alemanya “Der Querschnitt” (1931-33) i il·lustrà el Quixot, les obres d’Edgar Allan Poe, etc. El 1956 publicà 30 litografies de Calsina comentades per l’autor. Sobresurten les exposicions antològiques de Barcelona del 1957 i del 1966. Premi de dibuix Ynglada Guillot (1964).

El seu estil és una espècie de realisme màgic, precís i estilitzat, sovint irònic i sobtat per algun detall insòlit o fantàstic.

Calders i Rossinyol, Pere

6 Respostes

(Barcelona, 29 setembre 1912 – 21 juliol 1994)

Narrador, periodista i dibuixant. Fill de Vicenç Calders i Arús. Col·laborà, com a dibuixant, a “L’Esquella de la Torratxa” i, com a redactor, a “El Diari Mercantil” i a “La Rambla”. Es donà a conèixer com a escriptor amb El primer Arlequí (1936), L’any de la meva gràcia (1937), La glòria del doctor Larén (1937) i Unitats de xoc (1938), crònica sobre la guerra civil.

Exiliat a Mèxic (1939), es guanyà la vida com a dibuixant tècnic i col·laborà en diverses publicacions de l’exili. El 1963 tornà a Barcelona, on fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista “Lletres”, i col·laborà en “La Revista de Catalunya”, “La Nostra Revista” i “Pont Blau”.

El 1954 publicà el recull Cròniques de la veritat oculta, premi Víctor Català, que, amb altres narracions, constitueix el volum Tots els contes de Pere Calders (1968). De tema mexicà són Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959) i Aquí descansa Nevares (1967). Altres obres que cal destacar són: L’ombra de l’atzavara (1964), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), De teves a meves (1984), La revolta del terrat i altres contes (1985), el recull d’imatges gràfiques Veure Barcelona (1984), amb fotografies de F. Català i Roca, i unes obres completes.

Les seves narracions inspiraren muntatges teatrals (Antaviana, 1979). Col·laborà habitualment en el diari “Avui”. En la seva obra, l’absurd es mescla amb la realitat, sovint amb fina ironia, a voltes amb un extraordinari to líric.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1986), de narrativa Ciutat de Barcelona (1987) i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1992).

Cadiach i Puig, Òscar

2 Respostes

(Barcelona, 22 octubre 1952 – )

Alpinista i guia d’alta muntanya. Vinculat a diverses entitats excursionistes, el 1984 assolí el seu primer vuit mil, el Nänga Parbat (8.125 m alt), juntament amb Jordi Magriñà. L’any següent formà part, juntament amb Antoni Sors i Carles Vallès, de la primera cordada catalana que assolí l’Everest (8.848 m), que el 1993 tornà a fer pel vessant nepalès.

Al principi de la dècada de 1990 inicià l’exploració de muntanyes xineses, com l’escalada en solitari al Broad Peak nord (1990), l’ascensió del cim verge del Tarraco Kangri (1991) i l’obertura de la ruta Fem Tarragona al Broad Peak central (1992). El 1996 obrí la via Free Tibet al Cho Oyu.

A més, a participat en nombroses expedicions a Kenya, els Andes, l’Ahaggar argelià, el Karakoram, l’Himalaia i la Patagònia, i, com a guia d’alta muntanya, ha dirigit alpinistes a l’Aconcagua, el Kilimanjaro i a cims de l’Himalaia i el Karakoram.

És autor de reportatges fotogràfics i documentals, alguns d’ells guardonats en diversos festivals de cinema de muntanya d’àmbit internacional.

Cabré i Pla, Anna

Deixa un comentari

(Barcelona, 1943 – )

Geògrafa. Cursà estudis de ciències polítiques i demografia a la universitat de París el 1968. Fou professora d’anàlisi demogràfica a les universitats de Mont-real (1969), Chicago (1969), Sorbona (1970), Nanterre (1970-78) i al Col·legi de Mèxic (1973 i 1981). Des del 1978 fou professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, des del 1984, directora del Centre d’Estudis Demogràfics.

Doctorada l’any 1989, és autora de nombrosos articles sobre demografia. La seva carrera professional ha estat molt lligada a Jordi Nadal i Oller, i ha col·laborat en diverses ocasions amb Isabel Pujadas i Rúbies. També s’interessà pels temes de prospectiva demogràfica i geografia històrica de la població de Catalunya.

Cabré i Fabré, Jaume

1 Resposta

(Barcelona, 30 abril 1947 – )

Escriptor. Llicenciat en filologia catalana, fou un dels narradors més sòlids i més premiats de la narrativa catalana de finals del segle XX.

Es donà a conèixer amb Faules de mal desar (1974, premi Victor Català 1973), seguiren Toquen a morts (1977), Carn d’olla (1978), El mirall i l’ombra (1980), Lubowski o la desraó (1983), Senyoria (1991) i la trilogia Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984, guanyadora de diversos premis i traduïda al castellà), La teranyina (1984, premi Sant Jordi, traduïda al castellà i al francès), i Llibre de preludis (1985).

Ha escrit llibres de la literatura infantil i juvenil: Galceran, l’heroi de la guerra negra (1979), La història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L’hereu de Sau (1985). També ha escrit amb gran èxit guions radiofònics i per a la televisió.

Membre fundador del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Cabré i Esteve, Màrius

2 Respostes

(Barcelona, 6 gener 1916 – 1 juliol 1990)

Torero i actor de cinema i de teatre. Va alternar aquestes dues professions fins que el 1960 es va retirar de les places de toros, on havia pres l’alternativa el 1943 i havia excel·lit en la capa i la muleta.

A l’escenari va interpretar obres del repertori català i, repetidament, en castellà, el Don Juan Tenorio de Zorrilla. Des del 1946 va intervenir també en diversos films (Pandora i l’holandès errant, 1951, i algunes produccions de Pere Portabella, com No compteu amb els dits, 1967, i Nocturn 29, 1968) i publicà llibres de poemes en castellà. Durant els anys cinquanta va gaudir d’una gran popularitat.

Cabot i Rovira, Joaquim

4 Respostes

(Barcelona, 17 novembre 1861 – 18 desembre 1951)

Orfebre, financer, escriptor i polític. Fill de l’argenter Francesc Cabot i Ferrer, l’establiment del qual continuà, i germà d’Emili. Dirigí diverses empreses i fou president de les principals associacions econòmiques i culturals de Barcelona, com de la Fira de Mostres, de la Cambra Oficial de Comerç (1921-26), del Centre Excursionista de Catalunya (1899) i de l’Orfeó Català (1901-35).

El Palau de la Música Catalana fou construït durant la seva presidència (1908) i fundada la “Revista Musical Catalana” (1904). Intervingué com a secretari al Jocs Florals del 1888 i com a mantenidor el 1889.

Membre de la Lliga Regionalista, fou diputat provincial el 1911 i col·laborà en la creació de la Mancomunitat de Catalunya.

Amb el pseudònim de Dr. Franch publicà els seus primers treballs literaris a “La Renaixença”. Dirigí els inicis de “La Veu de Catalunya” (1899) i publicà De fora casa (1898), A cap calent (1900), Narracions de viatge i El cant del cigne (1938).

Cabot i Ribot, Just

3 Respostes

(Barcelona, 4 maig 1898 – París, França, 25 febrer 1961)

Escriptor i traductor. Relacionat amb artistes i escriptors, des del 1922 col·laborà en “La Publicitat”, “La Nau”, “L’Opinió” o “L’Esport Català” -dels qual fou promotor i animador-. El 1929 s’incorporà al setmanari “Mirador”, tot just creat per Amadeu Hurtado, i hi treballà constantment com a ànima i director fins que la revista, intervinguda, fou incorporada al PSUC. Participà en la creació d’Acció Catalana. Exiliat a París, hi regentà una llibreria i accentuà la seva passió per la bibliografília.

Com a traductor, deixà modèliques versions catalanes de Stendhal, H.G. Wells, Stevenson, Casanova, etc. Autor d’articles i assaigs mordaços i penetrants, el 1992 en fou editada una part a Barcelona per V. Soler. Estava casat amb la marxant d’art Rosa-Antonieta Castelucho.