Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Ubach i Medir, Bonaventura

2 Respostes

(Barcelona, 2 abril 1879 – Montserrat, Bages, 19 febrer 1960)

Biblista i orientalista. Seguí la carrera eclesiàstica i el 1894 va ingressar al monestir de Montserrat. El 1902 va ésser ordenat sacerdot.

Coneixedor de les llengües orientals, anà a Palestina, on seguí els cursos de l’Escola Bíblica de Sant Esteve a Jerusalem; viatjà per Palestina, Egipte, Síria, etc, i va arribar a ésser un dels més bons coneixedors de la topografia i dels costums dels països bíblics. Fou professor de llengües orientals al Col·legi Pontifici de Sant Anselm de Roma (1913-23) i de siríac a l’Institut Pontifici Oriental (1918-20).

De retorn a Montserrat, inicià la traducció i el comentari al català de la Sagrada Escriptura i va crear el Museu Bíblic. El 1940 va ésser nomenat Consultor de la Comissió Bíblica Pontifícia.

Va publicar: La Bíblia a Montserrat, la versió catalana de la missa siríaca Litúrgia Siríaca, Anàfora dels dotze apòstols (1958), El Sinat i la gramàtica hebraica en dos volums.

Trueta i Raspall, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 27 octubre 1897 – 20 gener 1977)

Cirurgià. Nascut en el si d’una família de metges, va acabar la carrera de medicina l’any 1921 i començà a treballar a l’Hospital de la Santa Creu. El més cèlebre dels seus descobriments consisteix en un sistema totalment innovador de tractament de les ferides.

Va residir a Anglaterra durant una trentena d’anys, durant els quals va exercir com a catedràtic de Cirurgia Ortopèdica a la Universitat d’Oxford. Va tornar a Catalunya l’any 1967.

Per la seva activitat en el camp de la medicina va ser àmpliament reconegut amb una gran quantitat de guardons i de doctorats honoris causa.

És autor d’uns quants llibres, entre els quals es destaca l’assaig L’esperit de Catalunya, repetidament reeditat.

Trias i Fargas, Ramon

4 Respostes

(Barcelona, 27 desembre 1922 – el Masnou, Maresme, 22 octubre 1989)

Economista i polític. Fill d’Antoni Trias i Pujol. Es doctorà en dret a Bogotà (1947) i amplià estudis a Chicago, on obtingué el Master of Arts in Economics. El 1950 tornà a Catalunya, on exercí d’advocat i es vinculà a la universitat.

Llicenciat en ciències econòmiques (1960), guanyà (1962) per oposició la càtedra d’economia política i finances a la Facultat de Dret de València, i el 1972 passà a ocupar la càtedra de finances i sistemes fiscals a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona.

Publicà diversos treballs, entre els quals cal destacar Introducció a l’economia de Catalunya (1972), Nacionalisme i llibertat (1979) i Narració d’una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya (1985).

Principal representant, des del 1975, d’Esquerra Democràtica de Catalunya, en fusionar-se aquesta amb Convergència Democràtica de Catalunya (juny 1978), n’esdevingué el president. Elegit diputat al congrés (1977, 1979 i 1982) i senador (1986), fou conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 1982 i novament durant els anys 1988-89.

Torres i Mestres, Estanislau

1 Resposta

(Barcelona, 11 abril 1926 – 15 març 2021)

Escriptor. De formació autodidàctica i actiu en el món de l’excursionisme. Es donà a conèixer amb reculls de narracions breus, com Fum d’ara (1959) i La xera (1962, premi Víctor Català), als quals seguiren El foc i la cua (1966) i Foc a l’albera (1974),

Com a novel·lista, adscrit a un realisme personal, ha publicat L’altre demà (1964), Els ulls i la cendra (1966), Els camins (1966), La derrota (1966), Castelladral (1969), Estimada Teresa (1974), La bossa de Bielsa (1977) i El mal que m’heu fet (1978, premi La Dida 1977).

També ha publicat reportatges sobre la guerra civil: La batalla de l’Ebre (1971), La caiguda de Barcelona (1978), Indrets i camins de la batalla de l’Ebre (1990); el recull d’entrevistes Els escriptors catalans parlen (1973), i altres llibres com El Pirineu (1970), Excursionisme i franquisme (1979) i Visió de l’alta Garrotxa (1987).

Torras i Ferreri, Cèsar August

2 Respostes

(Barcelona, 5 juliol 1852 – 22 juny 1923)

Excursionista i escriptor. Era agent de canvi i borsa. Fou president de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1885), del Centre Excursionista de Catalunya (1902-15 i 1921-23) i de la Lliga Excursionista (1920), primer organisme nacional de l’excursionisme català.

Fou un dels principals promotors dels Congressos Excursionistes (1910-13) i de la declaració de parc nacional per al bosc de Gresolet (1921). Impulsà la construcció del primer refugi de muntanya, el d’Ulldeter (1907).

La seva obra bàsica està constituïda per les guies del Pirineu català, en nou volums (1902-24), precises i encara vàlides, agrupades en comarques naturals.

Tàpias i Martínez, Josefina

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 maig 1903 – 1 maig 1988)

Actriu. Debutà (1913) com a amateur; passà a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a 18 anys anà amb la companyia de María Guerrero a Madrid.

Féu una tournée per Hispanoamèrica i en tornar a Madrid fou primera actriu del Teatro Fontalba, on estrenà La virtud sospechosa, de Benavente, però el Sindicato de Actores de Madrid declarà improcedent el seu nomenament de primera actriu i la destituí.

Tornà a Barcelona, on formà companyia pròpia (1926), més tard fou primera actriu del Teatre Novetats, on assolí un gran èxit amb La dama alegre, de J. Puig i Ferreter.

Després de la guerra civil féu papers de caràcter i alguns films, i també es dedicà a l’ensenyament del teatre.

En els darrers anys, treballà ocasionalment per a la televisió pública catalana.

Supervia i Pascual, Concepció

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 desembre 1895 – Londres, Anglaterra, 30 març 1936)

Mezzo-soprano, també coneguda per Conxita Supervia. Estudià al Conservatori del Liceu i es presentà l’any 1912 al Gran Teatre del Liceu. Realitzà una carrera internacional en el camp de l’òpera i del lied.

La seva veu extraordinària i el seu domini tècnic la convertiren un una de les millors cantants de la seva època. El seu repertori operístic comprenia, entre altres, obres de Rossini, Ravel, Bizat, Saint-Saëns.

Visqué els darrers anys de la seva vida a Londres.

Sunyol i Garriga, Josep

3 Respostes

(Barcelona, 21 juliol 1898 – serra de Guadarrama, Castella, 6 agost 1936)

Polític, industrial i dirigent esportiu. Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona (1920), i es posà al capdavant del negoci familiar, que amplià.

De la mà d’Antoni Rovira i Virgili, el 1927 començà a col·laborar en el diari “La Nau”, vinculat al qual, el 1929, impulsà “La Nau dels esports”: setmanari esportiu català, on també col·laborà.

Políticament es vinculà inicialment a Acció Catalana i el trencament amb Rovira i Virgili a propòsit de l’escissió que hi tingué lloc, el portà a convertir el setmanari en “La Rambla” (1930). El 1931 fou elegit com a independent dins la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya diputat a corts constituents, on defensà l’Estatut de Catalunya. Afiliat a ERC (1932), tornà ser elegit diputat a les corts el 1933 i el 1936.

Fou directiu (1928) i president (juliol 1935) del Futbol Club Barcelona, així com també president de la Federació Catalana de Futbol (1929-30) i del RACC (1930).

Anant cap a Madrid amb cotxe, no s’adonà que entrava en zona franquista, on un escamot de soldats l’afusellà, amb els seus dos acompanyants, sense cap judici previ.

Convertit en un símbol del catalanisme i de l’antifranquisme, la seva figura ha estat recuperada i objecte d’homenatges després de la dictadura.

Fou el pare de Josep Ildefons Suñol i Soler.

Soler i Hubert, Frederic

57 Respostes

(Barcelona, 9 octubre 1839 – 4 juliol 1895)

“Serafí Pitarra”  Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Dedicat des de jove a la rellotgeria, va regentar un establiment del ram fins al 1880, a la rebotiga del qual fundà una tertúlia literària. Atret pel teatre, participà en funcions d’aficionats.

La guerra d’Àfrica (1859-60) va inspirar-li la comèdia bufa La botifarra de la llibertat (1860). Fou estrenada amb gran èxit en una societat familiar. L’estrena del drama La campana de l’Almudaina, a l’antic teatre de l’Odeon, va moure’l a escriure la sarsuela L’esquella de la Torratxa (1864), amb música del mestre Joan Sariols, representada amb gran èxit.

Aquell temps (1864), Frederic Soler i el mestre Sariols fundaren una societat anomenada La Gata i amb el nom de gatades foren designades les peces de Soler que s’hi representaren: Lo contador, Lo castell dels tres dragons, Lo punt de les dones, La vaquera de la piga rossa, Les carbasses de Mont-roig i d’altres, signades amb el pseudònim de Serafí Pitarra.

La celebritat de Pitarra s’afermà amb l’edició popular de les seves produccions en uns fascicles il·lustrats pel dibuixant Josep Lluís Pellicer i intitulats Singlots poètics. Frederic Soler, amb els pseudònims de Simó Oller i Jaume Giralt, col·laborà en tots els setmanaris i revistes catalanes publicats a Catalunya i a l’estranger.

L’any 1886 marcà una evolució en el seu estil, que passà a integrar-se dins el vessant culte, o jocfloralista, de la Renaixença. Soler estrenà amb gran èxit Les joies de la Roser, sobre la guerra del Francès.

L’any 1867 la societat La Gata es traslladà al Romea, on Pitarra fou gairebé l’autor i empresari exclusiu durant 25 anys.

Les obres teatrals de Soler són més d’un centenar, i les més remarcables, després de Les joies de la Roser, són: Lo Rector de Vallfogona, La dida, Lo ferrer de tall, Lo dir de la gent, La rondalla de l’infern i Sota terra. El premi de la reina regent Maria Cristina al millor drama estrenat a Espanya el 1887 fou atorgat a la seva obra Batalla de reines. Cal esmentar també, entre les més populars, Les Eures del mas, Lo plor de la madrastra, Lo Pubill, Lo Contramestre, Senyora i majora, L’apotecari d’Olot.

Mestre en Gai Saber, entre les composicions líriques són notables: Nits de lluna i Poesies catalanes, il·lustrades per Tomàs Padró (1875). Entre les poesies humorístiques: Gra i palla, Dotzena de frare, Qüentos de la vora del foc. És autor també d’Un viatge a l’Orient, Un barret blanc, Visites i de la novel·la L’any 35.

Entre les nombroses obres dramàtiques cal esmentar encara La creu de la masia, en col·laboració amb Manuel de Lasarte; Las francesillas, Lo timbal del Bruch, Los Segadors, Lo bressol de Jesús, Lo forn del rey, Cèrcol de foc, La banda de Bastardia, La ratlla dreta, Lo lliri d’aigua, La filla del marxant, amb la col·laboració de Josep Feliu i Codina; La falç o el cap de colla, en col·laboració amb Francesc Pelagi Briz; Lo monjo negre, Judas de Kerioth, Lo dring de l’or, Cent mil duros, Jesús, Lo Comte l’Arnau, Cafè i copa, Los cantis de Vilafranca, Cura de moro, Lo Jardí del general, La vivor de l’estornell, Un barret de rialles, Lo teatre per dins, Palots i ganxos, Un ciri trencat, Les píldores d’Holloway, Los estudiants de Cervera i La rambla de les Flors. Va publicar L’últim trencalòs, llegenda fantàstica i burlesca, i Poema en quatre plats a la mort de la Paloma.

Algunes de les seves obres foren traduïdes al castellà i ell hi va escriure directament els drames El Canceller y el Monarca i El cercado ajeno, i la novel·la històrica La batalla de la vida.

La seva prolífica producció representa l’èxit dins les capes populars d’un teatre costumista, satíric, històric o sentimental.

Solé i Pla, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 setembre 1874 – Barranquilla, Colòmbia, 31 octubre 1950)

Metge i polític. President de la Unió Catalanista i del Comitè de Germanor per als Voluntaris Catalans de la guerra 1914-18. Durant la II República fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i delegat de la Generalitat a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. S’exilià el 1939.

Fou director d'”Universitat Catalana” (1900-02) i col·laborà a “D’Ací i d’Allà”, “Nosaltres Sols!” (1931-38), “La Tralla” (1938) i en diverses publicacions catalanes editades a Amèrica i a França durant el seu exili.