Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Sert i López, Josep Lluís

11 Respostes

(Barcelona, 1 juliol 1902 – 15 març 1983)

Arquitecte. Fill de Francesc de Paula Sert i Badia. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i després anà a París per treballar amb Le Corbusier. Fou cofundador del GATCPAC, que més endavant s’havia de fer extensiu a altres indrets de l’estat espanyol sota el nom de GATEPAC.

Interessat, com Le Corbusier, en la integració de les arts, realitzà el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, juntament amb Picasso, Julio González, Calder i Miró.

L’any 1939 emigrà als EUA. Del 1947 al 1956 va ésser president del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna, i des del 1958 fou degà de la Harvard Graduate School of Design i professor d’arquitectura a la universitat de Harvard. Com a urbanista és autor de diversos projectes per a diferents ciutats ibero-americanes.

Entre les seves construccions més notables, sempre de caràcters típicament mediterranis, cal destacar l’ambaixada dels EUA a Bagdad (1955), el Museu de la Fundació Maeght (1959-64) als encontorns de Saint-Paul-de-Vence (França), els grups d’estatges per a la universitat de Harvard (1958-65) i de Boston (1960-65), l’estudi del pintor Miró a Palma de Mallorca, l’edifici de la Fundació Joan Miró i Centre d’Estudis d’Art Contemporani, a Barcelona (1975), i el complex hoteler “Porta Catalana” a prop de la Jonquera (1981).

Sempau i Barril, Ramon

2 Respostes
(Barcelona, 21 febrer 1868 – 22 gener 1910) Escriptor i periodista. Formà part de la Colla del Foc Nou i de l’equip de redacció d’“El Diluvio”. En iniciar-se el procés de Montjuïc, hagué de fugir a França (1896-97). De tornada, atemptà el 3 de setembre de 1897 contra Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l’anarquisme i principal responsable de les tortures del procés de Montjuïc. Fou empresonat i jutjat militarment abans de passar a la jurisdicció civil, que l’absolgué. Escriví llavors Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich (1900) i la novel·la Esclavas del oro (Trata de blancas) (1902). Posteriorment col·laborà a “Occitània” (Tolosa 1905).

Sarsanedas i Vives, Jordi

6 Respostes

(Barcelona, 3 setembre 1924 – 16 novembre 2006)

Escriptor i activista cultural. Fill del lacador Ramon Sarsanedas i Oriol. Pertanyent a la generació de poetes de postguerra.

Debutà amb la publicació del llibre A trenc de sorra (1948). Aquesta obra i les composicions aplegades més tard sota el títol Vuit poetes (1952) seguien un nou corrent de poesia que, a través d’algunes reminiscències avantguardistes, trencaven els models post-simbolistes conreats a Catalunya fins a la dècada de 1950.

De la seva obra narrativa cal esmentar els reculls de contes, d’arrel surrealista, però amb un component autobiogràfic. Ha conreat també la novel·la i el conte infantil.

President del Pen Club Català des del 1983 i degà de la Institució de les Lletres Catalanes des del 1988, fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1994.

Salvat-Papasseit, Joan

23 Respostes

(Barcelona, 16 maig 1894 – 7 agost 1924)

Poeta. Fill d’un fogoner que morí d’accident, l’acolliren a l’Asil Naval. De formació autodidacta, va ser redactor de la revista anarquitzant “Los Miserables” i de “Justícia Social” de Reus, on escrivia en castellà sota el pseudònim de Gorkiano. El llibre Humo de fábrica (1918) recull articles d’aquesta etapa. A vint anys es declarà dolorit, cristià i socialista.

El 1917 publicà “Un Enemic del Poble”, amb el subtítol de fulla de subversió espiritual, i altres revistes de vida curta: “Arc-Voltaic”, “Mar Vella” (1919), en col·laboració amb Tomàs Garcés, i “Proa” (1921). Escriví, signant Aristarc, a “La Publicitat”.

“La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar” (Joan Salvat-Papasseit)

L’actitud inicial de revolta social fou duta al camp de la poesia, dominada pel noucentisme, moviment en el qual no participà, tot i que n’admirava alguns capdavanters. El manifest Contra els poetes en minúscula (1920), més que un programa coherent d’estètica nova, era un crit contra l’estancament, el formalisme i les tendències evasives.

Per a ell el poeta era l’encarnació més digna de l’home, una mena d’heroi, però no de superhome. Oposa sinceritat a artifici, ètica a estètica. La seva trajectòria literària fou fortament marcada per la tuberculosi. Com a contrapunt escrivia una poesia vitalista, rica d’instint i de vivències.

El primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919), participà del moviment avantguardista. L’avantguardisme de L’irradiador del port i les gavines (1921), obscurit per una poesia més original, primigènia, optimista, recollia la visió del port del mariner místic, del suburbi, dels veïns del seu carrer, com en el gran poema Tot l’enyor de demà.

Salvat, terriblement malalt, s’aferrà a la vida, li reté culte a través de la poesia i exaltà el paradís terrenal que volia Maragall, amb el qual coincidí, encara que no en fou mai un epígon. Se sentia fascinat per la realitat immediata i visual, el món tangible i present.

Les conspiracions (1922) és una mostra de poesia civil, d’afirmació nacionalista catalana, amb l’ideal iberista al fons. La gesta dels estels (1922) és una transfiguració de la vida quotidiana, i la poesia hi esdevé més col·loquial, directa, amb aires de cançó popular i concessions a la fantasia: “viatjar terres, no quedar-se en cap”. El poema de la rosa als llavis (1923) és influenciat pel Càntic dels càntics, l’exaltació nupcial vol tenir en ell la innocència del paradís.

Poeta de la joia amorosa, sensual, vitalista, és lluny dels trobadors i del dolce stil nuovo. Óssa Menor (1925) recollí ecos de l’avantguardisme i confirmà la seva línia de poeta independent. Publicà també Els nens de la meva escala (v1923), recull de contes infantils.

Pòstumament, es van recollir pràcticament tots els seus texts en català en el volum Mots propis (1975). El 1962 van ésser editades les seves Poesies completes il·lustrades pel pintor Josep Guinovart.

Enllaç: Poesies de Joan Salvat-Papasseit

Salvà i Campillo, Francesc

4 Respostes

(Barcelona, 12 juliol 1751 – 13 febrer 1828)

Metge, professor i investigador. Es llicencià en medicina a Osca i es doctorà a Tolosa de Llenguadoc. S’interessà per l’estudi de la física i i la meteorologia. Defensà la necessitat de la inoculació antivariólica, estudià les diverses classes de febres i s’interessà per la higiene a la indústria del cànem. Exercí com a metge a Barcelona i el 1801 ocupà la càtedra de medicina clínica.

L’estació meteorològica que dirigí funcionà durant quaranta anys; el 1784, ajudat per Francesc Santponç, realitzà diverses proves d’elevació aerostàtica a Barcelona, set mesos després de les experiències dels germans Montgolfier. Interessat per l’electricitat, entre els seus treballs excel·leixen els de telegrafia.

Construí un aparell transmissor de sis fils anterior al de Wheastone, i en les seves memòries preveié la possibilitat de la telegrafia sense fils; també ideà un barco-peix, apte per a la navegació submarina. En morir llegà el seu cos per a experiències de dissecció.

Obres més importants: Pensamientos sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar (1812) i diverses memòries: La electricidad aplicada a la telepatia (llegida a l’Acadèmia de Ciències el 1795), Disertación sobre el galvanismo (1800) i una extensa obra de polèmica sobre innovacions mèdiques.

Salas i Bosch, Xavier de

1 Resposta

(Barcelona, 4 juny 1907 – Madrid, 3 juny 1982)

Historiador de l’art. Fill de l’enginyer de camins Xavier de Salas i de Milans. Es llicencià en filosofia i lletres a Barcelona i en dret a Salamanca i es doctorà en història a Madrid, on fou deixeble d’Elies Tormo. Amplià estudis a Viena i a Berlín.

Professor auxiliar a la facultat de filosofia i lletres de Barcelona des del 1931. Fou secretari de Dionisio Ridruejo en el secretariat dels Servicios de Propaganda a Burgos (1937). Comissari delegat de la Dirección General de Bellas Artes a la direcció del Museu d’Art de Catalunya (1940-47), fou encarregat de la càtedra d’història de l’art a la Universitat de Barcelona (1943) i catedràtic (1945).

Director de l’Instituto de España, a Londres (1946-62), i agregat cultural a l’ambaixada espanyola (1954-62). El 1962 obtingué la càtedra d’història de l’art de la Universitat de Madrid i esdevingué sotsdirector del Museo del Prado, del qual fou director des del 1970.

Fou acadèmic de Bones Lletres de Barcelona (1943) i de San Fernando (1967), membre de la Hispanic Society de Nova York i corresponent de nombroses institucions. Fou president del bureau del Comitè Internacional d’Història de l’Art.

En la seva obra sobresurten les edicions de la Biografía pictórica Valentina d’Orellana (1930) i de La fi del Comte d’Urgell (1931), així com la publicació de diversos documents.

Publicà nombrosos treballs a “Archivo Español de Arte” i “Gazette des Beaux-Arts” -de la qual fou membre del comitè de direcció-, i col·laborà a “Goya”, “Arte Español”, “Anales y Boletín de los Museos de Barcelona”, “Burlington Magazine”, etc, especialment sobre el tema de Goya -sobre la figura del qual féu notables aportacions-, Rosales, la pintura espanyola del s XVII i els pintors romàntics hispànics.

Publicà llibres com La familia de Carlos IV (1944), Velázquez (1962) i The Golden Age of Spanish Painting (1976, en col·laboració).

Sagarra i de Castellarnau, Josep Maria de

49 Respostes

(Barcelona, 5 març 1894 – 27 setembre 1961)

Escriptor. Fill de l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar i germà d’Ignasi. Llicenciat en dret (1914) a Barcelona, es traslladà a Madrid per seguir la carrera diplomàtica, que mai no arribaria a acabar.

De jove sentí ja una gran atracció per la poesia, fonamentada per l’amistat que l’unia amb alguns poetes catalans, com Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner i Costa i Llobera. Havent guanyat el 1913 l’englantina als Jocs Florals de Barcelona, l’any següent publicava el Primer llibre de poemes.

Adscrit a uns corrents tradicionals renovats pel seu do imaginatiu, lingüístic i fins èpic, la seva poesia versa sobre temes religiosos, paisatge, amor i pàtria, que canta a un ritme festiu revestit de fina oratòria.

Tota la seva obra poètica oscil·la entre un simbolisme amorós i el gust per les coses de la terra (Cançons d’abril i de novembre, 1918; Poemes i cançons, 1922; Cançons de rem i de vela, 1923; Cançons de totes les hores, 1925). D’altres títols, com El mal caçador (1916), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931) són composicions de tema èpic basades en llegendes populars catalanes.

El valor de la seva lírica radica en les imatges vives i directes i en un llenguatge ric, plàstic, terral i popular, après per experiència personal. En una última etapa adoptà un to més escèptic: Àncores i estrelles (1936) i Entre l’equador i els tròpics (1945).

L’amistat amb el dramaturg Ignasi Iglésias l’impulsà també a escriure teatre, gènere que cultivà des d’una posició inicial poeticomodernista. Valent-se de temes rurals, crea uns personatges esquerps, en consonància amb la psicologia dels poemes. La primera obra que va escriure fou Rondalla d’esparvers (1918), poema dramàtic. Més endavant seguiren altres peces inspirades en temes populars, com L’estudiant i la pubilla (1920), El foc de les ginesteres (1920), Les veus de la terra (1923) i El matrimoni Senet (1924).

En uns moments en què la complexitat del món modern implica una renovació total de les formes escèniques, Sagarra es manté i insisteix en uns certs motlles tradicionals; el fet mateix de situar l’acció en èpoques anteriors confereix a les seves obres un to volgudament anacrònic. Són representatives d’aquesta etapa Marçal Prior (1926), Les llàgrimes d’Angelina (1928), La filla del Carmesí (1929), La corona d’espines (1930) i L’hostal de la Glòria (1931).

Donà una nova orientació al seu teatre a partir de La fortuna de Sílvia (1947), escrita en una prosa expressiva i poemàtica, en la qual l’ambient i el llenguatge s’adapten a l’època; cal situar també dins la mateixa línia Galatea (1948). Però Amb les vinyes del Priorat (1950) i L’hereu i la forastera (1949) tornà als temes tradicionals, en els quals va esdevenir el representant del teatre català de postguerra. Darreres obres seves són La ferida lluminosa (1954), La paraula de foc (1956) i Soparem a casa (1960).

Com a novel·lista s’inicià amb Paulina Buxareu (1919) i destacà per la cruesa de la descripció dels costums de l’alta societat barcelonina, a Vida privada (1932). Són importants les seves traduccions en vers de La Divina Comèdia i del teatre de Shakespeare. El 1954 publicà les seves Memòries.

Cal remarcar la popularitat de Sagarra al carrer pels seus èxits com a dramaturg, per la divulgació d’alguns dels seus poemes o obres –El poema de Nadal (1931)- i per la seva tasca periodística, recollida a Cafè, copa i puro (1930) i L’aperitiu (1937).

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1942, en presidí la secció filològica el 1959.

Fou el pare del també escriptor Joan de Sagarra i Devesa.

Rusiñol i Prats, Santiago

76 Respostes

(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)

Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.

Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.

Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)

Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.

Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.

Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.

Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)

Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.

La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.

La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.

Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.

En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.

Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.

Rusiñol i Prats, Albert

3 Respostes

(Barcelona, 5 agost 1862 – 13 març 1928)

Fabricant i polític. Fill d’una família d’industrials i germà de Santiago Rusiñol. Treballà des de jove en una fàbrica de filatura i poc després organitzà a Manlleu la fàbrica de Rusiñol Germans, de la qual fou director gerent. Fou fundador i president de l’Associació de Fabricants del Ter i contribuí al desenvolupament econòmic d’aquella regió.

Partidari del proteccionisme, fou contrari a l’autonomia de Cuba. El 1899 fou elegit president del Foment del Treball Nacional, i el 1900 fou el delegat d’Espanya a l’Exposició Universal de París.

Milità a la Lliga Regionalista, de la qual fou elegit president, però dimití el 1904 com a protesta contra el discurs de Cambó a Alfons XIII de Borbó en la seva visita a l’ajuntament de Barcelona, malgrat el retraïment acordat.

Fou diputat a les corts per Barcelona el 1901 i el 1903, i senador en diverses legislatures; les seves intervencions foren sobre la qüestió catalana, especialment quan tingué lloc la formació de la Solidaritat. Fou també president de la Societat Econòmica d’Amics del País i del Banc Vitalici d’Espanya (1926).

Rubió i Ors, Joaquim

16 Respostes

(Barcelona, 31 juliol 1818 – 7 abril 1899)

Escriptor i catedràtic. Estudià primer al seminari i més tard dret. L’any 1842 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres i guanyà la càtedra de literatura a la universitat de Valladolid. Mantenidor dels Jocs Florals el mateix any de la seva restauració (1859), va obtenir-hi l’englantina el 1890. Catedràtic d’història a Barcelona. El 1892 fou nomenat rector de la Universitat de Barcelona.

Figura complexa, la seva posició s’accentuà a partir de la Revolució de Setembre. Fou un dels membres de l’escola apologètica catalana i va tenir un paper preponderant en el moviment catòlic català. Com a historiador, mantingué els models de la historiografia romàntica, mentre que com a escriptor i crític continuà en la mateixa línia de la seva joventut, trets que es palesen a El Renacimiento Catalán (1878). En temes de filologia, publicà treballs sobre Pere Serafí i Francesc Vicenç Garcia.

La seva obra poètica mostra els trets més importants de tota la seva obra: poeta en català, començà a escriure iniciat per Aribau i Antoni Martí. Començà escrivint poesia a “El Guardia Nacional” (1837), però fou al “Diario de Barcelona”, on desenvolupà de debó la campanya cultural amb el poema Lo Gayter de Llobregat (1839), que obtingué un notable ressó a Barcelona, i féu que hi comencessin a escriure altres poetes com Antoni Martí i Antoni de Bofarull.

La seva influència fou decisiva dins el moviment romàntic català. El poema Roudor del Llobregat és una composició èpica que guanyà el premi de poesia convocat l’any 1841 per l’Acadèmia de Bones Lletres. En editar Lo Gayter del Llobregat (1841), va aplegar-hi les seves obres publicades en català i fou després traduït a diversos idiomes.

La seva poesia és exponent d’un corrent romàntic conservador, exaltat per un esperit patriòtic, que, a través del tema de l’Ubi sunt, evoca l’època de l’edat mitjana. Entre els seus poemes més populars, cal remarcar Barcelona i Mos cantars.

És considerat un dels iniciadors del moviment cultural de la Renaixença.