Historiadora. Estudià a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtica d’història contemporània. Ha estat fellow del Wilson Center de Washington, visiting schollar de la Harvard University, professora de la Boston University i investigadora de l’Institut d’Histoire du Temps Présent, de París.
Fou fundadora de la revista “Historia, Antropología y Fuentes Orales”, que dirigí, i des del 1996 presidenta de l’Associació Internacional d’Història Oral.
Les seves recerques s’han centrat en els estudis electorals i en la creació de fonts orals. Les seves principals publicacions són Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República (1986), Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981 (1992) i Les majories invisibles (1995).
Fou cofundador de la Societat Catalana de Bibliòfils, i publicà estudis sobre lexicografia (Observaciones al Diccionario de la Real Academia, 1887) i diverses bibliografies (com Impresores barceloneses).
És autor també de poesies catalanes i castellanes, recollides als volums Pasionarias, Elegíacas, Flors de tardor, etc, i de diverses traduccions. Publicà Del amor al libro. Aforismos rimados (1927).
Escriptora i traductora. Influïda per un cert naturalisme, es revelà com una autora sensible a Amor silencioso (1927) i Eulàlia (1928) i va evolucionar cap a una novel·la de caràcter psicològic en El camí reprès (1930) i Presó oberta (1931).
Publicà reculls de contes: Elisenda (1935), Estampes de París (1937), etc.
Traduí al català Joyce, Huxley i Greene. Col·laborà a “La Revista”, on publicà dos reculls de Poemes (1929 i 1931).
Metge i cirurgià. Fou metge a Calafell (1911-14), l’Espluga de Francolí (1914-19) i el Catllar (1920-23). Nomenat director de l’hospital Santa Tecla de Tarragona (1926-37).
Catalanista convençut, milità a Acció Catalana i fou un dels líders del partit a Tarragona tot i que mai ocupa càrrecs polítics.
Durant la Guerra Civil -arriscant-se personalment- salva perseguits i els acompanya fins a la Jonquera. Aquesta actuació provoca que els activistes de la FAI l’obliguessin a dimitir com a director de l’Hospital.
Acabat el conflicte bèl·lic, una de les persones que li salvà la vida el denuncià i aconsegui que fos condemnat a mort per un tribunal militar. Abans de morir, digué en veu alta “moro per Déu, per laLola (la seva dona) i per Catalunya”.
Pintor. Traslladat aviat amb la seva família a Terrassa, estudià dibuix i pintura (1882-83) al Cercle Artístic terrassenc amb el marinista Sivilla i el pintor de gènere Martínez i Altés, que practicava un art molt fidel al subfortunyisme en voga, i del qual ell aprengué el virtuosisme pintoresquista dels seus primers dibuixos.
Tanmateix, la influència més forta que rebé fou del paisatgisme de Joaquim Vayreda, amb la seva harmonia de colors i el seu lirisme. Anà després a Llotja, on no congenià amb Antoni Caba, i deixà l’ensenyament acadèmic per la pintura a l’aire lliure. Es perfeccionà sol, pintant a les rodalies de Terrassa.
L’any 1891 presentà un paisatge del Vallès a la Sala Parés, i obtingué pel seu quadre Febrer una menció honorífica a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona. A la del 1894 guanyà una segona medalla amb Sant Llorenç del Munt, i a la del 1896 una primera medalla amb Riera de la Barata.
Del 1890 al 1896 són els seus millors quadres en gris, dels quals traspua un lirisme pictòric que l’apropa a la pintura idealista coetània, i on aconsegueix una gran poesia gràcies als vels misteriosos de boira que envolten i matisen els contorns de les serres de Sant Llorenç.
La seva amistat amb Alexandre de Riquer i Modest Urgell contribuí segurament a donar a les seves obres aquest caire sentimental, alhora que la influència del primer es féu notar en el camp de la decoració modernista que ell introduí a Terrassa: acabà la decoració de l’Institut Industrial -començada per Riquer-, decorà la casa Amat Pagès, les sales de l’Agrupació Regionalista, el cafè Comdal, la botiga Vídua Carner, en un estil modernista d’arrels britàniques.
Fou empresari i director dels espectacles d’arts Ars Lucis desenvolupats a Terrassa en 1906-07, amb la col·laboració de Joan Llongueras. Membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc, pintà els paisatges de dos plafons del presbiteri de Montserrat, les figuretes dels quals són de Dionís Baixeras. És responsable de molts dels paisatges dels quadres de Josep Cusachs.
Mentre continuava conreant un paisatgisme líric i boirós de forma ja estandarditzada i comercial, la seva obra original evolucionà vers una pintura més viva de colors, amb una matèria pictòrica més vigorosa, un art més objectiu, més realista, desenvolupat en els mateixos paisatges naturals de Llavaneres i de Terrassa.
Escriptor, pintor i argenter. Influït pel modernisme, donà al teatre obres de temàtica costumista i es valgué de la cultura gitana.
El corb (1911), Els zincalós (1911), La gitana verge (1912), La mala vida (1918), Rují (Rosa) (1917), etc, són obres dramàtiques de tipus impressionista.
La seva narrativa és d’una prosa àgil i viva, de la qual són exemples Sota Montjuïc (1908) i La xava (1910). Cal remarcar l’assaig Criminalitat típica local (1910), amb el vocabulari dels malfactors.
(Barcelona, 17 febrer 1921 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 9 octubre 2020)
Artista de circ. Filla de Charlie Rivel. Debutà al circ a sis anys. Treballà amb la família fins el 1945, en què es casà amb el director danès Albert Schumann i adoptà el nom de casada de Paulina Schumann, i s’integrà al circ del mateix nom com a funàmbula i acròbata eqüestre.
Tancat el circ (1969), actuà per Europa com a parella del seu pare (1972-82).
L’any 2007 rebé la Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura i el 2008 rebé el Premi Nacional de Circ de la Generalitat de Catalunya.
Promotor artístic, enginyer i pintor. Durant la seva estada a París va conèixer els pintors Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Zuloaga, i descobrí la seva vocació artística, pictòrica i literària. Passà un quant temps als EUA (1893-94).
Amb el pintor Ramon Casas fundà les revistes “Pèl & Ploma” i “Forma”. Adoptà una actitud d’eclèctica modernitat que defensà alguns noms joves, entre els quals el de l’encara desconegut Pablo Picasso.
Exercí la direcció artística de l’Enciclopedia Espasa, on féu una importantíssima tasca de recopilació d’informació sobre artistes catalans mai no biografiats encara fins aleshores, amb un criteri gairebé exhaustiu. Dirigí la construcció de Maricel (Sitges).
Membre de la penya de l’Hotel Colom, a Barcelona, fou un dels assessors artístics de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on la seva intervenció més destacada és el Poble Espanyol (Barcelona).
Publicà llibres i opuscles, com Five Essays on the Art of Ignacio Zuloaga (Nova York 1909), Joseph de Ribera “L’Espanyolet” (1908), Domenikos Theotokopulos “El Greco” (1928?) i La Manufactura Nacional de Alfombras y Tapices de Madrid (1932).
Donà nom al fill de la seva amiga de París Suzanne Valadon, que esdevingué el famós pintor francès Maurice Utrillo.
Pintor, dibuixant i comediògraf. Deixeble de Ramon Martí i Alsina a Llotja. Tractà Gustave Courbet a París. Els anys 1860 les seves obres foren rebutjades per massa avançades en les exposicions oficials barcelonines organitzades a la Llotja, i exposà sense èxit en les exposicions nacionals de Madrid.
Fugint de l’epidèmia que assolava Barcelona, anà a Olot el 1870, on es relacionà amb l’escola aglutinada per Joaquim Vayreda, que l’influí. Signà auques i dibuixos amb el nom de Katúfol. Exposà habitualment a la Sala Parés de Barcelona des de la seva fundació, el 1877, sala on reuní una penya artística.
Obtingué també èxits a les exposicions nacionals de Madrid i els premis màxims de les exposicions de belles arts de Barcelona (1894, 1896 i 1898), i també altres guardons en diverses exposicions europees i americanes, com les de Filadèlfia i Munic.
La seva obra, molt homogènia i d’escassa evolució, se centra en paisatges i marines solitaris, sovint molt simples de composició i caracteritzats pel seu ambient trist i misteriós, centrat de vegades en cementiris i ermites, obres que ell mateix intitulava El de sempre assumint les acusacions dels qui el titllaven de reiteratiu. Auto qualificat de romàntic, hom ha relacionat el seu estil amb Böcklin.
La seva acceptació fou molt gran al seu temps, i és representat al Museu d’Art Modern de Barcelona, als museus provincials de Girona, Mallorca i Lugo, a la Kunsthalle d’Hamburg, etc. Reuní reproduccions d’una bona part de la seva obra a l’àlbum Catalunya (1905).
La seva gran vocació fou, però, el teatre, com a actor i com a autor (estrenà algunes comèdies), i publicà Lluny dels ulls (1898), Un terròs de sucre (1898), Añoranza! (1899), Por (1901, traduïda al castellà) i el drama Valor (1907). Publicà l’autobiografia El murciélago. Memorias de una patum (1913).
Començà pintant figures i retrats, i arribà aviat a les escenes de teatre, circ, music-hall , boxa, etc, que el caracteritzaren. Obtingué diversos premis en exposicions generals de belles arts de Barcelona (1896 i 1907), en exposicions nacionals de Madrid, a la de Buenos Aires del 1910 i a la internacional de Brussel·les, així com la primera medalla a la de Barcelona el 1911. A l’exposició d’art barcelonina del 1923 li fou dedicada una sala d’honor.
Fou, amb Anglada, un dels pocs pintors que explorà a fons les possibilitats de la llum artificial, i al seu estudi de Gràcia tenia una complexa bateria d’il·luminació elèctrica per a pintar.
La seva integració plena en la Societat Artística i Literària de Catalunya -i potser la seva enemistat personal amb Nonell– el mantingué al marge dels grups renovadors postmodernistes, malgrat que pel seu estil hi pertany plenament.
Bàsicament realista, es dedicà al paisatge, però sobresortí, amb tècnica postimpressionista, en la descripció d’ambients d’interiors públics.
Dades dels Països Catalans 