Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Despujol i d’Alemany-Descatllar, Francesc Xavier

1 Resposta

(Barcelona, 1732 – Palmerola, Ripollès, 6 juny 1809)

Baró de Montclar i primer marquès de Palmerola (1767). Estudià filosofia a les universitats de Cervera, Osca i Tolosa (Llenguadoc) i es doctorà en dret a la d’Osca, on fou catedràtic de filosofia suarista i rector del Colegio Imperial de Santiago.

Tornà a Barcelona, on fou regidor honorari de l’ajuntament i comandant d’un batalló de voluntaris durant la Guerra Gran.

Fou elegit president de la Junta de Defensa de Barcelona el 1795 i nomenat gentilhome de cambra per la seva actuació en defensa de la ciutat.

El seu epistolari és un conjunt documental interessant per a l’estudi de la societat barcelonina del seu temps.

En el marquesat el succeïren els seus fills:

Manuel Despujol i de Vilalba   (Barcelona, segle XVIII – segle XIX)  Succeí al seu pare en el marquesat de Palmerola. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1791).

Ramon Despujol i de Vilalba   (Barcelona, 1772 – vers 1848)  Succeí al seu germà en el marquesat de Palmerola. Fou defensor de Tortosa contra les forces napoleòniques del general Suchet (1811) i regidor perpetu de Barcelona. Fou el pare de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi.

Desplà i d’Oms, Lluís

7 Respostes

(Barcelona, 1444 – 6 febrer 1524)

Eclesiàstic. Fou ardiaca major de la catedral de Barcelona, rector de l’església dels Sants Just i Pastor i de les parròquies d’Alella, Argentona, Badalona i Vilassar, i prepòsit de València.

Fou proposat com a bisbe de Barcelona (1505), però hi renuncià. Defensà aferrissadament els privilegis eclesiàstics, fet que li valgué enemistats. Diputat, presidí la Generalitat (1506-09).

Nomenat ardiaca de la seu de Barcelona, convertí la Casa de l’Ardiaca en un palau (avui Arxiu Històric de la Ciutat), i hi reuní una notable col·lecció de monuments romans.

Conseller de Joan II el Sense Fe i Ferran II el Catòlic, que el féu visitador de les obres del monestir de Montserrat i féu restaurar la capella de Sant Julià de Montjuïc.

Desplà, Miquel

4 Respostes

(Barcelona, segle XV – després 1467)

Fill i hereu de Ramon Desplà i Cavaller i de Magdalena, i germà de Pere Joan Desplà i de Ramon Desplà i Bussot.

Fou propietari de galeres i de part de la lleuda de Mediona, i tingué una llarga i densa carrera a la casa de la ciutat, on es distingí per la seva bona voluntat tractant de reconciliar la Busca i la Biga, grup al qual s’adherí plenament durant la guerra civil.

Desola i Pujol, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1907 – ? )

Escriptor. Ha publicat els reculls poètics Davant la creu (1957) i Poemes de després. Guerra, exili, retorn (1958), i les obres teatrals Il·lusions en romiatge (1959) i Flama morent (1959).

Descoll i d’Oliva, Jeroni

1 Resposta

(Barcelona, 1473 – 1552)

Vice-canceller de la corona catalano-aragonesa (1546-54). Ciutadà honrat de Barcelona, matriculat el 1510, fou doctor en drets.

Regent de la cancelleria, el 1504 fou encarregat d’exercir d’investigador a Mallorca per pressió dels jurats, en absència d’Aimeric, governador de l’illa. El 1516 pagà la portada de l’església de Sant Miquel de Barcelona, obra de René Ducloux.

Regent de la cancelleria del Regne de Nàpols (1521), es relacionà allí amb el cercle del poeta Luigi Tansillo. A Nàpols féu construir el seu sepulcre (1536) i també un grup escultòric de la Dormició de la Mare de Déu (1537) per a l’església de Sant Miquel.

El 1546 succeí Miquel May com a vice-canceller.

Denís i Reverter, Lluïsa

Deixa un comentari

(Barcelona, 20 maig 1862 – 28 gener 1946)

Autora teatral i pintora. Muller de Santiago Rusiñol.

Escriví Els caçadors furtius (1931), Una vengança com n’hi ha poques (1931) i unes quantes sarsueles, de les quals ella mateixa compongué la música.

Dencausse, Dominique

Deixa un comentari

(Tarba, Gascunya, França, 1830 – Barcelona, 1867)

Fonedor de campanes. Hereu d’una tradició familiar que es remuntava al segle XV.

Establert a Barcelona des del 1855, fongué campanes per a Barcelona, Madrid, Montserrat i, sobretot, una de monumental per a Tàrrega.

La casa, una de les més prestigioses d’Europa, s’extingí amb el seu fill Pere Dencausse i Cominal (Barcelona, 1877-1930).

Delhom i de Mena, Dolors

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 agost 1867 – 13 maig 1912)

Actriu. Filla i deixebla de l’actriu Carlota de Mena. Debutà al teatre català de molt jove.

Es casà, la segona vegada, amb Enric Borràs i treballà com a primera actriu en la companyia d’aquest; hi estrenà, entre d’altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d’Ignasi Iglésias; i L’heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol.

Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà.

Fou germà seu Carles Delhom i de Mena  (Barcelona, 1872 – 1941)  Actor. Treballà en la majoria de teatres de Barcelona i en les companyies d’Enric Borràs, Margarida Xirgu, Josep Santpere, etc, i assolí una gran popularitat. Conreà, també, la poesia.

Delgado i Mercader, Josep Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 6 febrer 1960 – )

Escriptor. Cofundador de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, la seva obra és marcada sovint pel coneixement de cultures diferents de l’occidental.

Fruit precisament dels seus viatges a l’Himalaia ha publicat Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent (1988), Nima, el xerpa de Namtxe o la recerca d’un norpa errant (1992) i Sota el signe de Durga (1994).

En narrativa curta ha publicat Havies d’haver posat La Traviata (1987) i La dama descalça (1990); en poesia: Autopista púrpura (1988), Endevina, endevinaràs, quin animal seràs (1995) i El temps dels poderosos (1997), i en narrativa juvenil destaquen L’empaitagrills i la noia de la Lluna (1994) i Ulldevellut (1999).

Moltes de les seves obres han guanyat importants premis literaris.

Delàs i Franco, Josep Lluís de

Deixa un comentari

(Barcelona, 28 març 1928 – Bornheim, Renània, Alemanya, 21 setembre 2018)

Compositor i director d’orquestra. Amplià estudis a Munic (1950-54).

Ha actuat a diferents ciutats europees. Col·laborador de la Westdeutscher Rundfunk (RFA) i de l’estudi de música electrònica de la universitat d’Utrecht.

És autor, entre altres obres, d’Imago, per a orquestra de cambra (1964), i de Textos, per a cinta magnetofònica i soprano (1967).