(Barcelona, 1864 – 1893)
Naturalista. Fill del quart baró de Vilagaià. Estudià a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1887). Es doctorà el 1890.
Dirigí el laboratori i la “Revista Científica” de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Escriví Poesías (1895), algunes de les quals en català.
(Barcelona, 24 abril 1878 – Madrid, 22 març 1962)
Militar. Lluità a Cuba i al Marroc. Ascendí a general de brigada (1929).
Prengué part en l’alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l’exèrcit que ocupà el nord de la Península. Prengué part en la batalla de l’Ebre.
Fou ministre de l’exèrcit (1945-51) i fou creat marquès de Dávila (1948).
(Moià, Moianès, 25 abril 1891 – Barcelona, 23 agost 1956)
Actor. De molt jove mostrà gran vocació per al teatre i ingressà a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic d’Adrià Gual.
Debutà al teatre català a la companyia d’Enric Borràs el 1917 amb Mireia, de F. Mistral.
En la dècada 1920-30 va formar amb la seva muller, Maria Vila, la cèlebre Companyia Vila-Davi, que estrenà nombroses obres del repertori català i d’autors estrangers, especialment als teatres Romea (fins al 1936) i Català de la Comèdia (fins al 1938).
El 1946 reprengué les actuacions en català al teatre Romea i es retirà del món escènic el 1951.
Fou el pare de Maria Daví i Vila (Barcelona, 1923 – ? ) Actriu. Com els seus pares, també ha actuat en teatre català.
(Barcelona, 25 abril 1864 – 10 setembre 1927)
Professor de filosofia. Catedràtic de metafísica a la universitat de Valladolid (1889) i de lògica fonamental a la de Barcelona (1894), de la qual fou vice-rector (1924), càrrec al qual renuncià en ésser elegit senador. Fou membre electe de l’Acadèmia de Bones Lletres (1902).
En la seva obra pedagògica seguí la neoscolàstica: Instituciones de metafísica (1891), La filosofía del Dante Alighieri (1896) i Apuntes de lógica fundamental (1904).
Fou cònsol general de Bolívia.
(Barcelona, 1924 – 1 novembre 2015)
Pianista i musicòloga. Estudià al Conservatori del Liceu. Figura entre els deixebles de mossèn Higini Anglès.
També estudià cant.
(València, 1855 – Barcelona, 1929)
Actor. Residí a Barcelona, on estrenà, entre altres obres, L’aranya (1908), d’Àngel Guimerà, La presentalla (1908), d’Apel·les Mestres, i L’auca del senyor Esteve (1917), de Santiago Rusiñol.
Casat amb la també actriu Concepció Ferrer, foren pares de Mercè Daroqui i Ferrer (Barcelona, 1893 – s XX), també actriu.
(Barcelona, 2 octubre 1851 – 8 abril 1918)
Veterinari i metge. Fill de Jeroni Darder i Feliu, i germà d’Antoni.
Catedràtic de zoologia a l’Escola Superior d’Agricultura, fundador i director del parc Zoològic i del Museu Zootècnic de Barcelona, i director del laboratori d’ictiologia de Barcelona i del de Banyoles.
Fundà el Museu Darder d’Història Natural, a Banyoles. Dirigí “El Naturalista” i la “Revista Universal Ilustrada”.
Obres seves són: Hidrofobia (1876), Cría industrial de la trucha (1913) i, en català, Piscicultura (1913).
Fou el pare de Joan Baptista Darder i Rodés.
(Barcelona, 1858 – 21 octubre 1917)
Veterinari. Fill de Jeroni Darder i Feliu, i germà de Francesc.
Investigà sobre la triquina i fou president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona.
(Barcelona, 2 juliol 1880 – 4 juny 1963)
Compositor. Nebot d’Eusebi Daniel i Campalans. Residí a París (1900-vers 1912) i a l’Argentina (1917-vers 1924).
Autor d’obres per a piano, lieder, l’òpera inèdita Canigó i sarsueles en català (La meva rosa no és per a tu, 1937, amb text d’Alfons Roure) i en castellà.
També conreà la pintura i, professionalment, la fotografia.
