(Barcelona, 5 maig 1897 – Sils, Selva, 17 maig 1973)
Metge. El 1918 ingressà a la Maternitat de Barcelona i s’especialitzà en tocoginecologia. Posteriorment ingressà a l’Institut de Santa Madonna.
El 1949 fou nomenat director de la Maternitat. Perfeccionà la tècnica del fòrceps.
Entre les nombroses obres especialitzades que publicà, cal destacar Nocions de maternologia (1928), un tractat d’obstetrícia i un de ginecologia.
(Barcelona, 13 setembre 1901 – Estocolm, Suècia, 24 octubre 1992)
Periodista. Visqué a Filipines i a Libèria.
Traslladat a Mallorca vers el 1920, exercí la crítica d’art, avantguardista i antiacadèmia, a “El Día” i “La Nostra Terra”. Col·laborà a “La Voz de Sóller“, “La Libertad” i “La Vanguardia”, de la qual fou corresponsal a Suècia, on residí des del 1929.
Republicà d’esquerres, s’exilià definitivament a la fi de la guerra civil.
Ha traduït al suec nombroses obres de la literatura castellana.
(Barcelona, 26 octubre 1740 – 10 març 1820)
Hisendat i científic. Marquès d’Alfarràs i de Llupià. Estudià matemàtiques amb Tomàs Cerdà.
Fou un dels fundadors (1764), i secretari permanent, de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental, que l’any 1765 es digué Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual fou vicepresident d’ençà del 1799.
Publicà diverses obres de caràcter científic, entre les quals sobresurten: Disertación sobre los terremotos (1783), Disertación sobre los medios de perfeccionar el estudio de la meteorología, El aerómetro o pesalcores (1791).
Posseïdor d’una extensa propietat a Horta (Barcelona), hi projectà, amb el concurs de l’arquitecte D. Bagutti, els jardins del Laberint.
Exiliat durant l’ocupació francesa (1808-14), en tornar al país, fou un dels dos consellers nomenats pel capità general per a la construcció del canal d’Urgell.
Fou representant de Barcelona a les Corts de Cadis (1812), però, delicat de salut, no pogué ésser-hi present.
(Barcelona, segle XV – Itàlia, 1468)
Cavaller errant. Encara jove, reptà Joan de Boixadors amb la finalitat d’avesar-se en l’ús de les armes, i hi lluità a Ceuta (1429), combat descrit pel cronista portuguès Gomes Eanes de Zurara.
Tingué, amb Riambau de Corbera, una actuació remarcable en el famós Paso Honroso (1434), que comportà ulteriors lletres de batalla amb Suero de Quiñones, mantenidor d’aquell pas.
Fou fet presoner (1435-36) arran de la batalla naval de Ponça. A la cort napolitana d’Alfons IV el Magnànim era tingut per un dels bells junyidors del món.
El 1458 participà, en prosa retorta i filigrana, en els Deseiximents contra Fals Amor de Pere Pou.
Fou executat per ordre del duc Joan de Lorena.
(Barcelona, 1917 – 24 octubre 1986)
Escriptor. Gran promotor catòlic de l’ecumenisme a Catalunya.
És autor de diversos articles i nombroses traduccions, així com de centenars de conferències. Durant el concili Vaticà II fou col·laborador del “DO-C” (Documentació del Concili) d’Holanda.
El 1963 publicà el llibre El ecumenismo en España.
(Barcelona, 1375 – 1425)
Pintor i miniaturista. Conegut amb el nom de Rafael Gregori. Fill de Ramon Destorrents. El 1405 fou ordenat sacerdot, i obtingué un benefici al monestir de Pedralbes.
És autor de la il·luminació del missal de Santa Eulàlia, considerada una obra mestra de la miniatura catalana de l’època.
Li han estat atribuïts dibuixos en tinta del rotlle de pergamí amb les figures (en alguns casos, retrats) dels comtes de Barcelona i dels reis de Catalunya fins a Martí I l’Humà, que es conserva al monestir de Poblet.
(Barcelona, vers 1415 – 19 maig 1462)
Noble i polític. Fill de Pere Destorrent i germà de Jaume. Fou un dels dirigents moderats de la Busca.
Fou batlle de Barcelona (1442) i membre del Consell de Cent. Durant les lluites amb la Biga (a mitjan segle XV), fou designat conseller tercer (1453) per Galceran de Requesens, governador lloctinent de Catalunya.
L’any 1458 esdevingué conseller en cap, però fou jutjat i executat a causa d’haver participat en un complot organitzat per la Busca per al retorn de Joan II el Sense Fe.
Fou el pare de Pere Destorrent i Sirvent (Barcelona, segle XV – segle XVI) Protegit pel seu oncle Jaume Destorrent i Casa-saja, ocupà la conselleria (1486 i 1495) i fou veguer de Barcelona (1500-03).
(Barcelona, 1804 – 1868)
Polític carlí. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar. Fill de Ramon Despujol i de Vilalba. Fou també conegut amb el nom de Josep Maria d’Amigant (un dels cognoms de la seva mare).
Reconegué el pretendent Carles V com a rei i fou vocal de la Junta Superior de Berga (1837), de la qual se separà (1838), per disconformitat amb els crims del comte d’Espanya.
El succeí en els títols el seu fill Ignasi Maria Despujol i Dusay.
(Barcelona, 29 juny 1827 – 1881)
Fill i successor de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi. Marquès de Palmerola i comte del Fonollar.
Fou un dels fundadors (1851) i president (1862-66) de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Fou germà seu Josep Maria Despujol i Dusay (Barcelona, 1812 – gener 1880) Escriptor i polític. Fou regidor de Barcelona i diputat per Tortosa. És autor de la traducció castellana, en vers, del poema L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer.
(Barcelona, 11 març 1834 – Vallesa de Mandor, Camp de Túria, 18 octubre 1907)
Militar i polític. Primer comte de Casp. Participà en les guerres d’Àfrica (1860) i de Santo Domingo (1862-63).
Tornat a la Península amb el grau de tinent coronel, combaté al Maestrat contra les partides aixecades durant la Tercera Guerra Carlina (1872-76), i contra l’alçament republicà de Saragossa (gener 1874).
Fou capità general de València (1876-78) i governador i capità general de Puerto Rico (1878-81) i de Filipines (1891-92). Exercí durant uns mesos (octubre-desembre 1899) la capitania general de Catalunya.
Membre del partit conservador, fou senador vitalici (1896) i president del Consell Suprem de Guerra i Marina.
