(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1877)
Eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i en teologia.
Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres i a d’altres corporacions doctes. A l’esmentada llegí algunes memòries sobre història del dret.
El 1854 fou nomenat prior de l’Hospital i Casa de Convalescència, càrrec que ocupà fins a la seva mort. Publicà (1869) una història d’aquell establiment assistencial.
(Barcelona, segle XIV – 11 novembre 1414)
Eclesiàstic. Fill de Ramon de Blanes, germà de Francesc i de Ramon. Dominicà de Santa Caterina de Barcelona.
Intervingué, juntament amb Vicent Ferrer i a petició del rei Martí I l’Humà, en l’apaivagament de les lluites entre Martí d’Orís i Pere de Centelles, com també entre les dels Malla i els Sancitorra de Vic.
És autor d’una obra sobre el rosari. És considerat beat per l’Església catòlica.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1410)
Bisbe de Girona (1408-09) i de Barcelona (1409-10). Fill de Ramon de Blanes, i germà de Jofre i de Ramon. Havia estat canonge de Mallorca i ardiaca de la Selva (Girona).
Fou conseller i canceller del rei Martí I l’Humà i referendari del papa Benet XIII, que acompanyà en la seva fugida d’Avinyó, el 1403.
A l’estiu del 1409 féu anar Vicent Ferrer a predicar a Barcelona; continuà les obres de la catedral d’aquesta ciutat.
(Barcelona, 6 agost 1883 – 3 octubre 1962)
Erudit i jesuïta. Professor d’història a les institucions de l’orde a Saragossa, Palma de Mallorca, València i Barcelona, i a la Universitat Lul·liana.
Va publicar els catàlegs de documentació jesuística catalana guardats als arxius de la Corona d’Aragó, del Regne de València i del Histórico Nacional (1943-44), i Notes sobre la popularitat de Sant Francesc Xavier a Catalunya (1931).
(regne de Nàpols, Itàlia, 1283 – Barcelona, 14 octubre 1310)
(o d’Anjou) Reina de Catalunya (1295-1310). Filla de Carles II de Nàpols i de Margarida d’Hongria. Fou la segona esposa de Jaume II de Catalunya.
El matrimoni, concertat en el tractat d’Anagni (1295), tingué lloc a Vilabertran el 29 d’octubre de 1295. Formaren una família d’aspecte burgès i d’una gran religiositat, en la qual influí Arnau de Vilanova.
Acompanyà el seu marit en les expedicions contra el seu cunyat Frederic II de Sicília i contra Almeria (1308). Intervingué en l’entrevista de Tarassona (1304).
Residí amb preferència a Montblanc, Santes Creus i Tortosa. Tingué cancelleria pròpia. Sufragà l’eixamplament de bona part del monestir de Santes Creus, on fou enterrada.
Tingué deu fills, entre els quals el futur rei Alfons III el Benigne.
(Aragó, vers 1302 – Barcelona, 1348)
Religiosa. Filla del rei Jaume II de Catalunya i de Blanca de Nàpols, prengué l’hàbit dels hospitalers a la catedral de Tarragona (1310). Fou educada al monestir de Sixena, del qual esdevingué priora (1321).
El rei intervingué per mitjà d’ella en el govern del monestir; Blanca es féu notar pel seu afany d’afavorir diverses amigues seves, membres de la noblesa.
L’afecte pel seu germà Joan d’Aragó, patriarca d’Alexandria i arquebisbe de Tarragona, la portà a promoure el trasllat del cadàver d’aquest a Sixena en circumstàncies novel·lesques, però les restes de l’infant foren retornades a la seu tarragonina.
Blanca deixà amb freqüència el seu monestir. Acabà renunciant al priorat i es retirà amb la seva germana Maria d’Aragó a Barcelona, on morí.
(Barcelona, 1553 – 3 juliol 1620)
Arquitecte. Fill de Pere Blai i continuador de la tradició familiar. Actuà al Camp de Tarragona, on, juntament amb Jaume Amigó, introduí el purisme greco-romà a Catalunya.
Obra cabdal en aquest estil és l’església de la Selva del Camp, construïda entre 1582 i 1584. Continuà la capella del Santíssim a la seu de Tarragona (1592), i restà com a arquitecte d’aquella seu, en la qual construí la capella de Sant Cosme i Sant Damià i les de Sant Joan i Sant Fructuós. Construí el temple de Sant Llorenç per als carmelitans de Tarragona, i féu obres al palau arquebisbal.
Vers el 1599 traçà el projecte de l’església de Cornudella de Montsant i el del temple de Vallmoll, anterior a l’actual. També elaborà un projecte d’església per a Igualada.
A Barcelona, entre el 1580 i el 1620, féu la seva obra més important, que fou la part nova del palau de la Generalitat, amb el Saló de Sant Jordi i la façana que dóna a la plaça de Sant Jaume.
El 1609 començà la creu del Portal del Mar, i sembla que també féu la famosa Creu Coberta, als afores de la ciutat, i l’església de Sant Andreu de Llavaneres.
(Barcelona, segle XVI – 1604)
Mestre de cases i de fonts. Membre d’una nissaga de mestres d’obres barcelonins originària de Tremp, cal no confondre’l amb el seu fill homònim i més famós.
Treballà en les fortificacions de Barcelona (1552-57), en les obres de l’església dels Sants Just i Pastor (des del 1553) i en la construcció de l’antiga església parroquial de Sant Andreu de Llavaneres (1561-74).
(Benissanet, Ribera d’Ebre, 2 març 1907 – Barcelona, 22 desembre 1995)
Periodista i escriptor. Actiu des de molt jove en la premsa catalanista, fou funcionari de la Generalitat i lluita en la guerra civil.
S’exilià a França i Mèxic, on col·laborà a la premsa de l’exili. Tornà a Catalunya el 1958 i s’establí a Tarragona (1961).
Autor d’excel·lents biografies i retrats: Geografia espiritual de Catalunya (1944), Benissanet. (1953), Crònica del país natal (1958), Contribució a la biografia del mestre Fabra (1965), Francesc Pujols per ell mateix (1967), L’exiliada (1976), De l’exili a Mèxic (1993), Pompeu Fabra, biografia essencial, Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984), etc.
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya 1984.
(Barcelona, 13 juliol 1837 – 17 març 1877)
Pianista i compositor. Fundador del setmanari “La España Musical”, hi publicà articles crítics.
Va compondre música religiosa i profana; la seva melodía Teresa, amb lletra catalana, obtingué un notable èxit.
Publicà Colección de estudios para piano (1862), i deixà sense acabar una Historia científica del arte musical.
Dades dels Països Catalans 