(Barcelona, 8 febrer 1912 – 2 octubre 1977)
Violoncel·lista. El 1930 debutà com a concertista. Ha actuat en diverses orquestres i en conjunts de cambra.
Ha escrit a revistes musicals i ha editat obres de teòrics musicals antics, com Tomás de Santa Maria.
(el Vendrell, Baix Penedès, 1872 – Barcelona, 1923)
Periodista. Treballà de tipògraf i col·laborà a “Idea Nova” i “El Igualadino”.
Afiliat al partit republicà federal, fou processat i empresonat (1896), considerat autor de fulls subversius.
Dirigí més tard “La Autonomía”, de Reus, i “El Campesino”, òrgan de la federació de rabassaires. Col·laborà a “El Poble Català” (1916) i després a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Roc Guinart.
Entre les seves obres figuren Montjuich: notas y recuerdos históricos (1917) i Marina catalana medieval (1922).
(Valls, Alt Camp, 23 gener 1875 – Barcelona, 1 abril 1949)
Industrial, escriptor i excursionista.
Publicà obres de divulgació de de les terres catalanes, com la Guia de Poblet i Santes Creus (1928), Santuaris marians de la diòcesi de Tarragona (1933), i com a record dels seus viatges pel Pròxim Orient, els EUA i l’URSS, Impressions d’un viatge a Terra Santa (1926), Del país de les coses grans (1927) i Viatge a Rússia passant per Escandinàvia (1935).
Establí la Fundació Blasi i Vallespinosa, que cada dos anys, des del 1953, convoca, a través de l’Institut d’Estudis Catalans, un premi per a una monografia geogràfica sobre els Països Catalans i que ha patrocinat diverses publicacions.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 1901 – Barcelona, 1980)
Escriptor. Fou col·laborador d’“En Patufet”, i des del 1968 de “Patufet” i de col·leccions annexes, amb els pseudònims de Guerau i R. Bir.
És autor de faules, del recull de narracions d’animals Tornen a parlar les bèsties (1935), i de novel·les roses de la Biblioteca Gentil.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 19 agost 1886 – Barcelona, 22 juny 1961)
Pedagog i geògraf. Doctor en filosofia i lletres per Montpeller. Mestre a Torroella de Montgrí durant 22 anys, hi fundà l’Ateneu.
Col·laborà al “Butlletí dels Mestres” (1922-23) i fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Geografia.
Publicà un Manual de Geografia de Catalunya (1921), premiat per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, encara que Les terres catalanes (1954-57) és la seva obra principal.
S’afilià a Esquerra Republicana i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1932).
(Torroja del Priorat, Priorat, 16 agost 1887 – Barcelona, 1977)
Escultor imatger. Ha viscut i treballat a Xile, Argentina, EUA i Brasil, país on visqué des del 1955.
Autor de les escultures de la catedral de Jacarèzinho (Paranà, Brasil).
Fou el pare de Valentí i Sixte Blasco i Brugueras.
Foren germans del també dibuixant Jesús Blasco i Monterde.
Pilar Blasco i Monterde (Barcelona, 10 desembre 1921 – 19 setembre 1992) Dibuixant. Ha treballat molt com a il·lustradora de diverses publicacions periòdiques, sobretot d’especialitzades en temes femenins.
Alexandre Blasco i Monterde (Barcelona, 21 setembre 1928 – 19 octubre 1988) Pintor. Destacà com a aquarel·lista.
Adrià Blasco i Monterde (Barcelona, 20 maig 1930 – 24 abril 2000) Pintor. Ha destacat com a dibuixant i il·lustrador. Conreà sobretot l’aquarel·la.
(Barcelona, 3 novembre 1919 – 21 octubre 1995)
Dibuixant. Germà d’Adrià, Alexandre i Pilar.
Creador d’històries il·lustrades, de les quals escriví també el guió. Ha estat considerat com un mestre del gènere a la Península Ibèrica.
S’inicià col·laborant a les revistes infantils, especialment a “Chicos”, els primers anys quaranta, on mostrà la seva personalitat i on creà el personatge Cuto. Posteriorment treballà per a editores angleses i franceses.
La seva traça adopta formes i estils diversos segons el gènere que tracti.
(Barcelona, 1926 – 17 març 1996)
Pintor. Fill de l’escultor Silvestre Blasco i Vaqué. Després d’una estada a Alemanya, conrea un hàbil expressionisme, decorativista i colorista.
Ha exposat a Barcelona, Nova York, Ginebra, Milà, Tunis, etc. L’any 1969 signà un Manifest Essencialista.
Fou germà seu Valentí Blasco i Brugueras (Barcelona, 1920 – 1967) Pintor. Fou deixeble de Feliu Mestres i de Vila i Arrufat. Ha obtingut diversos premis.
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 28 desembre 1884 – Barcelona, 18 desembre 1965)
Enginyer tèxtil i musicòleg. Professor (1912) a l’escola d’Enginyers Tèxtils de Terrassa.
Es dedicà a la investigació, fundà i dirigí (1908) el Laboratori del Condicionament Terrassenc i registrà diverses patents (entre elles el dinamòmetre continu).
Autor de nombroses obres de l’especialitat: Problemes de tecnologia tèxtil, Tisaje mecánico, Materias téxtiles, etc.
Fou, d’altra banda, el fundador de les Joventuts Musicals de Terrassa i publicà Comentarios y poemas musicales (1947) i una Teoría física de la música (1948).
Fou el pare d’Eduard Blanxart i Pàmies.
Dades dels Països Catalans 